A finals d’aquest estiu vaig quedar compungida amb un llibre de Neige Sinno, Trist tigre (Anagrama, 2024), en què explica la seva història, marcada pels abusos sexuals que va patir per part del seu padrastre. En un moment del llibre, Sinno explica com Hannah Arendt va demostrar com els botxins es prohibeixen a si mateixos pensar en els seus actes i, així, poder sobreviure malgrat les atrocitats que han comès. Se presenten com a bons al·lots a qui el perdó de la societat i les víctimes els retornaria la possibilitat de tornar a dur una vida honesta com abans del genocidi.
A la mateixa pàgina, l’autora explica que un dia, escoltant un gran historiador de les dues guerres mundials responent a la pregunta de per què els soldats cometen els pitjors abusos en els escenaris de conflicte, ell va respondre: “Perquè poden”. Sinno hi afegeix que el mateix passa amb els violadors: violen perquè poden, perquè la societat els ho permet, perquè els han donat permís. “Quan un home té permís per violar, viola”. I just uns dies després d’aquesta lectura, surt a la llum el cas de Gisèle Pélicot.
92 violacions, 51 identificats i 1 dona. Ella mateixa ho ha qualificat de “barbàrie”, que en una de les accepcions del DLC és definida com a “crueltat extrema”. Na Gisèle té raó: que una persona pensi que és una bona idea tenir sexe amb una persona clarament inconscient, és extremadament cruel i justificar-ho, com han arribat a fer alguns dels acusats, amb l’argument que tenien el permís del marit de Pélicot, també ho és.
No venc a reclamar res als homes. M’he cansat d’exigir a companys i amics que facin qualque cosa, perquè sé que els aprenentatges procedimentals relacionats amb els mandats de certes masculinitats no es poden transformar des d’un plànol racional
Malgrat que ens sembli un argument deplorable i impossible en ple segle XXI, els acusats s’han d’aferrar a qualque argument racional per intentar explicar el que han fet. “Tenia el permís del marit”. “Pensava que era un joc sexual de la parella”. “Entenia que hi havia consentiment” i un etcètera insuportable de justificacions que ens poden semblar inversemblants, però que si es pronuncien davant un jutge és perquè ells realment se les creuen o, si més no, estan disposats a utilitzar-les per intentar salvar-se.
No venc a reclamar res als homes. Me n’he cansat. M’he cansat d’exigir a companys i amics que facin qualque cosa, perquè sé que els aprenentatges procedimentals relacionats amb els mandats de certes masculinitats no es poden transformar des d’un plànol racional. Sé que quan diuen que estan compromesos amb l’erradicació de les violències contra les dones i amb el feminisme m’ho estan dient perquè s’ho creuen de veres, però malauradament sempre top amb una paret molt concreta: la negació de la importància dels vincles emocionals.
La decisió de Gisèle Pélicot respon a la idea de formar part d’un grup, d’una comunitat, d’alguna cosa que transcendeix a l’individu: d’una responsabilitat amb la vida en comú
Na Gisèle ha declarat que ha volgut que el judici fos públic en nom de totes les dones que per ventura mai no seran reconegudes com a víctimes i perquè això no passi a ningú més. Perquè la vergonya canviï de bàndol.
Na Gisèle no coneix a totes aquestes dones, per ventura no en coneix a cap, però la seva decisió respon a la idea de formar part d’un grup, d’una comunitat, d’alguna cosa que transcendeix a l’individu: d’una responsabilitat amb la vida en comú.
Els homes que tenien coneixement de les pràctiques de Dominique Pélicot a través del xat i que no varen arribar a perpetrar l’acte, en canvi, no ho varen denunciar. No varen fer absolutament res.
No venc a dir que tots els homes són potencials violadors, però el silenci de la gran majoria dels homes del meu voltant fa que pensi, inevitablement, que sí que sostenen la cultura de la violació
No venc a dir que tots els homes són potencials violadors, però el silenci de la gran majoria dels homes del meu voltant fa que pensi, inevitablement, que sí que sostenen la cultura de la violació. Que això s’ho prenguin com una acusació i no com una oportunitat per canviar les coses ho trob esfereïdor, terrorífic i molt descoratjador. La solució no la tenc, ni tan sols sé si encara alberg qualque tipus d’esperança.
La negació de la importància dels vincles és la base d’una individualització que es tradueix en salvar-se individualment, en el ja recorrent not all men (perquè “jo això no ho he fet ni ho faria mai”), en la creença de ser individus autònoms que no depenen de ningú.
I l’única mostra de necessitar-se, d’ajuntar-se, l’escenifiquen amb la camaraderia que han mostrat els acusats durant els judicis: rialles, comentaris, confrontacions amb la premsa i, fins i tot, migdiades dins el tribunal. Aquesta, per mi, és la gran tragèdia i, com diu Sinno, el vertader teatre de la crueltat a què ens hem acostumat.
