Raül Gallego Abellán (Sabadell 1976) és un periodista que treballa principalment amb vídeo i tracta temàtiques d’àmbit internacional. Va començar la seva carrera amb el programa “Gran Angular” de TVE i als informatius de TV3. El gener 2003 va ocupar la corresponsalia de la televisió pública catalana a Jerusalem, des d’on va cobrir la guerra de l’Iraq i la Segona Intifada. L’any 2005 va passar a The Associated Press, a l’oficina d’Àsia, on es va quedar durant gairebé una dècada. De forma independent, va col·laborar amb mitjans com The Washington Post, The Intercept, South China Morning Post o HBO. Actualment és director de la sèrie Punt de No Retorn per a 3Cat i va desenvolupar el mateix format per a Al Jazeera English amb la sèrie Fly on the wall.
Recentment, la sèrie documental Punt de no retorn ha rebut el premi POY com a Documentary Storyteller of the Year i el capítol “El sacrifici del front d’Ucraïna” com a Documentary News Reporting video. El mateix capítol també ha estat reconegut amb el Webby Award en la categoria Video Reality. Conversem amb Gallego sobre els últims premis, el periodisme internacional i els conflictes que ha pogut documentar.
Com et defineixes?
Oficialment, sóc un vídeoperiodista i director de documentals, principalment de Short Docs, com ara Punt de No Retorn. De forma no oficial, sóc una persona que intenta capturar moments importants per transmetre les emocions de les persones davant la càmera i que visc, en situacions sovint complicades. Tot això amb l’esperança que, d’alguna forma, aquestes històries serveixin per alguna cosa, sigui per transformar aquestes realitats, denunciar, informar o simplement remoure les consciències de l’audiència. Idealment, voldria poder generar una reacció sempre, cosa que és molt difícil.
O sigui que vols fer un periodisme és en suport informatiu per fer un canvi social?
Tot i que gran part de la meva feina ha estat cobrir guerres i conflictes, em considero més un periodista social que se centra en les injustícies i en els drets humans. Això pot ajudar les persones que observen els esdeveniments des de l’altra banda del món a entendre què està passant o, fins i tot, a implicar-se d’alguna manera. També pot servir per a reflexionar sobre la sort que tenim de viure on vivim, comparat amb altres realitats.
Tothom que cobert un conflicte és un “periodista expert en conflictes”?
“Actualment és més important l’autopromoció que la feina que fas. Amb el periodisme o el fotoperiodisme, sovint els que van anunciant que són periodistes de guerra, o els més reconeguts per ser-ho, no ho són tant”
Amb més de vint anys de cobertura en zones de conflictes arreu del món com Ucraïna, l’Afganistan, Líbia o Israel-Palestina sí que em considero expert; tinc molta experiència en cobrir conflictes. Però no em definiria com a periodista de guerra perquè he cobert tota mena d’històries. Penso que s’ha abusat d’aquesta definició, perquè per desgràcia actualment és més important l’autopromoció que la feina que fas. En el periodisme o el fotoperiodisme, sovint els que anuncien que són periodistes de guerra o els més reconeguts per ser-ho no ho són tant. I és curiós que en altres camps, com la medicina per exemple, és molt fàcil avaluar qui és expert i qui no.
En els darrers anys, hem vist emergir una nova generació de fotògrafs i periodistes que han guanyat terreny a través de les xarxes socials en comptes dels mitjans de comunicació tradicionals. Què en penses d’aquesta nova forma de treballar?
En primer lloc, ens trobem en una fase de crisi de la professió, la qual cosa dificulta molt la contractació i la remuneració justa. Sempre he tingut la sensació d’estar navegant en l’última gran època d’aquesta professió del periodisme internacional. Abans, podíem confiar en el fet que la qualitat del nostre treball parlés per si sola i això m’ha funcionat fins ara. Però avui dia, la realitat és diferent. La capacitat de fer contactes, conèixer persones influents, autopromocionar-se i fer amistat amb els caps, sembla més important que la qualitat del teu treball. Per això, entre professionals ens preguntem sovint “per què li compren aquest reportatge?” Perquè ha sabut vendre, encara que tingui un nivell molt baix. Saber-se vendre ara és més important que mai.
Quin rol penses que ha de tenir un periodista en aquests espais de xarxes socials i de difusió ràpida?
Les xarxes socials s’han convertit en una mena de bogeria. Abans, algunes persones aconseguien destacar a través de les xarxes socials amb èxit, però ara crec que hi ha tanta gent, tants fotoperiodistes, tants documentals, tants canals de YouTube, que és molt difícil destacar o promocionar-se. Això pot portar a un autobombo sense sentit o a produir més entreteniment que informació real buscant el clickbait o cridar l’atenció de forma desesperada. Això pot deixar moltes persones perdudes intentant destacar a les xarxes socials, sense adonar-se que moltes vegades, aquestes estratègies van en detriment de la qualitat i dels valors periodístics. En definitiva, sembla una paròdia de persones que intenten emular l’èxit d’altres a través de les xarxes socials.
Enguany has guanyat dos premis POY, has estat nominat als Emmy entre altres amb els short docs. Per què en els últims anys t’has enfocat principalment en això? Quin penses que són els nous punts forts d’aquesta narrativa visual?
Per a mi, el Short Doc és el reportatge de tota la vida, tot i que a Catalunya encara no ha aconseguit desplegar tot el seu potencial. Aquest format es va popularitzar quan mitjans com The Guardian, The New York Times o el New Yorker van començar a apostar pel vídeo en línia. Tot i ser un reportatge, és un format més flexible que permet més creativitat i innovació, permetent l’exploració de noves narratives i la ruptura amb els estils tradicionals de televisió.
Creus que l’audiència té menys capacitat d’atenció?
Més que res, és un format al qual pots accedir quan vulguis, sense haver d’esperar una hora o dia específic. Molts s’han cansat dels informatius diaris, que sovint són massa curts i representen un bombardeig constant d’informació. No és massa curt per deixar-te amb ganes de saber més, ni tampoc tan llarg com un documental d’una hora o més, cosa que ens costa atendre en aquesta època d’atenció dispersa. I també ha canviat la manera d’explicar les coses en general. Hi ha molta competència i un nivell molt alt en el sector dels documentals curts. És un format que va arribar en un moment, quan em vaig fer una reflexió molt important.
Quina reflexió?
“Em vaig adonar que, amb el format informatiu, els reportatges que feia ajudaven a normalitzar el que passava, a anestesiar les persones”
Quan treballava per AP el meu objectiu com a videoperiodista era denunciar o explicar el que passava, perquè el màxim de gent possible veiés el que jo estava fent. I clar, amb cada reportatge arribava a la majoria de televisions del món i als seus informatius. Però al cap d’uns anys, em vaig adonar que amb el format informatiu, els reportatges que feia, en comptes d’ajudar a reflexionar, a denunciar, a sensibilitzar, el que feien era tot el contrari: ajudaven a normalitzar el que passava, a anestesiar les persones, ja sigui pel format, per la forma com s’expliquen o perquè et bombardegen cada dia amb la mateixa informació i t’acabes acostumant.
Tantes imatges al final consciencien o insensibilitzen?
És més una qüestió de format i de com s’explica. Em vaig adonar que mentre la gent pot plorar amb una pel·lícula de ficció, no li afecta gaire una història real d’un o dos minuts en un informatiu. Potser calia explicar les històries com si fos una pel·lícula, posar música, crear una narrativa més personalitzada i cinematogràfica per emocionar. La gent em diu sovint, tant amb Flying the Wall com amb Punt de No Retorn, que els emociono, que alguns ploren o que els afecta profundament. Aquest era l’objectiu: com a mínim, emocionar-los i fer que es plantegessin allò que veien de manera profunda.
Parlant de conflictes, com es pot ser respectuós amb les víctimes i alhora, mostrar les atrocitats sense fer-ne un espectacle?
Això és fonamental: fer que l’espectador es posi en la pell dels protagonistes, que es pugui identificar amb la persona enmig de la guerra o com a víctima, i sentir que podria ser ell mateix, un amic seu o un membre de la seva família. És una de les meves eines principals, fer que els espectadors es connectin amb la història i s’hi relacionin de manera personal. Però això també és un procés d’aprenentatge. Vaig aprendre a trobar un equilibri. Abans volia mostrar la realitat, la guerra, el patiment, la mort, les víctimes sense filtre. Fins que vaig entendre que a vegades amb més subtilesa es pot ser més efectiu i emocionar més. Ser més cinematogràfic però, no vol dir exagerar o vestir la realitat. Per exemple, puc utilitzar la música per accentuar emocions en un reportatge, però no cal exagerar amb una música excessivament emotiva o utilitzant efectes com la càmera lenta.
Fa vint anys estaves cobrint la segona intifada, has tornat a Palestina moltes vegades i hi has estat poc abans que comencés l’última operació militar d’Israel. Com valors la cobertura? Quines diferències veus respecte a la de fa vint anys?
“Em va cridar l’atenció com els mitjans retrataven els guerrillers, amb una imatge heroica i romantitzada, o com a terroristes, sobredimensionant la seva capacitat i poder”
Una de les històries que volia explorar els últims anys és el conflicte entre Israel i Palestina, un tema que m’interessa profundament i que sento molt proper. Vaig voler centrar-me en la nova generació de grups armats, una temàtica que ja havia abordat durant la segona intifada. Em va cridar l’atenció com els mitjans retrataven els guerrillers, amb una imatge heroica i romantitzada o com a terroristes, sobredimensionant la seva capacitat i poder. Aquesta representació, amb individus emmascarats armats, resultava visualment potent i impactant. No obstant això, la realitat que volia mostrar era molt diferent. La majoria d’aquests joves provenien de camps de refugiats, amb una vida marcada per la violència de l’exèrcit israelià: detencions, morts de familiars i cases destrossades. Molts d’ells no tenien una formació militar i es veien involucrats en la lluita armada per falta d’alternatives. Volia destacar la realitat d’aquests individus, més enllà del retrat romàntic o terrorista perillós que se’ls atribuïa. La seva implicació en els conflictes era més un reflex de les circumstàncies i el seu entorn que una elecció conscient.
I després, com s’ha explicat el conflicte d’Israel amb Palestina?
El conflicte entre Israel i Palestina és com un comodí, que depèn dels esdeveniments mundials. Recordo la segona intifada, quan cobrir aquest conflicte era una de les prioritats periodístiques. No obstant això, malgrat la seva rellevància, els mitjans no mostraven interès en aprofundir-hi quan no hi havia incidents destacats. Després de la segona intifada, el conflicte només despertava interès en moments de violència o operacions militars. Ara, encara que passin altres esdeveniments globals, el focus torna a posar-se sobre Gaza. Però el tractament mediàtic s’ha polaritzat. És curiós com la BBC, entre altres, mostra una cobertura molt parcial a favor d’Israel. Sempre ha existit un desequilibri en la cobertura, amb més importància donada a les víctimes israelianes que a les palestines. Això es veu clarament en els titulars, on es destaca la mort d’un israelià com un assassinat, mentre que la d’un palestí es presenta simplement com una mort. És crucial com s’utilitza el llenguatge en els mitjans. Molts mitjans occidentals encara tenen una visió parcial o colonialista del conflicte, amb una jerarquia de la importància segons l’origen ètnic o religiós.
Vas estar a Ucraïna abans del conflicte i ara hi has tornat. Com penses que s’ha tractat?
“Molts mitjans occidentals encara tenen una visió parcial o colonialista del conflicte, amb una jerarquia de la importància segons l’origen ètnic o religiós”
Sí, hi ha hagut una gran polarització de la informació, tant als mitjans com a les xarxes socials, especialment en el cas de Rússia i Ucraïna. Molta gent s’ha confós veient aquest conflicte com si fos la Segona Guerra Mundial, en una lluita nazi contra antifeixistes, quan no ho és. D’altra banda, alguns mitjans van fer reflexions preocupants, com ara comparar els refugiats d’aquest conflicte amb els de Síria o Palestina, suggerint que aquest conflicte era diferent perquè els refugiats d’Ucraïna eren com qualsevol occidental, amb pell i ulls clars. Aquesta visió del món “ells i nosaltres” és trista i preocupant i suggereix un tractament diferent en la cobertura mediàtica internacional. A més, s’ha criticat els mitjans occidentals per donar una cobertura favorable a Ucraïna, alimentant un triomfalisme i parlant d’una ofensiva ucraniana que no arribava, fins a finals de l’any passat on finalment es va assumir la situació critica del front. També s’ha criticat la manca de cobertura de la perspectiva pro-russa, amb accés restringit i controlat per part del Kremlin. Això posa de manifest les limitacions i els desafiaments que afronten els mitjans en la cobertura d’aquest conflicte, amb les seves pròpies agendes i restriccions polítiques.
Has treballat per a TV3, Associated Press, Al Jazeera, Washington Post, South China Morning o HBO i ara has tornat a Catalunya. Crues que és més difícil treballar aquí que a l’estranger?
Depèn de com ho cobreixis. És cert que quan et trobes en una situació de guerra, tens una gran quantitat de material davant teu, però el que realment importa és com ho expliques. Abans de la invasió russa, molts mitjans abordaven la situació amb una actitud triomfalista, mostrant els soldats Ucranians preparats per al que venia. Però la realitat que jo vaig presenciar era ben diferent. La guerra és una merda. Estàvem oblidats a la frontera, esperant una invasió que mai arribava i la vida allà era horrible: fred, morts, on ningú volia una invasió i els soldats ucranians se sentien oblidats al front. I el mateix em va passar quan vaig tornar-hi fa poc: la meva història va començar a exposar la veritat darrera de l’ofensiva fracassada, amb la manca de munició i l’augment de les baixes. Els mateixos soldats confessaven la seva farta de la situació, descrivint-la com una veritable tragèdia al front. Una de les parts més poderoses de la història va ser el testimoni dels qui notificaven les morts i dels qui recuperaven els cossos. Les seves paraules tenien molt més impacte que les imatges de lluita al front, ja que mostraven el veritable cost humà de la guerra.
Acabes de guanyar el POY, però no és el primer. Segurament és un reconeixement important, però quina és la teva relació amb el premis? Quina és la dinàmica que generen dins el col·lectiu?
El primer gran premi que vaig rebre va ser el Royal Television Society de Londres, que, en aquell moment crec que només l’havia obtingut en Miguel Gil, també per AP a Espanya. Quan em van donar el premi, mentre estava a l’escenari, tot i sentir una gran satisfacció també em vaig preguntar: “I ara què?”. Els premis són un reconeixement a la feina feta i, tot i que fan il·lusió, els he vist sempre com una oportunitat per millorar les meves condicions laborals durant uns mesos o un any, fins que li donen el premi a una altra persona.
