Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La crisi ecològica del Mar Menor, un avís per a tots els aiguamolls

L'actual episodi de mortaldat de peixos a l'albufera murciana és extrapolable a la resta de zones de maresma del Mediterrani, afectades per la sobreexplotació dels recursos hídrics, la contaminació de les aigües, la pressió urbanística o, fins i tot, de noves infraestructures portuàries, com l'ampliació del port en el cas de València, que suposa una amenaça directa per a l'Albufera. Moviments ecologistes i veïnals exigeixen mesures "urgents" per no arribar a un punt de no retorn

La casuística de la crisi ecològica al Mar Menor és extrapolable a la resta d'aiguamolls del Mediterrani, afectats per una sobreexplotació dels recursos hídrics, la contaminació de les aigües o la pressió urbanística / Ecologistas en Acción

El nou episodi de mortaldat de peixos al Mar Menor, que es va produir el passat mes d’agost i ha desencadenat una forta i històrica mobilització ciutadana per denunciar i proposar solucions a la situació de col·lapse que sofreix l’albufera murciana, ha fet que totes les mirades s’hagen girat cap a espais naturals similars. Arreu del mediterrani, diversos aiguamolls d’alt valor ecològic arrosseguen dècades d’amenaces. La pèssima gestió hidrològica està darrere de la seua silenciosa desaparició. Més en concret, i junt amb el canvi climàtic, les principals causes són la manca d’aigua, siga per una afecció directa al règim de cabals o per la sobreexplotació hídrica per part de l’agricultura intensiva; la contaminació de les seues aigües, a causa de l’ús excessiu de fertilitzants o el vessament d’aigües residuals; o en alguns casos, també la pressió urbanística i turística.

Al litoral dels Països Catalans hi ha tretze enclaus protegits que formen part de la Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional —coneguda com a llista Ramsar—, que integra les zones humides més importants des del punt de vista del seu interès ecològic i la preservació de la biodiversitat. “Són llocs de pas, de descans, de reproducció d’aus, i per això, tenen tanta rellevància a nivell internacional. A més, proveeixen de serveis naturals i regulen les inundacions”, explica Juan Sòria, professor de la Universitat de València especialitzat en ecologia de rius i aiguamolls. Malgrat la seua rellevància, però, segons es recull en un informe elaborat per SEO Bird Life en 2018, totes les àrees catalogades com a importants per a la conservació de la biodiversitat corresponents als aiguamolls de l’Estat espanyol “estan sofrint una pressió global, que afecta la seua extensió i qualitat de l’hàbitat, qualificada  d’‘alta’ o ‘molt alta’”.

En l’actualitat, els cultius de regadiu en règim intensiu ocupen el 60% dels tres primers quilòmetres de franja litoral, i un 25% d’ells es troben en una situació irregular

La crisi ecològica al Mar Menor serveix de paradigma per a explicar l’elevada pressió a la qual estan sotmesos espais com l’Albufera de València, el Delta de l’Ebre o l’Albufera de Mallorca, així com advertir del futur desolador que els depara, si no es prenen mesures de manera urgent. En dues dècades, de 1988 fins al 2009, l’agricultura intensiva de la conca del Mar Menor, basada fonamentalment en l’aplicació de fertilitzants a través del sistema de reg, va passar d’unes 25.150 hectàrees a més de 55.000. “Tot era secà, però amb el transvasament Tajo-Segura comença una transformació agrària per una qüestió purament econòmica. S’exporten uns aliments molt barats a un mercat europeu amb molta demanda i poca oferta d’enciam o bròcoli durant l’hivern”, recorda Pedro Luengo, portaveu d’Ecologistes en Acció a la Regió de Múrcia. Des de llavors, els cultius de regadiu no han parat de créixer, tot i que amb el pas dels anys, es van rebaixar les expectatives de consum hídric i es va produir una sobreexplotació dels aqüífers de la zona. En l’actualitat, els cultius de regadiu en règim intensiu ocupen el 60% dels tres primers quilòmetres de franja litoral, i un 25% d’ells es troben en una situació irregular. Aquestes són algunes de les dades que permeten endevinar una de les dues principals causes de l’agonia del Mar Menor: “L’excés de nutrients provinents de l’agricultura industrial intensiva”, subratlla el portaveu d’Ecologistes en Acció, col·lectiu membre de la Plataforma SOS Mar Menor, que aglutina més d’una desena d’organitzacions ecologistes. I afegeix: “L’administració n’ha estat responsable, sent un òrgan permissiu i facilitador de l’activitat agroindustrial irregular”.

Es tracta del fenomen de l’eutrofització o crisi eutròfica. L’augment de la quantitat de nitrats i fosfats en l’aigua, a causa de l’ús de fertilitzants als camps de cultiu i que, després del reg, es filtren, genera un creixement desmesurat d’algues microscòpiques que fan que les aigües del llac deixen de ser transparents i passen a tindre un color fosc verdós. Com a conseqüència, en el fons marí s’impossibilita el procés de fotosíntesi, a la vegada que augmenta l’activitat consumidora d’oxigen. D’aquesta manera, els éssers vius es queden sense oxigen i l’ambient, molt ràpidament, es torna anòxic, desencadenant els episodis de mortaldat de peixos.

L’estiu de 2016, el nivell de nutrients es va disparar i va tenir lloc l’anomenada crisi eutròfica de 2016 en el Mar Menor, que va provocar la mort d’un 85% de la vegetació marina i, amb ella, tots els organismes associats al fons marí

Segons l’Informe de síntesi sobre l’estat actual del Mar Menor i les seues causes en relació amb els continguts de nutrients, elaborat en 2019 per una desena de científiques —moltes d’elles exmembres del Comité d’Assessorament Científic que van deixar el càrrec per la manca d’independència de l’entitat—, fins a l’any 2015, els valors de clorofil·la eren molt baixos, “propis d’un sistema oligotròfic”, encara que en la dècada dels 2000 “ja s’observaven alguns pics que alertaven del risc d’eutrofització”, especialment en algunes rambles que vessen aigua a l’albufera. L’estiu de 2016, el nivell de nutrients es va disparar i va tenir lloc l’anomenada crisi eutròfica de 2016 en el Mar Menor, que va provocar la mort d’un 85% de la vegetació marina i, amb ella, tots els organismes associats al fons marí. Malgrat l’evidència científica, el govern de Múrcia (PP, Ciutadans i Vox) continua atribuint l’anòxia a episodis d’elevades temperatures o pluges torrencials, dos fenòmens meteorològics que agreugen la crisi ecològica, però “sense cap dubte, no són la font d’origen del problema, sinó la via per no atacar el model agrícola”, rebla Luego amb rotunditat.

La pressió urbanística és l’altra peça del puzle que permet entendre l’ecocidi anunciat de la llacuna salada més gran d’Europa. Als anys quaranta, la Màniga del Mar Menor, una estreta franja de terra de 22 quilòmetres de llarg que separa el Mar Mediterrani de l’albufera, era un arenal amb tot just un parell de construccions. Amb l’arribada de l’anomenat desenvolupisme franquista, l’urbanisme depredador la va convertir en una gran avinguda totalment urbanitzada i turistificada, oberta al Mediterrani a través de la construcció de canals i ports esportius perquè les embarcacions pogueren accedir-hi. Segons expliquen des de l’Associació de Naturalistes del Sud-est (ANSE), que també forma part de la Plataforma SOS Mar Menor, l’obertura de les goles de l’Estacio i Marchamalo, inicià “un procés gradual de ‘mediterranització’ del Mar Menor, aproximant la seua salinitat a la del Mediterrani i provocant l’entrada massiva de noves espècies”, com l’alga invasora Caulerpa prolifera, “que va suposar un greu desastre per a la llacuna”.


Els aiguamolls del Mediterrani, en urgències

La casuística de la crisi ecològica al Mar Menor és extrapolable a una part dels aiguamolls del Mediterrani, on l’activitat humana és l’eix vertebrador de la seua destrucció. “Tant el Mar Menor com l’Albufera de València comparteixen un horitzó similar”, incideix Lucia Moreno, representant del col·lectiu Acció Ecologista-Agró a la Junta Rectora del Parc Natural de l’Albufera, un total de 21.120 hectàrees on conviuen diferents ecosistemes, com les dunes, el bosc, el llac o els arrossars; on es concentren espècies vegetals i animals molt diverses i on es practiquen activitats tradicionals, com la pesca o el cultiu de l’arròs.

L’albufera de la capital del Túria també va patir una conversió als cultius de regadiu, tot i que aquesta es va desenvolupar de manera més gradual i paral·lela a les transformacions agrícoles del segle XVI. “És ací on trobem el principal problema”, assegura Moreno, fent referència a la manca de recursos hídrics de qualitat. “S’han autoritzat molts usos d’aigua —continua—, moltes transformacions a regadiu i el riu Xúquer no té suficient aigua per abastir les demandes”. Històricament, les entrades d’aigües més importants procedien del Xúquer, principalment, i del Túria, que, segons dades del Parc Natural, suposaven més del 85% de l’aigua de l’aiguamoll. Tanmateix, en l’actualitat, “està arribant més aigua tractada que aigua dels rius”.

Projectes urbanístics com l’ampliació del port de València suposen una amenaça directa a l’Albufera de València

 

El vessament descontrolat d’aigües residuals d’origen urbà, industrial i agrícola al llac, junt amb la reducció del cabal del Xúquer, van fer esclatar la crisi ambiental dels anys setanta. “El col·lapse que va patir el Mar Menor en 2016 el patírem a València en l’any 72. Els efectes foren els mateixos, una desaparició de la vegetació submergida i una albufera convertida en una claveguera”, recorda Moreno, encara que posa l’accent en algunes diferències, ja que en el cas valencià, el focus principal de la contaminació provenia dels residus urbans i industrials, que han anat augmentant a mesura que l’entorn del llac perdia natura i guanyava ciment. Des de llavors, l’aiguamoll no ha deixat de ser mai un indret hipertròfic. En l’any 2019, la concentració de clorofil·la i nutrients inorgànics va superar trenta vegades el nivell adequat, segons dades de la Generalitat Valenciana.

L’Albufera de València conviu en l’actualitat entre la recuperació ambiental i l’amenaça constant de la contaminació i manca hídriques i el desenvolupament urbanístic. En els darrers anys s’han engegat diferents projectes de depuració de les aigües, com els duts a terme als Tancats de Mília i l’Illa i al Tancat de la Pipa, convertits en aiguamolls artificials que es van construir sobre antics camps d’arròs i que actuen com a “filtres verds”. Es tracta d’un sistema de depuració, en què plantes aquàtiques, abans que l’aigua desemboque al llac, absorbeixen els nitrats i els fosfats, reduint la quantitat d’aquests nutrients i, per tant, la contaminació de l’aigua. De fet, les treballadores del parc els consideren com la “solució a xicoteta escala dels problemes ecològics de l’Albufera”. A l’altra cara de la moneda, però, es troba l’agricultura intensiva i projectes urbanístics com la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) o l’ampliació del port de València, contra la qual s’ha convocat una manifestació unitària aquesta vesprada, a les 18.30 h, des de la plaça Saragossa fins a la plaça de l’Ajuntament; i durant tota la setmana la tripulació de biòlogues del veler Diosa Maat d’Ecologistes en Acció, malgrat la presència policial i les identificacions de les persones que s’hi han apropat, ha estat informant sobre les actuals amenaces ambientals. Segons explica Moreno, aquest tipus de projectes “comprometen la connectivitat entre la ciutat i l’albufera”, en l’entorn de la qual ja s’ha començat a evidenciar una regressió de la costa i, tal com va ocórrer al Mar Menor, l’entrada d’aigua salada podria suposar la pèrdua de l’aiguamoll i la impossibilitat de cultivar arròs.

Segons Lucía Moreno, d’Acció Ecologista Agró, aquest tipus de projectes “comprometen la connectivitat entre la ciutat i l’albufera”, en l’entorn de la qual ja s’ha començat a evidenciar una regressió de la costa

A Terres de l’Ebre i a Mallorca, de fet, també estan molt pendents dels processos de disminució d’aigua i salinització que, respectivament, amenacen el Delta de l’Ebre i l’Albufera de Mallorca. De la mateixa manera que el riu Xúquer, des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, expliquen que la debilitat i regressió del delta és deguda a la “sobreexplotació del riu Ebre” per part d’una agricultura intensiva de regadiu i els embassaments, com el de l’Ebre (entre Reionosa i Arija), la presa de Yesa o la de Mequinensa. La superfície dels deltes canvia en funció de les aportacions de sediments del riu que els rega, i l’Ebre fa uns seixanta anys que ha vist reduït el seu cabal sòlid, fins al punt que actualment a la seua desembocadura només arriben d’un 1 a un 3% dels sediments que pertocaria.

A açò, se suma la pujada del nivell del mar —a causa del canvi climàtic, entre altres qüestions— i l’erosió de la costa. Segons dades de la Plataforma, el mar puja entre un i tres centímetres cada any, mentre que el delta s’enfonsa entre dos i quatre centímetres en el mateix període de temps. “Per salvar el Delta calen decisions valentes per poder recuperar la dinàmica natural de sediments i revisar les polítiques de regadius de la conca, però aquestes decisions ningú està disposat a prendre-les”, etziba Susanna Abella, membre de la Plataforma, des d’on han advertit en diverses ocasions que la mort del Delta està programada, “perquè la planificació hidrològica no compta amb criteris ambientals i socials, sinó productius”. A Mallorca, a la sobreexplotació dels aqüífers, s’afegeix la contaminació de l’aigua pel vessament d’aigües residuals. “A diferència del Mar Menor, aquí el contacte amb l’agricultura intensiva és una situació espontània. S’albufera és una bomba de nitrats i fosfats, que perjudiquen el fons marí, per les aigües brutes que venen de les urbanitzacions turístiques, les piscines o municipis que no tenen un sistema de sanejament adequat”, explica Toni Munyoz, biòleg i membre del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB).


Dotar de personalitat jurídica els aiguamolls

Si la crisi ecològica al Mar Menor ha activat les alarmes en la resta d’espais naturals humits, també ho ha fet la mobilització ciutadana i la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), amb l’objectiu de dotar de personalitat jurídica la llacuna, de manera que la ciutadania podria exigir davant els tribunals la reparació de qualsevol dany i la depuració de responsabilitats. Tal com explica una de les seues impulsores, Teresa Vicente, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de Múrcia, amb aquesta iniciativa es pretén “posar a la natura en el centre per dotar-la d’una sèrie de drets”. “A diferència de les lleis actuals —continua—, en què qui més contamina més drets té, la ILP garanteix els drets dels ecosistemes” i, per tant, serà més fàcil sancionar els responsables de la contaminació. Per ara, es troben en procés de recaptar les 500.000 signatures necessàries per poder votar la llei en el Congrés.

Existeixen alguns antecedents internacionals d’espais naturals que van aconseguir la seua protecció a través d’aquesta figura, com el riu Whanganu, a Nova Zelanda; o el Ganges i el Yamuna, a l’Índia; però cap a l’Estat espanyol ni a Europa. “Serà un precedent jurídic per a tota Espanya”, assegura Vicente, qui espera que la iniciativa servisca de referent per a les organitzacions que treballen en defensa de la resta d’aiguamolls a l’Estat espanyol. En aquesta línia, Sòria incideix en el fet que l’episodi de col·lapse del Mar Menor és un “avís” per a “intervenir”. “Encara es poden prendre mesures per aturar la contaminació”, assegura Sòria, tot i que no podran recuperar el seu estat inicial.

Les iniciatives legislatives, el compliment de mesures reguladores i sancionadores i l’impuls d’una agricultura sostenible i de proximitat són algunes de les apostes de les organitzacions que treballen en aquests indrets per no arribar al punt de no retorn. “S’han de regular els usos, no autoritzar més pous per a usos recreatius o residencials i caminar cap a una agricultura sostenible”, resumeix Munyoz. Comparteix la mateixa crítica Moreno, qui també defensa la redacció de plans de gestió de la quantitat i qualitat dels recursos hídrics i l’aturada de qualsevol projecte urbanístic que pose en risc la sostenibilitat dels aiguamolls i del planeta.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU