Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La darrera batalla del guerriller

Un record sobre la figura de Lluís Martí Bielsa, un lluitador que va combatre en dues guerres i contra una dictadura i que, sobretot, va batallar perquè l’antifeixisme no caigués en l’oblit

/ Sandra Freijo

Era un degoteig de noms constant: Natàlia de Querol Broto i Mauricio González el gener de 1986, Anastasio Molina Burgos al febrer, Francisco Torvisco Delgado al març… Tots anaven apareixent, de mica en mica, a les necrològiques de L’enllaç, el butlletí de l’Amical dels Antics Guerrillers Espanyols a França (AAGEF). La generació dels republicans i republicanes que va continuar enfrontant-se al feixisme a França i va retornar a Espanya per plantar cara al franquisme començava a esvair-se. La situació era preocupant i en l’assemblea que celebraren el 6 de març d’aquell mateix any a les Cotxeres de Sants decidiren centrar bona part dels seus esforços en un dels punts del pla de treball de l’associació: recuperar i honorar la memòria dels guerrillers morts en combat o captiveri.

Tot i no ser legalitzada fins al 23 d’agost de 1984, l’Amical feia temps que funcionava a Catalunya. L’entitat tenia els seus orígens en la delegació catalana de l’Amical de Guerrillers de Tolosa de Llenguadoc –de fet, mantindrien com a emblema el monument als guerrillers aixecat a Praiòls– i el seu primer president fou Àngel Planas Ferrer. L’Amical havia començat una important tasca d’identificació i senyalització dels espais on havien estat enterrats els seus companys i companyes de lluita: les Bordes, Alós d’Isil, Besalú, Maçanet de Cabrenys, Colungo i Morillo de Monclús (Aragó), Capçanes, Castellnou del Bages, etc.

A les assemblees anuals, però, deixaven constància del cansament dins l’entitat i la progressiva desaparició dels seus membres. Els actes d’homenatge, el funcionament de l’Amical, l’edició del butlletí, etc. eren tasques cada cop més feixugues per a unes persones cada vegada més grans. Tot i així, tenien clar que havien de perseverar: “Malgrat el retard que arrosseguem tot aquest any, malgrat les baixes que les enfermetats [sic], els trasbalsos físics, i la mort també, porten al nostre col·lectiu, hem de seguir endavant […] Perquè, en el futur, els col·leccionistes de butlletins, els historiadors, els nous militants que ompliran els rengles dels partidaris de la llibertat, la justícia social i la pau, podran dir de nosaltres: aquells guerrillers estaven esgotats, però, entre tots, aguantàvem ferms!”.

M’explicava la lluita per recordar els qui van combatre el feixisme abans que entrés a l’agenda política i dels mitjans de comunicació

Els compromisos de l’Amical, però, anaven més enllà del treball de memòria. S’implicaren de forma activa en diferents campanyes i es posicionaren davant dels diferents problemes que vivia la societat d’aquell moment –contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, a favor de la desnuclearització, contra l’imperialisme estatunidenc a Nicaragua…– i participaven activament en diades festives i reivindicatives, com les de l’1 de Maig o l’11 de Setembre. Dues fites importants per l’Amical foren l’erecció d’un monument nacional en memòria dels guerrillers i guerrilleres a Santa Cruz de Moya (Conca) el 9 juny de 1991, i el memorial aixecat al Fossar de la Pedrera de Barcelona el 1994.

Les associacions d’antics guerrillers de Catalunya, Madrid i del País Valencià es posaren d’acord per aixecar el monument nacional a Santa Cruz de Moya, al Cerro Moreno, on el novembre de 1949 va caure una agrupació guerrillera en mans de la guàrdia civil. D’altra banda, fent un gran esforç, l’Amical es proposà plantar un memorial al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc, que va ser inaugurat l’1 d’octubre, el Dia del Guerriller.
A l’acte, l’aleshores presidenta de l’Amical, Carme Casas, deia: “Ens apleguem avui aquí, en aquest recinte del Fossar de la Pedrera, per celebrar un acte que, pel que fa a nosaltres, hauria d’haver estat celebrat fa molts anys. Aquest retard ha estat degut, sense cap dubte, que nosaltres, els antics guerrillers, en la nostra ingenuïtat, esperàvem que la iniciativa de la convocatòria partiria d’algú que no fos de nosaltres mateixos. Potser sí que esperàvem que les institucions democràtiques que succeïren el franquisme se n’adonarien, passats els primers anys, quan l’estabilitat i la serenor ja els ho permetia, que un capítol molt important de la Història de la lluita del nostre poble havia estat oblidat i romania pràcticament inèdit. La veritat és que no ha estat així”.

En una entrevista del 10 de maig de 2017, el darrer president de l’Amical, Lluís Martí Bielsa, em comentava: “Jo vaig lluitar el que no sap ningú perquè el Parlament es fes seva aquesta commemoració”. Havien passat dos dies de l’acte al peu de monument de la Ciutadella. El 1986, mitjançant una nova placa i una nova inscripció, els guerrillers aconseguiren que el monument de Josep Clarà en memòria dels voluntaris catalans que van morir durant la Gran Guerra fos dedicat també als que moriren defensant la llibertat a la Segona Guerra Mundial, adoptant un caràcter netament antifeixista. Des d’aleshores s’hi commemorà la victòria contra els nazis cada 8 de maig, un dia central en el calendari de l’Amical que s’ha mantingut fins a l’actualitat amb la participació del Parlament de Catalunya. Assegut al seu escriptori, amb 96 anys i una lucidesa envejable, m’explicava la lluita constant que s’havia dut a terme per recordar els companys i companyes que van combatre el feixisme abans que el moviment per la recuperació de la memòria històrica entrés a l’agenda política i dels mitjans de comunicació.

Malgrat l’avançada edat, continuava oferint entrevistes a periodistes, feia xerrades a les escoles i assistia a tots els actes que podia

Deixant de banda les celebracions vinculades a les efemèrides, als anys vuitanta i noranta, les institucions democràtiques s’havien mostrat força indiferents vers la memòria de la lluita antifranquista, tal com havia denunciat la Carme Casas en la inauguració del memorial dels guerrillers. Martí Bielsa també era secretari de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, president de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya i també fou president de l’extinta Associació de Defensa dels Espanyols Refugiats a França i Residents Espanya (ADERFRE), dedicada a gestionar les indemnitzacions alemanyes als deportats i deportades espanyols als anys vuitanta.

Emotius articles recents, com els publicats pels seus amics Carles Vallejo i Enric Cama, o el detallat i documentat escrit del periodista Marc Andreu, relaten el seu combat contra el feixisme en dues guerres i una dictadura, la seva militància comunista i el cost que li va suposar una vida de lluita (el dur periple pels camps de concentració francesos en acabar la Guerra Civil, l’enrolament a la resistència i a la guerrilla antifranquista, la clandestinitat i els sis anys que va viure empresonat per diferents presons espanyoles fins al 1952). El mateix Martí Bielsa ho explica a les seves memòries: Un d’entre tants. Memòries d’un home amb sort (recentment reeditades en castellà).

Malgrat l’avançada edat, continuava oferint entrevistes a periodistes i investigadors, feia xerrades a les escoles i assistia a tots els actes que podia –com havia fet el seu company i gran amic Enric Pubill, que morí en circumstàncies semblants, al peu del canó, després de participar en un acte d’homenatge a Marcos Ana, al Teatro del Barrio de Lavapiés. El passat 6 d’octubre, després de participar en unes jornades sobre el maquis a Santa Cruz de Moya, on s’havia erigit el monument per recordar els guerrillers i guerrilleres, moria Lluís Martí Bielsa. Després de dues guerres i una dictadura, la seva darrera batalla, constant i tenaç fins al final, davant d’una democràcia mai prou agraïda havia estat contra l’oblit dels seus companys i companyes, havia estat contra l’oblit de l’antifeixisme.

Article publicat al número 493 publicación número 493 de la Directa