Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Teresa Morandi, psicòloga especialista en els efectes intergeneracionals dels processos traumàtics vinculats a fets històrics

"La desconfiança és un fenomen molt propi dels vençuts, que va viciant els llaços socials fins a trencar-los"

Teresa Morandi / Nicolò Ongaro

Teresa Morandi és psicologia clínica i psicoanalista, d’origen argentí, i està estretament vinculada a Catalunya des de fa anys, on ha treballat també com a docent i com a supervisora d’equips de salut mental de diversos ajuntaments i institucions públiques. El seu treball s’ha especialitzat en el rastre intergeneracional dels processos traumàtics vinculats a esdeveniments històrics com la guerra civil i la postguerra espanyola o les dictadures llatinoamericanes dels anys 70, aspectes que ha abordat en treballs com Trauma i transmissió: Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició en la subjectivitat dels ciutadans, coordinat conjuntament amb Anna Miñarro i publicat l’any 2012. En el marc d’aquesta investigació ha entrevistat, des de l’any 2004, centenars de familiars i víctimes de la guerra del 1936-39.

 

Des d’una perspectiva psicoanalítica, a què ens referim quan parlem de conceptes com el trauma, el dol i l’elaboració?

Des del punt de vista de la psicoanàlisi, el trauma, el dol i l’elaboració són conceptes fonamentalment relacionats amb l’humà, és a dir, amb l’ésser humà i la seva subjectivitat. En realitat, podem dir que des del moment del nostre naixement vivim un trauma en la mesura que som dividits entre conscient i inconscient, és a dir, que les paraules no ens arriben per dir o explicar tot el que volem. Els humans som éssers parlants, éssers sexuats i éssers mortals i, per tant, hi ha quelcom traumàtic que ens perseguirà tota la vida. Llavors, el trauma és un efecte en el psiquisme, una cosa tan profunda que de vegades ni un mateix és capaç de parar-hi compte. Aquesta és una de les coses més significatives del trauma, que el subjecte normalment no sap que té una mica d’allò secret guardat en el seu psiquisme, una cosa que potser entra en acció en el moment menys pensat de la vida, quan tot està en pau i en ordre.

 

Per què diem que la guerra del 1936-39 va tenir un impacte traumàtic sobre els vençuts i les seves famílies?

“En el trauma hi ha alguna cosa que té a veure amb l’atac a la identitat, és a dir, que et porta a qüestionar-te qui ets i per què t’està passant això”

Una altra cosa és el trauma com a efecte de la violència. En aquest cas, amb la guerra del 36 –la mal anomenada guerra civil, ja que va ser realment un cop d’estat contra un govern democràticament elegit– s’opta per denominar-la com un “trauma de catàstrofe social”, prenent com a referència conceptes de psicoanalistes argentins que van treballar precisament els efectes de la violència dictatorial del 1976, que va ser realment sinistra i cruel, de la mateixa manera que va passar aquí amb tot el procés de la guerra i la postguerra. La violència marca una cosa molt important en relació amb un trauma. Espanya, per exemple, és el segon país del món amb major nombre de desapareguts –només per darrere de Cambodja–, i això és una cosa que d’alguna manera ha quedat sense possibilitat d’elaboració, una vivència terrible que ha impactat directament sobre el psiquisme de les persones. Es tracta d’una violència molt particular, perquè és exercida per un humà sobre un altre humà i, a vegades, amb un component molt familiar i molt proper. En el cas de la guerra civil i la postguerra, el trauma provocat per l’impacte brutal de la violència, per les amenaces de presó i mort, pels afusellaments i els paseíllos, van anar creant un temor en el psiquisme de les persones, un temor que es va viure de diferents maneres a posteriori. Un altre dels aspectes que té relació amb el trauma és el de les absències, és a dir, la vivència d’una indefensió molt gran, d’un desemparament absolut. Si ens fixem en la gent que ha pogut oferir més resistència als efectes del trauma, són persones que tenen una convicció política, una idea de lluita, que estan convençudes que estan lluitant per alguna cosa justa, i aquí és on resideix la seva fortalesa. Però en general, en el trauma hi ha alguna cosa que té a veure amb l’atac a la identitat, és a dir, que et porta a qüestionar-te qui ets i per què t’està passant això. Es perden totes les garanties de dret: no hi ha dret d’empara, no hi ha un altre que et protegeixi. I això va estar passant durant molt de temps, primer amb la guerra, i després amb els bombardejos a la retirada, amb la repressió sobre la població civil, etcètera.

 

Per què són importants els processos de dol? Quines conseqüències té la no-elaboració del trauma?

En el nostre treball, hem parlat moltes vegades amb persones que van marxar juntament amb els seus pares en la retirada cap a l’exili, i la sensació que donen aquestes històries és terrible. Josefina Piquet, que va ser la presidenta de Les Dones del 36, va viure els bombardejos dels alemanys de camí cap a França. Anava amb la seva mare, i a Figueres una de les bombes va esclatar, deixant-la sepultada sota uns enderrocs. Per sort la van poder treure, però ella sempre deia que a partir d’aquí no va poder parlar més. Va ser com que va esborrar tot el que passava. I després, a França, va viure també situacions dures, difícils i traumàtiques, perquè la seva mare havia de treballar i ella no podia sortir amb ningú. Es quedava tancada a l’habitació durant hores fins que la mare acabava de treballar a la cuina. I tot això va fer que durant anys no pogués ni tan sols parlar del tema, un símptoma que va trencar quan es va associar a Les Dones del 36 i va començar a explicar la seva història als més joves. Com se surt de la situació traumàtica? Mitjançant l’associació amb altres, de poder parlar. És part de l’elaboració del dol. Un bon exemple d’això és el cas de María Zambrano, a qui ja havíem pres en consideració quan plantejàvem el tema de l’exili. Però el seu no va ser només un exili, sinó una errància molt soferta per diferents països. I, d’alguna manera, el que veus a la seva filosofia i en la seva literatura és la producció d’una elaboració d’un dol, un treball amb el trauma. I així va ser com ella va aconseguir sostenir-ho, a diferència d’altres persones que van caure o es van esfondrar. I això és important, el perquè que uns aconsegueixin sostenir malgrat tot, mentre que altres no aconsegueixen elaborar aquests traumes.

Teresa Morandi |Nicolò Ongaro

La principal hipòtesi del seu treball és que els traumes soferts per la generació que va viure la guerra s’han transmès a la segona, tercera i fins i tot quarta generació. Com opera aquesta transmissió del que és traumàtic?

La Guerra Civil i la postguerra van crear un trauma generalitzat entre els vençuts i també, en certa mesura, entre els vencedors. Tot i això, nosaltres vam triar treballar amb les persones que van defensar la República. El trauma es transmet a través d’identificacions, un mecanisme psíquic d’aproximació a l’altre. No es tracta d’una imitació, sinó que implica una identificació amb el dolor de l’altre, o bé amb la situació dificultosa que causa aquest dolor. Per exemple, quan les mares es posaven a plorar i responien les preguntes dels fills amb allò que “és que m’ha entrat alguna cosa a l’ull”, i potser estaven patint perquè el marit estava sense feina, perquè no tenien pa, perquè ella havia de sortir a treballar, perquè hi havia tota la qüestió de què la dona treballadora era una roja, i, en definitiva, per tota la humiliació que aquest fet implicava. I això apareix per a l’altre com un dolor que està allà però que no té nom, que és viu i que un se l’apropia, identificant-s’hi. És un mecanisme subtil, però que apareix per exemple en el cas d’una dona que va venir a la consulta i que afirmava que totes les dones de la seva família eren patidores. Però, com? És que potser naixien totes amb la creu al cap? Doncs aquí hi havia alguna cosa que les va fer sofrents. I això té relació amb els denominats “dols congelats”, que són aquests dols dels quals no es va poder parlar mai. En aquest sentit, el psicoanalista francès Serge Tisseron parla dels “secrets familiars”, que és una cosa que nosaltres hem vist a la clínica en diverses ocasions: tothom sap que hi ha alguna cosa aquí, una remor d’alguna cosa del passat que se sent, però del qual no se sap res. I llavors cadascú crea la seva pròpia novel·la sobre el que els pares no diuen. Aquest és un dels moments que Tisseron planteja com de “l’inexplicable”, és a dir, que hi ha alguna cosa que va passar i que no es pot explicar. Hi ha l’exemple dels pares que van estar en primera línia de foc, que es van jugar la vida, però que també van haver de matar. Com es pot transmetre una cosa així? Aquest és un tema que més tard es va estudiar en profunditat, sobretot a partir de la Guerra de Vietnam. Quins eren els efectes del retorn d’aquests soldats, que realment no només havien patit, sinó que a més havien infligit patiment? Pel que fa a nosaltres, aquest és un punt en el qual sempre ens hem mogut una mica ambivalentment, tant les famílies a l’hora de preguntar, com els excombatents a l’hora d’explicar. Tant homes com dones.

 

Com s’expressa la vigència del trauma en cadascuna d’aquestes generacions?

“Mai s’ha dut a terme una reparació simbòlica, un demanar disculpes, per exemple. Un dir que el franquisme va ser una dictadura, que mai s’ha dit. I clar, això és una cosa que incideix en les ferides”

La transmissió generacional del dol no resolt i del que és traumàtic té tres moments. En primer lloc, tenim aquest moment de “l’inexplicable”, en què un s’imagina que alguna cosa va passar, però no sabem què. Per exemple, “l’avi mai va tornar”. D’on? Per què? Què va fer? Què va passar? Tot això és una cosa que no es recupera fins que arriben les següents generacions. El segon moment seria el de “l’innombrable”, és a dir, que no es pot parlar d’això, que és millor callar-lo silenciar-lo. I aquí s’han de diferenciar dos silencis, el silenci imposat i el silenci propi de les persones i el seu dolor. El tercer moment és el de “l’impensable”. Què vol dir això? Vol dir que les altres generacions no en parlen, i això és efecte del silenci, de manera que ja ni tan sols es pot imaginar el que ha passat. La gent necessita parlar encara, ja que la part congelada del trauma és difícil que pugui sortir. Aquesta mateixa pacient que afirmava que totes les dones de la seva família eren patidores em va explicar que al seu besavi el van matar a la guerra, i que des de llavors la seva besàvia es va quedar en silenci, patint. I em deia: “és que jo no sé res d’aquesta història, no sé absolutament res”. I això, jo crec que són el tipus de coses que s’han viscut, que tenen a veure amb l’odi, amb la vergonya, amb la humiliació, amb el no poder dir. En una ocasió, un home d’un poblet de la costa em va dir: “jo, d’aquí cap allà, no hi vaig”, però mai et deia el perquè. I al final em va explicar que no prenia aquest camí perquè havia de passar per davant de la casa d’algú que havia estat de la Falange i que li havia pres a la seva mare la màquina de cosir, que era l’instrument de treball que ella feia servir per viure i menjar. És clar, ja no hi ha els d’abans, però hi ha els fills. I aquell home deia que no és que tingués ràbia contra els fills, però que ells li recordaven moltíssim aquell tema i que encara no sentia que s’hagués fet justícia. I és que la reparació que s’ha fet fins ara ha estat exclusivament econòmica, i només per a alguns. Mai s’ha dut a terme una reparació simbòlica, un demanar disculpes, per exemple. Un dir que el franquisme va ser una dictadura, que mai s’ha dit. I clar, això és una cosa que incideix en les ferides.

Teresa Morandi |Nicolò Ongaro

Recuperant Goldstein, ¿en quina mesura els fenòmens socials i els trastorns de la subjectivitat contemporanis es podrien considerar manifestacions tardanes del que ha passat durant la Guerra, la postguerra i la dictadura franquista?

Aquesta era la nostra tesi d’inici. Ens preguntàvem si realment les violències actuals tenen alguna cosa a veure amb el que va passar en el passat. I hi tenen alguna cosa a veure, en primer lloc, amb el que comentava anteriorment, que no pot ser que visquem amb cent mil persones desaparegudes. Això ha de calar. Veiem famílies que permanentment estan buscant els seus familiars, ja que l’Estat no se’n fa càrrec. És terrorífic. A Mallorca hem fet entrevistes que, per refer-nos-en, hem necessitat un dia sencer. Tiraven gent al mar, com ho feia Videla a l’Argentina. I aquí no hi va haver judicis. A l’Argentina i a l’Uruguai, per exemple, els judicis van tancar ferides, ja que van posar fi a la impunitat. I aquí això no s’ha donat. Fins que no hi hagi justícia i reparació no es tancaran les ferides del dol. En el cas dels desapareguts és encara més difícil. Com li poses un tancament a això? Aquí no es dóna la possibilitat de celebrar els ritus de mort que tots necessitem per acomiadar-nos d’alguna cosa. Per tant, és una cosa que també se’t roba. I els familiars l’única cosa que volen és això, recuperar les restes i enterrar la seva família, complir el ritu de la mort i acompanyar. És com la tortura, són crueltats que no s’entenen. Pel que fa a la pujada de Vox i de l’ideari que representa, és una cosa que també estem estudiant i analitzant en un altre àmbit, que és el de la radicalització, ja sigui gihadista, d’extrema dreta, etc. Això és una cosa que s’està veient a tot el món, però que a Espanya té la seva particularitat. A més, està incentivat pel capitalisme i el neoliberalisme, que busca transformar la subjectivitat de les persones, que no es pensi, que no es digui. Se’ns ha dit moltes vegades que cal tancar ferides, que no cal obrir-les, quan en realitat estan obertíssimes. Crec que seria el punt exacte en el qual s’uneix aquesta línia de no dir, no pensar i no jutjar el que va ser la impunitat.

 

S’ha assenyalat reiteradament el caràcter específic de la repressió franquista sobre les dones republicanes i els seus fills. En quina mesura el trauma adopta també aquest caràcter diferencial?

“Pel fet ser la dona, o la mare, o la nòvia, o la filla d’un ‘roig’, les dones eren considerades unes porques, unes brutes i, en definitiva, males dones”

En certa mesura, és diferent i és igual. És a dir, homes i dones van passar per les mateixes coses, però elles van haver de patir més pel lloc social que ocupaven. A la República hi havia hagut inicis de transformació de la cultura sexista i masclista. Després de la guerra van seguir sotmeses. I les dones dels guanyadors, dels vencedors, també van seguir sotmeses. Menys que les altres, evidentment, però també. Per posar un exemple, fins a la mort de Franco les dones no tenien possibilitat de donar la nacionalitat espanyola. La meva mare era d’aquí, mai es va fer argentina, i mai va poder donar-me la nacionalitat a mi, ja que estava casada amb un home argentí. En el cas de la pacient que he esmentat anteriorment, que ja pertany a la quarta generació, el trauma es manifesta per un tret: “totes les dones de la família som patidores”. Dit així, sembla una ximpleria, però és una cosa que marca una manera de ser de la dona en una família i en una societat. Per què totes les dones són patidores? Perquè en aquell moment no hi havia garanties de cap mena, ni tan sols una salut mental que funcionés i que pogués escoltar. Hi havia dolor i hi havia humiliació. En un treball que vaig publicar a la revista Cargolins, a Tarragona, parlava sobre el silenci de les dones. I el que defensava en aquest article és que a les dones les van exiliar de la paraula. Van haver de ser la sustentació de moltes coses, de famílies destrossades. No hi havia homes. O estaven presos, o estaven morts, o estaven a l’exili, o estaven amagats amb la guerrilla. Les dones, per tant, estaven al peu del canó, tenint cura dels fills i criant, sofrint humiliacions de tota mena. Durant anys, pel fet de ser republicanes, o pel simple fet de ser la dona, o la mare, o la nòvia, o la filla d’un roig, eren considerades unes porques, unes brutes i, en definitiva, males dones. Això, per exemple, és una cosa transmesa sobre el lloc de la dona