Poder desobeir, tant des de l’activisme com des del món de l’art, ha estat un privilegi que històricament només han tingut els homes blancs cisheterosexuals sense diversitat funcional. És per això que aquests han protagonitzat sempre les lluites pels drets humans i socials, i és per això també que a les dones només se’ns ha permès entrar als museus en qualitat d’objectes representats. Encara que, en realitat, portem fent art des del principi dels temps; un art a través del qual hem denunciat les nostres opressions i hem lluitat contra el sistema patriarcal. En definitiva, fent el que avui en dia algunes anomenen artivisme feminista.
Subvertint la mirada masculina
No obstant això, va caldre que el feminisme comencés a considerar important l’art visual per iniciar un procés de subversió de la mirada masculina. Aquelles dones que van passar a formar part de l’avantguarda artística dels setanta a occident es van adonar que el món l’havien estat representant els homes a través de la literatura, la pintura i, més tard, la fotografia. I no per falta de dones i identitats dissidents en aquests camps, sinó perquè els seus treballs havien romàs ocults. La Història havia estat manipulada durant massa temps, però a partir d’aquell moment ja no hi va haver marxa enrere.
Una de les pràctiques artístiques més recents és la fotografia, que no és en absolut innocent ni objectiva. Fent la més senzilla de les fotografies ja estem triant el que fotografiem i el que no. Aquells que han tingut el poder de la creació, conscients d’això, han deixat fora de l’enquadrament tot el que consideraven monstruós: les nostres belleses no normatives, les nostres malalties, el nostre patiment, la nostra vellesa, els veritables treballs de cures i la nostra sexualitat. Per aquesta raó, tant la fotografia feta per dones com la fotografia feminista són essencials per deixar de sostenir un imaginari col·lectiu cisheteropatriarcal i racista. Però, sens dubte, és també necessari reinterpretar la història de l’art i deixar de restar importància a totes les dones artistes que han existit.
L’autoretrat feminista al llarg de la història
El cos, especialment el rostre, ha estat un dels elements més representats en la història de l’art, ja que també des d’aquí comencem a construir la nostra identitat sexual i de gènere. En aquest sentit, l’home occidental només ha contemplat
i representat dos models de dona al llarg de la història: la verge i la puta. Aquest pensament ja es reflectia en la pintura i ha seguit perpetuant-se a través de la fotografia. Així i tot, com hem assenyalat abans, hi ha dones fotògrafes des que es va començar a utilitzar aquesta tècnica. Si parlem específicament de retratistes, podem afirmar que van existir molt abans dels anys setanta i que ja empraven la fotografia com a arma política, com és el cas de Claude Cahun. Lamentablement, la major part de la bibliografia sobre aquest tema només fa referència a dones blanques de classe mitjana i alta. Més enllà d’aquestes n’hi va haver algunes, com Karimeh Abbud, de Palestina, o Lola Álvarez Bravo, de Mèxic, que segueixen sent desconegudes per a la majoria, amb la qual cosa podem deduir fàcilment que les representacions visuals de les dones i del món no només són sexistes i androcèntriques, sinó també colonialistes i racistes.
No hi estem parant gaire atenció, però la ‘selfie’ és una nova forma de veure’ns a nosaltres mateixes
Aquelles dones privilegiades que van poder entrar al món de la fotografia aviat van començar a representar el seu propi cos per trencar amb els estereotips de gènere de l’època. Aquestes artistes van desafiar el paper de musa esdevenint subjectes de les seves pròpies representacions, utilitzant l’autoretrat per reconquerir els seus cossos i com a mitjà de denúncia politicosocial. Van ser pioneres en construir i revelar les seves identitats conscientment, tot i que encara quedava un llarg camí per recórrer. Entre les fotògrafes que són alhora subjecte i objecte a la seva obra trobem Francesca Woodman, Helena Almeida, Birgit Jürgenssen, Cindy Sherman, Esther Ferrer, Jo Spence, Hannah Wilke, Ana Mendieta i un llarg etcètera.
La ‘selfie’ també és política
Semblava que les coses canviarien a occident amb el fet que la fotografia es fes accessible per a més persones, però no ha estat així. D’una banda, els homes –i el masclisme encarnat en altres identitats– segueixen en les posicions de poder en tots els àmbits. D’altra banda, en termes foucaultians, seguim vigilant-nos i castigant-nos a nosaltres mateixes i a totes aquelles que se surten de la norma. Els estereotips que es transmeten i els mitjans pels quals es transmeten poden haver canviat, però el cisheteropatriarcat segueix demostrant que té la capacitat d’adaptar-se en el temps i que funciona molt bé en una societat capitalista amb una cultura visual com la nostra.
Així, queda clar que tant la fotografia feminista en general com l’autoretrat en particular segueixen sent molt necessaris. Tanmateix, ja no podem parlar d’autoretrat com hem fet sempre, ja que juntament amb la digitalització de la vida ha arribat una nova forma d’entendre’l i d’utilitzar-lo: la selfie. Potser no hi estem parant gaire atenció, així com no ho vam fer amb la fotografia en els seus inicis, però la selfie és una nova forma de veure’ns a nosaltres mateixes. Les xarxes s’han convertit en àlbums familiars, de vegades fins i tot en museus virtuals on visitar exposicions fotogràfiques. A través d’aquestes imatges podem donar i rebre molta informació sobre les característiques de les nostres identitats contemporànies. Malgrat això, cal preguntar-se: podem realment lluitar contra els estereotips de gènere i les representacions sexistes utilitzant una de les eines que té el sistema per exercir control i poder sobre nosaltres?
Per respondre a aquesta pregunta necessitem encara molta investigació sobre el tema. Però és cert que, encara que sigui sota les demandes de la societat de l’espectacle, podem construir-nos una identitat digital que intenti trencar amb les exigències de les xarxes socials que la fan possible. Evidentment, la transgressió no és fàcil, però ja hi ha artistes de tot el món i dones que no són fotògrafes professionals fent aquesta feina. Com Zakia Belkhiri, que va fer-se selfies amb un grup de persones d’extrema dreta disposades a boicotejar l’Exposició Musulmana celebrada a Bèlgica el 2016, o Noa Jansma, que va decidir compartir selfies amb tots els homes que l’assetjaven pel carrer.
Amb tot, és fàcil adonar-se de la importància de fer retrospectives de dones fotògrafes i creadores. Aquest tipus d’exposicions són essencials per seguir recuperant totes aquelles artistes que han estat invisibilitzades i oblidades al llarg de la història. De la mateixa manera, no podem deixar de parlar sense embuts de les violències que xarxes socials com Instagram exerceixen sobre els nostres cossos a través de la censura de tot el que no és normatiu i hegemònic: els cossos vells, grossos, amb diversitat funcional, sense depilar, racialitzats, no binaris i nus no dirigits al consum masculí. Aquest és el nostre present, però demà també serà història. Una història que no podrà oblidar tot el que vam lluitar… fins i tot fent-nos selfies!
