L’endemà mateix d’enviar un currículum per incorporar-se a Open Arms, a Fátima Sánchez li van telefonar per si es podia presentar a Barcelona per a una missió de rescat: “Vaig fer la meva primera sortida amb l’Astral el gener de 2020. Vam navegar des de Badalona cap a la zona de recerca i rescat en aigües internacionals”, relata. Tot va anar molt de pressa, però li va canviar la perspectiva per sempre: “Quan vaig veure què era fer un rescat, vaig rebre un cop de realitat i vaig tenir clar que no podia tornar a casa; aquesta havia de ser la meva professió”, confessa.
L’activista es va traslladar a Barcelona on, en un parell de mesos intensos, va fer la formació per poder ser marinera de pont (membre de la tripulació que assisteix a la navegació i el manteniment d’un vaixell). Des d’aleshores no ha parat de navegar en missions de rescat: tres anys amb Open Arms, després com a part de la tripulació del Sea-Eye –nau insígnia de l’ONG alemanya amb aquest nom–, i des del juny d’enguany amb l’ONG italiana Mediterrania Saving Humans, que va comprar el vaixell Sea-Eye 4, del qual Sánchez forma part de la tripulació.
Ha estat testimoni directe dels riscos i violències que afronten les persones per travessar el Mediterrani, on, segons l’Organització Internacional de les Migracions, més de 1.500 han mort o desaparegut des de començament d’any mentre intentaven arribar a costes europees. La seva darrera sortida va ser del port de Borriana des d’on, un cop duts a terme els entrenaments habituals, es van dirigir a la zona de cerca i rescat: “La primera nit vam ser assetjats per vuit embarcacions de la milícia armada líbia que ens volien espantar perquè nosaltres no només rescatem sinó que també documentem i denunciem el que està passant”, explica Sánchez.
“Ens deien que marxéssim de les aigües líbies, però estàvem en aigües internacionals, així que ens hi vam quedar”, prossegueix. “Després de perseguir-nos tres o quatre hores van marxar i van tornar l’endemà a la nit, però aquesta vegada amb deu persones més a bord”. Tal com relata, l’activació del protocol de rescat per part de la missió humanitària va precipitar els esdeveniments: “Dues persones encaputxades van llençar per la borda les altres deu enmig d’una nit tancada, amb onades de metre i mig. Es va produir una situació de caos. Tres persones es van espantar i s’agafaven al vaixell de la milícia que, amb les seves armes, els copejava a les mans per poder marxar com més aviat millor”.
La socorrista assegura que, mentre continuï la crisi migratòria, romandrà al mar: “Tant de bo la meva feina s’acabi aviat, perquè això voldrà dir que s’obren vies de migració legals i segures”
En aquesta ocasió van aconseguir rescatar a tothom i proporcionar-los material d’higiene i una primera atenció mèdica bàsica. “L’endemà, encara a bord, ens van relatar la seva història. Molts tenien senyals de tortura, amb els braços totalment cremats”, recorda la socorrista. “Els havien obligat a pujar a la barca i els encaputxats, enmig del caos, havien llançat quatre persones per la borda, que van deixar a la deriva”, explica Sánchez. Per ella, és molt habitual veure persones que han intentat travessar el Mediterrani dues, tres o quatre vegades: “Sempre ens diuen que prefereixen morir al mar abans que tornar a Líbia. I a Tunísia passa el mateix”.
La patrona i marinera de rescat ha afrontat també els obstacles amb què es troben les embarcacions civils de rescat, especialment des del decret conegut com a Piantedosi –pel cognom del ministre de l’Interior que el va impulsar– aprovat pel govern italià de Giorgia Meloni, el febrer de 2023. Aquesta iniciativa legislativa complica les tasques de rescat de persones per part de les ONG al Mediterrani i permet el bloqueig dels vaixells humanitaris. “L’estratègia d’Itàlia és donar-nos un port segur, però tan llunyà com puguin del lloc d’actuació, per desgastar-nos i tenir-nos dies en trànsit, fora de la zona d’operacions”, denuncia Fátima Sánchez. En posa un exemple: en la darrera missió els van assignar com a port segur Gènova, fet que implicava tres dies i mig de navegació. “Vam enviar un certificat de vulnerabilitat al Centre de Coordinació Marítima de Roma perquè teníem deu persones que, a més d’haver estat mesos amuntegades a Líbia, havien vist morir quatre companys a l’aigua”, lamenta.
Després de diversos intents per atracar a un port proper, van desobeir les disposicions del govern italià, entenent que les lleis internacionals els emparaven, i es van dirigir al port, molt més proper, de Trapani. Allà, a més de lliurar les persones rescatades a les autoritats, també, com es fa habitualment, es van posar en contacte amb organitzacions que ofereixen suport legal i psicològic en terra. “L’endemà, les autoritats ens van comunicar que teníem una sanció de seixanta dies de detenció del vaixell i una multa de deu mil euros”, s’exclama. Aquesta vegada, però, el jutjat de Trapani els va donar la raó i el vaixell tornarà a salpar. Així i tot, l’activista recorda que el seu capità ja ha estat detingut quatre vegades.
Sánchez té previst tornar a embarcar-se aviat després d’un temps de descans. “Normalment, passo dos mesos a bord i dos a casa. També dediquem un temps a preparar les embarcacions i les provisions. No sabem mai quants dies exactes serem al mar, depèn de si trobem un rescat el primer dia, el setè o el desè, o de les condicions meteorològiques. I en funció del port que ens donin per atracar, podem tenir temps de fer una segona sortida”, concreta. Al vaixell conviuen la tripulació marítima i l’equip de rescat. L’activista és una de les poques dones que forma part dels dos grups: “habitualment, hi ha més homes, tot i que en la flota civil trobem més figures activistes i cada cop som més dones”. I alhora reconeix que la tasca que duen a terme “ens afecta força psicològicament. Per això tenim un equip de persones voluntàries psicòlogues que estan disponibles 24/7”.
Fátima Sánchez puntualitza que vaixells de rescat de les diferents ONG actives al Mediterrani es coordinen entre si per intentar estar present al nombre més gran de punts possibles, especialment després que finalitzessin les grans actuacions governamentals de cerca i rescat, com l’operació Mare Nostrum, promoguda pel mateix govern italià fa més de deu anys. També fan denúncies conjuntes i cooperen amb Alarm Phone, una xarxa d’activistes que proporciona un telèfon d’emergència per a persones migrants que travessen el mar Mediterrani. Sánchez té clar que “som nosaltres, les civils, les que hi som sempre” i assegura que, mentre segueixi aquesta crisi migratòria, ella seguirà al mar. “Tant de bo la meva feina s’acabi aviat perquè això voldrà dir que s’obren vies de migració legals i segures. Perquè migrar és un dret”.
