Un any i mig després de l’inici de la guerra civil al Sudan entre l’exèrcit regular i un poderós grup paramilitar, el país africà es troba irreconeixible. El conflicte, que amb el pas dels mesos s’ha tornat cada cop més complex i enrevessat, ha matat desenes de milers de persones i ha devastat bona part de les infraestructures bàsiques del territori. També ha provocat la crisi de desplaçats de major abast de l’escenari mundial actual i una de les pitjors catàstrofes humanitàries del planeta.
La guerra civil sudanesa va esclatar el 15 d’abril del 2023 quan l’aliança de conveniència que mantenien l’exèrcit i les Forces de Suport Ràpid va saltar pels aires. Ja aleshores, el país vivia sumit en una gran inestabilitat precipitada un any i mig abans, quan les dues faccions van executar juntes un cop d’estat que va enterrar la transició democràtica iniciada l’any 2019 quan, després de mesos de massives mobilitzacions populars, el general Omar al-Bashir fou derrocat després de tres dècades en el poder.
Tant els generals com la facció paramilitar compartien llavors una profunda aversió a l’autoritat civil. També els unia l’hostilitat a una reforma interna i la por d’haver de rendir comptes per crims passats. Tanmateix, la relació entre uns i altres es va anar fent cada vegada més insostenible, perquè la junta colpista va ser incapaç de fonamentar el seu poder enmig d’una sostinguda oposició social, una greu crisi econòmica, alts nivells de violència i un ampli aïllament internacional.
La guerra va començar com un conflicte entre l’exèrcit i les Forces de Suport Ràpid, però la seva prolongació, el temor als grups paramilitars i les debilitats de les tropes regulars han donat peu a la intervenció d’altres actors. Escamots armats de la regió de Darfur, antany enfrontats al govern central, han renunciat a la seva neutralitat inicial i, en la majoria dels casos, s’han alineat amb l’exèrcit, que també ha integrat milers de civils i milícies de diferent índole.
Avui, l’enfrontament es concentra en tres fronts. Un d’ells és el de l’àrea urbana de la capital, que està formada per tres ciutats separades pel riu Nil: Khartum, Bahri i Omdurman. En els darrers mesos, el conflicte aquí s’havia mantingut bastant estàtic, amb l’exèrcit atrinxerat sobretot a Omdurman i els paramilitars a Karthum i a Bahri. Però a finals de setembre va llançar una ofensiva a gran escala, i des de llavors es viuen intensos xocs en aquestes dues darreres ciutats.
Un segon front on l’exèrcit també ha avançat darrerament és al sud-est. A l’octubre, va recuperar un estratègic punt muntanyós a l’estat de Sennar que connecta les regions de l’est del país amb les del centre, aïllades des del juny, quan els paramilitars van ocupar la zona. Ara, aquests han estat expulsats de tot el sud-est, i les forces armades intenten avançar a l’estat de Gezira, al sud de Khartum, que va perdre fa un any en el que llavors fou un revés molt dur.
A la capital de Darfur Oest i del poble massalit, Al-Junayna, la campanya de neteja ètnica de les Forces de Suport Ràpid i milícies aliades va matar entre 10.000 i 15.000 persones
El tercer escenari bèl·lic es troba al nord de la regió de Darfur, que està dividida entre cinc estats. La capital del nord, Al-Fashir, és l’única que no controlen els paramilitars malgrat haver-la sotmès a setge des de l’abril. Una força conjunta d’antics grups rebels, però, l’ha defensat amb èxit i un cert suport per part de l’exèrcit, i en les últimes setmanes fins i tot han guanyat terreny atacant la rereguarda paramilitar i zones frontereres amb el Txad. “Des de l’inici de la guerra hem repel·lit 142 atacs [de les forces paramilitars] que han estat derrotades en tots els seus atacs contra Al-Fashir”, ha afirmat Ahmed Hussein Mostafa, portaveu d’aquesta força conjunta.
Atrocitats desbocades
Les regions perifèriques del Sudan fa dècades que pateixen elevats nivells de violències, però la guerra ha accelerat i estès el ritme i abast de les atrocitats comeses per tots els bàndols, que han imposat un clima molt repressiu als territoris que controlen. Entre aquestes, s’hi compten campanyes de neteja ètnica, saquejos, violència sexual, ús de nens soldats, desaparicions i tortures.
Alguns dels pitjors episodis de violència paramilitar han tingut lloc a Darfur, on la repressió ha adoptat un caràcter marcadament ètnic contra comunitats locals no àrabs. Un dels episodis més sagnants es va dur a terme a la capital de Darfur Oest i del poble massalit Al-Junayna. Allà, les Forces de Suport Ràpid i milícies aliades van perpetrar una campanya de neteja ètnica que, l’any passat, va matar entre 10.000 i 15.000 persones, segons un grup d’observació de l’ONU.
Més enllà d’Al-Junayna, els escamots paramilitars i les seves milícies aliades, que estan sobretot integrades per membres de les comunitats àrabs de Darfur, han tornat a adoptar una política de terra cremada contra localitats d’altres grups ètnics. Des de l’inici de la guerra s’han pogut documentar 84 casos de pobles que han estat cremats de forma planificada –tal com documenten imatges preses via satèl·lit–, la majoria d’ells habitats per les minories massalit i zaghawa.
La violència sexual, principalment perpetrada per paramilitars, també s’ha convertit en una de les formes més esteses de sembrar el terror entre la població civil, tot i que és alhora una de les que està resultant difícil de documentar. En aquest cas, grups de drets humans han assenyalat que les agressions i l’explotació sexual de dones i nenes sol anar acompanyada d’altres formes de violència, com segrestos, pallisses, tortures, treball forçat i abusos verbals.
L’exèrcit, al seu torn, ha intentat explotar la seva superioritat aèria respecte als paramilitars. Però els seus bombardejos són de vegades indiscriminats i dirigits a zones civils controlades per les Forces de Suport Ràpid, on han matat centenars de persones. Les autoritats castrenses també han estat implicades en execucions extrajudicials, desaparicions forçoses, tortures, detencions per perfil racial i una persecució general de qualsevol veu opositora.
Catàstrofe humanitària
La guerra civil també ha enfonsat el Sudan a una de les pitjors crisis humanitàries del món actual. El còmput de morts més conservador situa la xifra en 23.000. Més de la meitat de la població, unes 26 milions de persones, necessita, a més, ajuda urgent i pateix nivells elevats de fam, i gairebé 11 milions de persones han estat desplaçades. El 65% del país no té accés a la sanitat, i uns 19 milions d’infants no poder anar a l’escola.
Egipte, sobre el paper aliat natural de l’exèrcit sudanès, s’ha mantigut al marge del conflicte, però l’Iran sí que li ha donat suport amb diversos carregaments d’armes i drons
Tanmateix, l’ajuda humanitària només arriba al país amb comptagotes, en bona part per la falta de suport financer de la comunitat internacional i, sobretot, pels obstacles imposats per les parts bel·ligerants. Entre aquests, destaquen la falta de seguretat, els saquejos massius dels paramilitars, les traves burocràtiques de l’exèrcit, els problemes logístics i els intents d’instrumentalitzar els repartiments, segons denuncien des de fa molts mesos les agències humanitàries que operen al Sudan.
Enguany, a més, l’estació de pluges, que té lloc més o menys entre juny i setembre, ha deixat greus inundacions al país, que han afectat unes 600.000 persones, segons dades de l’ONU. Aquests aiguats han causat desenes de morts, centenars de ferides i el desplaçament d’unes 170.000 persones, un 40 % de les quals ja ho havia hagut de fer poc abans a causa de la guerra. Les pluges han fet esclatar també un brot de còlera que ja ha causat 700 morts, segons les autoritats sanitàries locals.
Darfur és una de les zones on la crisi humanitària és més greu. En aquesta regió, la guerra i el bloqueig d’ajuda van desembocar, a partir del mes de juliol, a una situació de fam, amb una important xifra de morts per inanició, centrada en el camp de Zamzam, un dels majors punts de refugi de persones desplaçades del país, on es calcula que s’hi apleguen mig milió de persones. Tot i això, personal de Metges Sense Fronteres va haver d’aturar durant el mes d’octubre el tractament que rebien 5.000 nenes amb malnutrició aguda per falta de subministraments.
El col·lapse de l’Estat i les dificultats que estan afrontant les organitzacions humanitàries han convertit les iniciatives locals d’ajuda mútua en una peça decisiva de la provisió de serveis i de subministraments de primera necessitat. La més destacada són les anomenades unitats de resposta d’emergència, consistents en grups de voluntariat molt arrelats al territori sorgits d’antics espais revolucionaris i de la societat civil que ara han reorientat els seus esforços.
Ingerències estrangeres
La dilatació de l’enfrontament bèl·lic també ha contribuït a una intervenció cada cop més oberta dels aliats exteriors de cada bàndol. En el cas de les Forces de Suport Ràpid, el seu principal valedor són els Emirats Àrabs Units, que els han ajudat a obrir i operar noves línies de subministrament de material militar i combustible, sobretot des del Txad, on han establert fins i tot una mena de pont aeri, Líbia i Sudan del Sud, segons han documentat diverses organitzacions i mitjans.
L’exèrcit, al seu torn, ha orientat en els darrers mesos les seves aliances exteriors cap a l’Est, a la recerca de suport militar i polític, ja que, si bé el seu aliat més natural hauria estat Egipte, el Caire ha optat fins ara per mantenir-se més aviat al marge de la guerra del seu veí del sud. En canvi, des de finals del 2023, l’exèrcit ha rebut diversos avions de càrrega procedents de l’Iran, que es creu que podrien haver transportat armament, inclosos drons, que després s’han vist operant al front.
A l’àrea de la capital, la facció paramilitar controla les ciutats de Khartum i Bahri i les forces armades s’atrinxeren a Omdurman. Des de setembre, es viuen intensos combats
Els militars també han rebut cert suport, almenys pel que fa a combustible, de Rússia, que al principi es va inclinar per la facció paramilitar, però que darrerament ha pivotat cap al bàndol contrari. Aquest canvi de rumb es considera fruit de la revisió que està fent Moscou de la seva estratègia a la regió, com a part de la transformació en curs del grup paramilitar Wagner en unes noves Africa Corps.
“El govern estava desesperat per aconseguir suport militar perquè després de molts mesos de guerra l’exèrcit no ha aconseguit avenços significatius, així que és lògic que recorrin als països de l’Est”, considera Munzoul Assal, antropòleg de la Universitat de Khartum. “Necessiten armes i suport, i com que no arriba d’Occident, l’Est és l’alternativa òbvia”, remarca.
Els Estats Units i l’Aràbia Saudita, al seu torn, han intentat impulsar en diverses ocasions converses de pau entre les parts bel·ligerants, tant públicament, a la ciutat saudita de Jiddah i a Ginebra (Suïssa), com de forma més privada, a Manama (Bahrain). Tanmateix, cap d’aquests esforços ha acabat de ser fructífer, en bona part perquè cap dels dos bàndols sembla interessat a plantejar-se un escenari que no passi, almenys ara per ara, per més guerra.
