Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La història de la lluita per un sostre

Fa més de cent anys que diferents formes d’infrahabitatge com el barraquisme són l’única via de supervivència per a les nouvingudes que arriben a ciutats com Barcelona

Poblat de barraques de La Perona, a Barcelona, el 5 desembre de 1980 / Esteve Lucerón (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

L’infrahabitatge en el qual malviu gran part de la població no és cap fenomen nou. A ciutats com Barcelona, fa més de cent anys que les masses nouvingudes i pobres són empeses a habitar els espais de la forma més precària. El subarrendament, els passadissos, els soterranis, les rebotigues o els terrats també van ser pràctiques quotidianes durant gran part del segle XX.

Als voltants de l’any 1900, Barcelona va viure un boom constructiu i especulatiu fruit de la seva industrialització, arribant a multiplicar per cinc la població. Onades de treballadors i treballadores de tota Catalunya, sobretot de Lleida i Tarragona, i després de la resta de l’Estat espanyol, van arribar cercant feina a les fàbriques, així com en la construcció d’infraestructures com el metro (1921) o l’Exposició Universal dels anys 1888 i 1929.

A la publicació col·lectiva Barraques: La Barcelona informal del segle XX (2010), José Luis Oyón destaca com, entre 1914 i 1930, “l’encariment del preu del lloguer dificultava que les famílies nouvingudes i més pobres tinguessin accés a cases barates i un lloc a on viure”. A La lucha por Barcelona (Alianza Ensayo, 2005), Chris Ealham esmenta alguns dels problemes d’habitatge d’aquells anys: “Només a la dècada de 1920 els preus van augmentar entre un 50 % i un 150 %. (…) En barris com el Raval, els blocs d’habitatges estaven subdividits entre vuit famílies. A les pensions i cases de dormir es llogaven llits per hores. En alguns establiments rudimentaris, els treballadors pagaven per dormir de peu, recolzats sobre cordes lligades d’un costat a l’altre en una gran habitació comunal”.

Quan un poblat de barraques creix acostuma a incorporar formes de suport mutu i reivindicacions

Així, tal com passa avui dia, tot i la desmemòria, el barraquisme va ser una via de supervivència immediata i assequible per a moltes de les que arribaven a la ciutat en la precarietat més absoluta. En condicions sanitàries molt deficients, sovint sense aigua ni electricitat, aquest fenomen representava la punta de l’iceberg, la cara més visible del greu problema de l’habitatge que es vivia a la ciutat.

Una forma de resistir

El barraquisme és una forma d’infrahabitatge, però amb característiques pròpies. És una construcció efímera, en un terreny on el barraquista no ha adquirit cap dret. La principal característica que ressalten els experts és que, quan es tracta d’un fenomen extens, manté formes de suport mutu
i reivindicacions concretes. A més, el creixement del nucli necessita un procés d’acord entre qui hi resideix i qui hi arriba.

El fenomen va anar en augment durant tot el segle XX. Termes com “Barracòpolis”, d’Emili Mira, pretenien alertar sobre aquesta realitat creixent. Segons l’anuari estadístic de Barcelona, l’any 1914 hi havia 1.200 barraques i 4.950 habitants en assentaments com la Llacuna, Trascementiri o Somorrostro (un barri a on van arribar a viure 10.000 persones). L’any 1958, el Pla per la supressió del barraquisme, de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, va comptabilitzar-ne 11.200. Altres fonts afirmen que la xifra era de 20.000 habitatges i calculen que fins a un 6 % de la població de la ciutat vivia en alguna forma d’infrahabitatge.

L’any 1958 es van comptabilitzar 11.200 barraques a Barcelona, abans del Pla per la supressió del barraquisme

Amb els anys també es van crear els barris de corees, edificacions de totxana autoconstruïdes en terrenys llogats o amb alguna mena de dret formalitzat. Roquetes i Torre Baró a Barcelona o Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet tenen el seu origen en aquests nuclis autoconstruïts. Amb les lluites veïnals posteriors, van anar aconseguint subministraments i l’arribada del transport públic.

A la publicació Barraques: La Barcelona informal del segle XX, Maximiliano Díaz defensa que cal entendre la proliferació del barraquisme des de la manca d’habitatge assequible i per la mala planificació de les institucions municipals, que va generar una saturació del plànol de ciutat. I no vincular-ho exclusivament a la immigració. I és que, tal com passa avui dia, les persones migrades que arriben a la ciutat van anar a parar a aquests suburbis i van ser criminalitzades. L’any 1922, a més de sectors del lumpenproletariat barcelonès i de persones migrades de Lleida i Tarragona, el 60 % dels habitants de les barraques eren de fora de Catalunya. Per algú de Múrcia o Almeria era dos cops més probable residir en un infrahabitatge que per algú de València o d’Aragó, i cinc cops més probable que per algú català. Amb l’explosió barraquista dels anys cinquanta, les darreres en arribar foren treballadores de Castella, Galícia
i Extremadura.

Ciutat planificada contra ciutat informal

“La necessitat irrecusable de fer de Barcelona una ciutat nova, que sigui l’escenari adequat per a l’Exposició Internacional pròxima, una ciutat que sigui grata a la vista del visitant, perquè es presenta davant dels seus ulls amb la plenitud d’una urbanització perfecta i ultimada (…). Així, s’ha ordenat l’enderroc d’innumerables barraques, visió repugnant de misèria i brutícia, que havien estat construïdes en diferents punts de la ciutat”. Comissió Especial de l’Eixample, Ajuntament de Barcelona, 1927.

El barraquisme era un fenomen que preocupava a l’opinió pública, tot i que des d’un punt de vista de sanejament urbà i gairebé mai des d’una millora de la situació social o cultural. La burgesia i els mitjans de comunicació van atiar l’higienisme contra les barraques i van alertar de la constant amenaça en forma de focus d’infeccions que suposaven. Des d’aquesta perspectiva, Josep M. Martino i Francesc P. i Freixa publiquen l’any 1929 Los aduares de Barcelona, el primer estudi detallat sobre aquests barris i que es convertiria en un text de referència sobre la matèria.

A Girona, 5.000 barraquistes de la muntanya de Montjuïc i les Pedreres van ser traslladades a la Font de la Pólvora

Entre els anys seixanta i setanta, les polítiques d’habitatge tardofranquista van fer enderrocar la majoria de barraques, molts cops sense oferir una alternativa residencial. D’altres van ser traslladades als nous polígons d’habitatge de les perifèries; blocs aïllats d’escassa qualitat constructora i difícil accessibilitat com Bellvitge, Sant Roc o Sant Ildefons. A barris com la Mina, on es van reubicar les famílies del Camp de la Bota, la poca planificació urbanística, l’abandonament de les administracions i l’heroïna van generar barris marginalitzats. Aquest fenomen es definiria com a “barraquisme vertical” i es repetiria a ciutats de tot l’Estat espanyol. A Girona, 5.000 barraquistes de la muntanya de Montjuïc i les Pedreres van ser traslladats a la nova barriada de la Font de la Pólvora. A Tarragona, les riberes del riu Francolí i del polígon Entrevies acollien prop de 400 barraques. L’any 1973, aquella població va ser traslladada al barri de l’Esperança. El fenomen també es donaria a polígons d’habitatge com les Tres Mil Viviendas, a Sevilla; les Mil viviendas d’Alacant; les 613 Vivendes de Burjassot o La Coma, a València.

Però aquest desplaçament de la pobresa va ser possible amb altres estratègies. La historiadora urbana Mercè Tatjer apunta que “una de les qüestions menys tractades ha sigut la relació entre l’erradicació del barraquisme i la remodelació urbana en mans públiques i privades. És una relació que contraposa una ciutat informal amb una de formal i planificada”. L’investigador en memòria obrera Marc Dalmau afegeix que ciutats com Barcelona “s’han nodrit de cicles econòmics i grans infraestructures i esdeveniments com les exposicions universals, el Congrés Eucarístic de 1952, el pla de la Ribera i el Passeig Marítim de 1965, el parc d’atraccions de Montjuïc de 1968, els Jocs Olímpics de 1992 o el Fòrum de les Cultures de 2004”.
I destaca com “aquests megaprojectes han intentat eliminar la ciutat informal i imposar una ciutat aparador, que llueixi neta encara que sigui desigual, amagant aquestes formes de brutícia social”.

Article publicat al número 538 publicación número 538 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU