Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La història d’una poma

La COVID-19 ha posat en evidència la dependència de l’agricultura italiana respecte a la mà d’obra estrangera, enmig d’abusos laborals i pressions de les grans distribuïdores

Cada any, per la collita, a Lagnasco, l’empresari Michele Ponso fa servir jornaleres migrants: de la Xina, Albània, Romania, Mali i Costa d’Ivori / Arianna Pagani

Entre fileres de fruiters infinites, entre la vall del Po i la vall de Varaita, als peus de la serralada de Monviso, la natura no espera. I malgrat que als supermercats, també al desembre, es poden comprar nabius –importats de Xile i Guatemala–, és a principis de juny quan aquestes saboroses baies arriben a la maduresa a Itàlia. Mores, gerds, groselles i maduixes… Fruites petites i delicades que requereixen mans igualment petites i ràpides. “Has de fer la collita ràpidament. En cas contrari, perds el producte. Si és massa tou o abonyegat, la Gran Distribució Organitzada (GDO) no se l’emporta”, retrona la veu de Michele Ponso, de 52 anys, mentre camina entre presseguers, dins la seva finca agrícola a Lagnasco. Cada any, Ponso confia en mà d’obra estrangera provinent de la Xina, Romania, Albània, Mali i Costa d’Ivori per a la collita. Enguany, però, amb la COVID-19 i les fronteres tancades, els temporers han quedat bloquejats a l’estranger o a altres regions italianes. La crisi sanitària ha posat en evidència la relació de dependència: “És innegable, el sector hortofructícola se sustenta en la mà d’obra estrangera, almenys des de fa vint anys. Sense ells, l’agricultura s’atura”, afirma Ponso.

El 2019, unes 370.000 persones provinents de 155 països treballaven als camps, estables i hivernacles de tota Itàlia

Segons la federació agrícola Coldiretti, el 2019, unes 370.000 persones de 155 països treballaven als camps, estables i hivernacles de tota Itàlia: la comunitat més present és la romanesa, seguida de la marroquina, l’índia, l’albanesa i la senegalesa. Es tracta d’un eixam silenciós d’homes i dones –sovint invisibilitzades– que realitza una feina fonamental, malgrat els salaris baixos i les condicions sovint degradants.

Per temes culturals, de benestar i salarials, durant les darreres dues dècades, la població italiana ha preferit la feina a l’oficina o a les fàbriques i ha abandonat gradualment l’agricultura i el camp. Però amb la COVID-19, la caiguda del turisme i el consegüent tancament de nombrosos negocis, les italianes han respost a la crida de nombroses empreses agrícoles, en crisi per l’absència de mà d’obra. A l’anunci de Michele Ponso, en menys de 48 hores van respondre més de 400 persones. En va contractar una quarantena: vint per al magatzem i vint per a la collita. Totes italianes i totes residents a un radi de cent quilòmetres. Arriben al matí amb cotxe i se’n van al vespre, de manera que es resol el problema de l’allotjament. “Són persones joves que han perdut la feina en sectors com el turisme, la restauració o la cultura”, explica l’agricultor.


Senyors de la fruita

Per comprendre els complexos mecanismes que regulen la cadena de subministrament, hem escollit un dels districtes punters en fruites i verdures del nord d’Itàlia: Saluzzo. Aquí hi ha les multinacionals de la fruita que exporten a Alemanya, l’Aràbia Saudita, l’Índia i Nova Zelanda. Aquí tot està perfectament organitzat i ordenat. Gràcies al negoci fruiter, als anys vuitanta i noranta, les famílies es van construir xalets amb piscina al costat de les antigues masies, ara en runes. Només els noms dels municipis revelen una memòria camperola enterrada pels èxits de l’agroindústria: Villa Trininad, Salto Grande, San Jorge, Arroyito… Noms de ciutats argentines agermanades amb aquests pobles del Piemont. Des de la segona meitat del segle XIX fins a la segona postguerra, la pagesia piemontesa va escollir el camí de l’emigració. Com l’avi de Michele Ponso, que va emigrar a l’Argentina el 1905 i va tornar el 1920 amb prou diners a la butxaca per comprar unes hectàrees de terra. “Què et diria avui el teu avi sobre com es produeix la fruita?”, preguntem a Ponso, que avui gestiona 120 hectàrees, amb una facturació de deu milions d’euros. “Em diria que no és just. La lògica que mou la Gran Distribució Organitzada (GDO) és l’exasperació de l’estètica. Per què he d’encerar una poma? Per què he de llençar un préssec o una poma si té una taca o una picadura d’un insecte?”.

El grup Rivoira Spa factura 120 milions d’euros anuals i sosté 2.500 llocs de treball directes i 2.000 d’indirectes

A pocs quilòmetres de la finca de Ponso, ens trobem amb un altre empresari, considerat el rei de les pomes a la zona: Marco Rivoira, de 47 anys i amb tres generacions a l’esquena. El grup Rivoira Spa –que a més de la producció agrícola i la comercialització de fruites també controla les fonts d’aigua Eva– factura 120 milions d’euros anuals
i sosté 2.500 llocs de treball directes i 2.000 d’indirectes. El 65% del seu volum de negoci es basa en les exportacions. “Hem apostat per la tecnologia i la innovació”, afirma. I és veritat: plaques solars, carretons automàtics amb radiofreqüència, infrarojos i ultrasons per a les pomes, torres de refrigeració de 36 metres d’alçada i apps per seguir la mercaderia lliurada en temps real.

Rivoira no és un pagès que treballa la terra, és un emprenedor orgullós de la seva filosofia empresarial. En una visita guiada en una de les fàbriques més modernes del món, explica com funciona la cadena de subministrament de poma. “El que mengeu al gener o al febrer és el que es va recollir al setembre”, explica. La fruita la recullen entre el setembre i el novembre. Les tones de pomes les entreguen a l’establiment i s’emmagatzemen en una enorme sala frigorífica durant vuit, nou o deu mesos, en un ambient controlat, fins que el mercat les requereix. Les pomes venen fotografiades 24 vegades amb infrarojos, i les que tenen petits defectes o picadures són rebutjades. Finalment, s’envasen, es carreguen en camions o en vaixells i s’envien a tot el món.


El poder de la GDO

En teoria, no hi ha res de dolent, en aquest model: les explotacions agrícoles tenen ingressos i segueixen dins el mercat. No hi ha cap contraindicació? De fet, són les mateixes empreses les que les expliquen. “A Itàlia hi ha quatre o cinc grups de Gran Distribució Organitzada, i el mateix nombre a Europa. Són els únics a comprar. La recerca desenfrenada del preu més baix i la pròpia conveniència han degradat l’agricultura italiana. Són els que dicten el preu i les condicions del contracte”, afirma Rivoira. D’aquesta manera, un camió carregat de pomes surt de Saluzzo, recorre 1.500 quilòmetres i arriba a Alemanya. Si allà, al control de producte, en cinc caixes en troben un 2% amb picadures, el fan girar cua. El camió torna a fer 1.500 quilòmetres, els envasos i les pomes es llancen a les escombraries i un altre camió torna a sortir per fer de nou la distància. “Si a tu no et sembla bé el sistema, ells compren la fruita a un altre lloc”, continua l’empresari. Un règim gairebé monopolista d’unes cadenes de distribució amb enormes xifres de facturació –el 70% de la població italiana fa les seves compres dins de la GDO. “La culpa també és nostra”, admet Rivoira, “produïm massa i això crea una desproporció entre oferta i demanda”. Fins i tot Igor Varrone, de 43 anys, director de la Confederació Italiana de Pagesos, ho confirma: “Els empresaris haurien d’unir-se, crear una marca forta, garantir les bones condicions dels treballadors, tenir una quantitat definida de pomes o préssecs i un cert tipus de qualitat. En fer-ho, es pot tenir més poder de negociació amb la GDO”.

Els salaris oscil·len entre els 4,5 i els 5,5 euros l’hora. Una part és legal i la resta s’entrega en sobre, sense declarar

Els treballadors, exactament. Si segons el conveni col·lectiu provincial el preu per hora hauria de ser de 7,20 euros, la realitat és una mica diferent. En els darrers dos anys, segons dades del sindicat Flai-Cgil de la província de Cuneo, els contractes han augmentat un 50%, però encara es manté l’explotació laboral i les irregularitats de manera generalitzada. El contracte se signa, però l’acord es tanca sobre el terreny. Els salaris oscil·len entre els 4,5 i 5,5 euros l’hora. Una part és legal i la resta s’entrega en sobre, sense declarar. “No he vist mai més de divuit jornades reconegudes al salari regular, un nombre inferior al realment treballat”, explica Virginia Sabbatini, coordinadora del Caritas Presidium de Saluzzo.

“Segurament l’empresari de la fruita ha perdut estatus social i econòmic, però en els darrers anys jo he vist molts treballadors dormint al carrer o en cartrons, que és una cosa molt diferent. Si es respectessin els contractes, aquests treballadors estrangers de temporada també podrien establir-se, llogar una casa i potser fins i tot més italians estarien disposats a treballar al camp”. En canvi, sense un salari just i sense un servei d’intermediació efectiu i capaç d’equilibrar la demanda i l’oferta de feina, l’únic que s’accentua són les asimetries. I Igor Varrone conclou: “La cadena de subministrament ha de convertir-se en una cadena de valor per a tothom. Si no és així, seran el primer i l’últim a pagar-ho, és a dir, el consumidor i el treballador”.

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa