Dues mil cinc-centes dones assassinades pel fet de ser-ho en els últims sis anys a Colòmbia. Aquesta dada fa referència als casos reportats, als cossos trobats –sencers o desmembrats–, a les dones a qui les seves famílies han pogut enterrar. A Colòmbia, un país en guerra –alguns dirien des de la invasió espanyola, altres des de les revoltes camperoles i les FARC-EP des de la dècada dels seixanta del segle XX–, un dels grans drames és el de les persones desaparegudes. La xifra de víctimes de desaparició forçada és àmpliament coneguda: 80.000 persones. I de les 3.800 persones desaparegudes durant l’any 2019, com a referència més recent, 1.570 són dones. Quantes d’elles deuen haver patit violència sexual, tortura, empalament o assassinat per la seva condició de dona és impossible de saber, perquè no han deixat rastre.
Dos mil cinc-cents feminicidis reportats, en augment cada any, però amb una vertiginosa corba ascendent en el que portem de 2020, la major part dels mesos del qual s’han viscut als territoris colombians en una no massa estricta quarantena degut a la pandèmia de la COVID-19. Dues-centes seixanta-cinc dones van ser assassinades durant l’any 2019, xifra que només en els primers cinc mesos d’aquest any ja s’ha igualat. La sotstinent de la policia nacional Anlly Pérez va ser assassinada per impacte de bala per la seva parella, el també sotstinent Jeisen Orozco, l’1 de juny. El 7 de juny, a cops i ganivetades, fou assassinada pel seu company Elida Amanda Pérez, a San Agustín, Huila. Al Carib colombià va morir de bala l’advocada i defensora de drets humans Pierangelly Hugueth Henríquez el 9 de juny. Yudi Fernanda Pérez i quatre dones més van ser assassinades el 16 de juny en diferents punts del país.
El subjecte feminicida en les morts a mans de sicaris se subdivideix en dos, el que paga per matar i el que prem el gallet
Cinquanta-quatre feminicidis i 13 feminicidis en grau de temptativa en aquest darrer mes de juny. Quaranta-quatre de les dones assassinades eren de zones urbanes, 10 de zones rurals. Almenys 17 eren mares. Dues eren dones transsexuals. Catorze han mort en mans de la seva parella actual, dues en les de la seva exparella i, atenció, 14 dones han estat assassinades per un sicari. Sí, el de sicari és un ofici comú a Colòmbia. El subjecte feminicida en aquests casos se subdivideix en dos, el que paga per matar i el que prem el gallet. Vint-i-sis de les 54 dones van ser assassinades amb arma de foc, 14 amb arma blanca, 3 amb les mans de l’agressor. La majoria van ser assassinades a casa seva, en l’esfera privada. Tres dels cossos van ser trobats a la vora d’un riu. Una en un abocador. Una altra en una pradera.
L’estudi exhaustiu dels casos està recollit al butlletí de juny de 2020 Vivas nos queremos, de l’Observatori de Feminicidis de Colòmbia, una eina construïda per la Xarxa Antimilitarista Feminista. Aquest i molts altres col·lectius del país estan apostant per declarar una “emergència nacional per feminicidis”. “És més que urgent declarar aquesta emergència, és un deute històric amb les dones, les seves supervivents i comunitats. Des de l’any 2017 s’ha mantingut, mes rere mes, la tendència creixent amb els seus victimaris homes en context de relació de poder desigual, explotació, dependència o control armat territorial”, denuncia el butlletí.
Sigui perquè ha tingut més amplificació mediàtica o sigui perquè efectivament ha patit un augment, la violència cap a les dones, social i institucional, ha sigut una de les grans protagonistes del debat públic durant la pandèmia. Un dels casos que l’ha posat en flagrant evidència ha estat el d’una nena indígena de l’ètnia embera d’onze anys segrestada i violada per set soldats de l’exèrcit colombià el 21 de juny. Si la notícia ja va causar prou indignació, la imputació als acusats per part de la fiscalia d’un delicte per “accés carnal abusiu”, i no violent –com moltes advocades han exigit–, ha delatat el caràcter patriarcal de les institucions colombianes i ha fet sonar les alarmes dels feminismes a escala nacional i internacional.
Feminismes que acusen de la greu situació de vessament de sang femenina dues crisis superposades: el neoliberalisme i la pandèmia. “Els feminicidis sobrepassen els mòbils individuals d’odi i menyspreu –que sens dubte hi són presents– per evidenciar allò estructural, sota les economies il·legals i el model econòmic”, interpreta el butlletí de la Xarxa Antimilitarista Feminista. “Potser les guerres que lliuren els barons i els homes en armes té treva, però la guerra contra les dones sembla no tenir-ne”, conclou el document.
