Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La història no explicada de l’esquerra al Japó

En contra del relat del ‘miracle japonès’, la postguerra al país va estar marcada per la lluita de classes i el protagonisme de les organitzacions revolucionàries

Estudiants protesten contra la construcció de l’Aeroport Internacional Nova Tòquio, el 31 de març de 1968, a Narita / Arxiu

El Japó, a diferència d’altres països del seu entorn com la Xina, on va triomfar la revolució maoista, no acostuma a despertar en l’òrbita occidental contemporània gaire interès entre individus i agents socials atrets per projectes d’esquerres, idees revolucionàries i moviments polítics transformadors. I és que el Japó de després de la Segona Guerra Mundial és, en el nostre imaginari col·lectiu, sinònim d’una harmoniosa i despolititzada combinació de tradició i desenvolupament econòmic, una realitat homogènia i sense conflictes significatius en què impera el conservadorisme més enllà de constants innovacions tecnològiques.

Aquesta imatge del Japó de postguerra, tot i basar-se en certs elements reals, es basa també en l’omissió d’altres aspectes no menys reals i importants com són l’existència de grans conflictes sociopolítics i l’ebullició d’idees i moviments revolucionaris d’esquerres. Aquesta construcció discursiva fonamentada en omissions interessades és sobretot fruit de la importància geoestratègica del Japó en el trencaclosques de la Guerra Freda. L’Àsia fou el continent més conflictiu durant tot el període de confrontació entre blocs, i en aquest context el Japó va ser l’actor clau per a la protecció dels interessos del capitalisme a la regió, no només en allò militar (allà s’hi trobaven les bases de l’exèrcit dels Estats Units més importants de l’Extrem Orient) sinó també en allò ideològic. El sistema japonès de postguerra havia de ser un exemple d’èxit i estabilitat del capitalisme no només per allunyar la seva pròpia població del comunisme, sinó també per esdevenir l’exemple a seguir dels altres països asiàtics i, en les acaballes de la Guerra Freda, fins i tot dels països d’arreu del planeta.

La tendència a concebre la societat japonesa com un espai d’harmonia es va tornar definitivament hegemònica a partir de 1970, quan les grans revoltes socials ja amainaven i a mesura que el Japó s’anava convertint en una superpotència econòmica al mateix temps que àmplies capes de la societat recuperaven del tot l’orgull nacional perdut amb la derrota en la Segona Guerra Mundial. Cada vegada proliferaren més les obres publicades al Japó i més enllà de les seves fronteres per autors que, amb una ideologia marcada per la preeminència d’allò nacional i l’omissió de divisions socials, reivindicaven la singularitat harmoniosa de la cultura japonesa. Aquests discursos sobre la japonesitat, o nihonjinron, així com els treballs en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats influïts per aquests discursos, exclouen del seu relat el paper dels conflictes sociopolítics en la formació del Japó modern, o els tracten com a meres excepcions que confirmen la regla.


Relat hegemònic de postguerra

Especialment destacable resulta la supremacia mundial del relat del miracle japonès a l’hora d’explicar la postguerra del Japó. Es tracta del relat d’un país que, sense grans conflictes interns, ressorgí de les cendres després de la seva derrota el 1945 i assolí en les dècades següents un gran creixement econòmic de la mà de l’estabilitat sociopolítica. Aquest relat es basa en prendre com a únics paràmetres d’anàlisi la macroeconomia –nova base del nacionalisme japonès per a la competició internacional en substitució de la contesa militar– i un enfocament institucionalista que veu en el govern gairebé ininterromput del Partit Liberal Democràtic (PLD) una demostració de l’estabilitat sociopolítica al país. Però com tota construcció ideològica, tan importants són els elements en els quals es fixa el relat com els que s’ometen: en aquest cas, la lluita de classes, el protagonisme dels moviments socials, l’important paper de les organitzacions d’esquerres i la gran influència d’ideologies polítiques revolucionàries.

En els primers moments de la postguerra, milers de treballadores van prendre el control de les seves empreses

A qualsevol persona que hagi format el seu imaginari sobre el Japó basant-se en la idea del miracle japonès segurament li sorprendrà conèixer alguns fets històrics que no hi encaixen. Li pot sorprendre, per exemple, el fet que durant els primers moments de la postguerra centenars de milers de treballadores prenguessin per la força el control de les empreses en les quals treballaven i les fessin funcionar pel seu compte, sense interferència de la propietat. O que el marxisme fos hegemònic en les ciències socials, les ciències econòmiques i la filosofia política durant tota la postguerra. Que entre 1951 i 1955 el Partit Comunista del Japó (PCJ) enviés centenars de joves guerrillers a les muntanyes per revoltar els camperols i precipitar la revolució. Que el 1960 es produís la mobilització de masses més important de la història del país: la lluita contra la renovació de l’ANPO –nom abreviat amb què es coneix popularment el Tractat de Cooperació i Seguretat Mútues entre els Estats Units i el Japó– que va fer dimitir el primer ministre d’aleshores i cancel·lar la visita del president americà a territori nipó. Aquell any nens i nenes japonesos jugaven a “la manifestació” als patis de les escoles.

El marxisme va esdevenir hegemònic en les ciències socials, les ciències econòmiques i la filosofia política

També pot resultar-nos sorprenent que el sistema universitari japonès quedés pràcticament paralitzat entre 1968 i 1969 per l’ocupació i les vagues organitzades en gairebé tots els campus del país. Donald F. Wheeler arriba a afirmar que l’activitat del moviment estudiantil japonès durant aquells anys va ser possiblement més intensa que la de qualsevol altre moviment estudiantil fins aleshores. Segons un observador d’aquella època, els escrits de Herbert Marcuse eren més coneguts al Japó que a Europa. En aquell temps era popular una broma televisiva en què dos turistes en territori japonès mantenien una conversa i un li preguntava a l’altre: “Com es diu pupitre en japonès?”. I l’altre li responia: “Barikedo”, que significa ‘barricada’.

Davant d’evidències historiogràfiques com aquestes, els discursos basats en una singularitat harmoniosa intrínsecament japonesa ho expliquen al·legant presumptes influències foranes que suposadament haurien penetrat al Japó des d’altres contextos culturals. Però una anàlisi històrica rigorosa porta a descartar aquest tipus de discurs etnocèntric. Les massives revoltes de 1960 contra la renovació de l’ANPO van tenir lloc en un moment en què no es donaven grans mobilitzacions de masses als països industrialitzats, i gràcies a la seva retransmissió televisiva (va ser una de les primeres grans protestes televisades de la història) es convertiren en font d’inspiració per moviments de protesta que es produirien en altres països uns anys després.


Inspirant el Maig del 68

Just després de les revoltes de 1960, la revista Time afirmava que la societat japonesa encara tenia patrons culturals únics que eren un misteri per a la ment occidental, i que havien conduït al mal ús de la llibertat política i a l’incomprensible retorn a Marx. Les revoltes contra l’ANPO desafiaven la idea que una societat econòmicament desenvolupada era immune a la inestabilitat sociopolítica. Cal destacar la següent frase d’aquesta revista: “Per als observadors occidentals, els motius dels tumults semblen inescrutablement orientals”. Pocs anys més tard, les revoltes s’estendrien també als Estats Units i a molts altres països occidentals. El 1968, l’aleshores ambaixador dels Estats Units al Japó, Alexis Johnson, recomanaria al Departament d’Estat del seu país que emulés les tàctiques de la policia antiavalots japonesa per les seves dues dècades d’experiència contenint el tipus de disturbis al qual la policia americana no estava tan acostumada.

L’ambaixador dels Estats Units al Japó va recomanar al seu govern que emulés les tàctiques de la policia nipona

El 68 japonès va ser dels més intensos del món, i alhora és dels més desconeguts. Les protestes d’aquella època, marcades per l’oposició a l’aliança amb els Estats Units en el marc de la guerra del Vietnam, van ser cada vegada més violentes, i la seva incapacitat de transformar en profunditat el sistema polític del país va desembocar en el sorgiment i protagonisme de grups armats a principis de la dècada de 1970. La violència extrema i el sectarisme d’aquests grups van tenir dos efectes importants: per una banda, van separar totalment les masses de qualsevol projecte revolucionari i van estigmatitzar l’esquerra en el seu conjunt, i per l’altra, van legitimar l’Estat a aplicar mètodes cada vegada més repressius contra la dissidència. La desarticulació actual de l’esquerra japonesa és, en bona part, conseqüència d’aquell desenllaç.

 

*Avançament del llibre ‘Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (1945-1972)’, de l’autor i col·laborador de la Directa Ferran de Vargas, que s’ha publicat dins la col·lecció editorial Biblioteca de Estudios Japoneses d’Edicions Bellaterra amb la col·laboració del CERAO (UAB)

Article publicat al número 510 publicación número 510 de la Directa