Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El que no s’oblida

“Vas arribar al món com una fletxa. Flash!, ja soc aquí, vas dir a plor descontingut”, em va dir la Rosa. I una enyora aquell plor descontingut de quan era petita, que removia com remou el vent

/ Nil Morist

He trobat un mar descalç sota la sabata. Sí, sí, un mar descalç i punxegut que respira d’ombra grisa. Com t’ho expliques? Doncs són coses que una no s’explica i es deixa respirar a les mans. Com aquell dia que bufava un vent tan tan tan fort que una no s’ho explicava. La mare m’ho deia, que en els records de la memòria no hi queda res quan la gent no parla. I ella mai no havia parlat de res amb la seva gent. I és clar, la memòria morta pesa perquè fa palanca al present. Sempre que volia saber sobre la nostra història, de família petita, la mare em deia: “Filla, no ho sé”. I vinga a rebuscar i rebuscar. De tant que, un dia, la mare plorava i jo no l’entenia. “Mare, què et passa?”, li deia. “Que em pesa el record de les coses que no sé”, em responia amb les mans apagades. I rebusca que rebusca.

L’avi cantava, l’avi de part del pare, cantava. Tothom el coneixia, menys jo. Perquè si la família no parla, no en queda res, de les persones. Quan va morir, el cura va dir: “Va ser un gran pare, i un bon amic dels seus amics”. Però els ulls del pare, del viu, del meu, deien una altra cosa. Perquè l’avi cantava aquella de “Blanca y radiante va la novia” i què sé jo. Ho feia bé, això de cantar. Però el pare (el meu) l’enyorava. No m’ho ha dit mai, però jo ho entreveig en els seus ulls. Perquè ell tampoc parla, però els seus ulls són una porta a la memòria no dita.

“Marxo”, va dir la mare aquell estiu. “Marxo i, fins que ell no marxi, jo no torno. Digues-li, Marina, al teu pare”.

–Papa, ha trucat la mare. Diu que, fins que no marxis, ella no tornarà. No la pots tractar així.

–Tu no pateixis, Marina.

Però a mi em pesava. I patia i callava com havien callat totes. Mirava les famílies de les meves amigues i pensava: carai, quina família! Li porten l’esmorzar i l’ajuden a fer-se la motxilla, se’n van de vacances juntes i fan coses boniques els caps de setmana. I vinga a pesar-me i pesar-me, desitjant les famílies de les altres. Que torni la mare, que l’enyoro.

Aquell estiu, la mare va tornar perquè el pare havia marxat. I ni piu. I jo era massa petita, o petita. I de petita ho pesques tot, encara que els adults s’esforcin a fer-te creure que no

A una li diuen que la família és el més important i es queda a mitges entre el desig i les coses no dites. I fa volar coloms de fantasia, i fa veure que la família és el més important, sense saber-ne gaire cosa més que que l’avi cantava. Que l’altre va néixer a Santander i, després, van anar a parar a Barcelona. I de les àvies? De les àvies, res. I una després es busca els records panxa endins. I busca que rebusca.

“Vas arribar al món com una fletxa. Flash!, ja soc aquí, vas dir a plor descontingut”, em va dir la Rosa. I una enyora aquell plor descontingut de quan era petita, que removia com remou el vent. I sense entendre què els passa, als adults, amb el plor, que una deixa de plorar o plora petit, per si de cas. Per no espantar. De tant que una plora per dins i fa tot el possible perquè no es noti. I és clar, ens pesa el plor que va per dins. Perquè encara que no es noti, hi és.

Aquell estiu, la mare va tornar perquè el pare havia marxat. I ni piu. I jo era massa petita, o petita. I de petita ho pesques tot, encara que els adults s’esforcin a fer-te creure que no. I els records queden a la panxa, encara que no s’expliquin en veu alta. I de totes les generacions que queden records continguts, famílies no dites i un pes a la panxa que empeny mar endins. I el mar ho recorda tot. Tot. I ara, quan poso els peus al desglaç del mar, m’enfila tota una cosa. Ui, ui, ui. M’agrada mirar-me i rebuscar-me entre els peixos que fan glup, glup, glup i que s’alimenten de la posidònia que, en molts mars, està en perill. I és per això que els peixos es moren, perquè no tenen res per menjar. I la gent que hi tira coses i no pensa en la vida i la memòria viva del mar, entre tantes coses que guarda. I ens en fem creus, de la família, que guarda i guarda i guarda, i estreny i estreny i estreny. De la família que calla i amaga. Ens en fem creus, i callem. Fins que un dia, la mare, coratjosa, explota i marxa. I la ploro i ploro petit. I guardo el record d’aquell dia a les mans, per si de cas, perquè no marxi entre tanta memòria continguda.

Article publicat al número 510 publicación número 510 de la Directa