Als anys vuitanta, als Estats Units, companyies com IBM, HP, Intel i altres lluitaven per dominar la indústria de la informàtica i, en alguns casos, recorrien a tàctiques dubtoses per fer-ho. Halt and Catch Fire parla d’això i ens mostra alguns dels secrets més fascinants d’aquesta època fins als inicis d’internet, a mitjans dels anys noranta.
La sèrie explica la història d’un grup de joves visionaris que treballen a una petita companyia tecnològica fictícia anomenada Cardiff Electric i els seus esforços per endinsar-se en el negoci de la informàtica en l’àmbit usuari, desafiant la poderosa IBM amb l’objectiu de dissenyar el primer ordinador portàtil. El títol, Halt and Catch Fire (HCF), fa referència a un antic comandament informàtic que feia que la CPU d’un ordinador deixés de funcionar.
Però no només ens endinsa en el negoci i els avenços tecnològics, sinó que també explora les relacions humanes d’una manera espectacular per mitjà dels seus personatges i amb un missatge radical i molt actual: que els ordinadors eren i són només eines, caixes d’idees belles que poden connectar-nos amb el que realment importa, i que el món en línia és cada vegada més tòxic i despersonalitzat.
‘Halt and Catch Fire’ també assenyala el sexisme d’una indústria tecnològica dominada pels homes
Per mitjà de Donna Clark i Cameron Howe, dues dones que lluiten constantment amb el fet que homes menys qualificats que elles rebin constantment més atenció i respecte, Halt and Catch Fire també assenyala el sexisme d’una indústria tecnològica dominada pels homes.
Lerone Bennett parlava del “mite de l’absència”, pel que fa a la història, la cultura i els èxits de les persones negres i afrodescendents a la història. La indústria tecnològica ha patit una absència cultural similar. Coneixem Steve Jobs i Bill Gates, però no sabem gaire d’Ada Lovelace, Amy Hennig o Zoë Quinn. Com si les dones no haguessin estat a l’avantguarda dels moviments culturals, socials i tecnològics des de sempre.
A l’últim episodi de la sèrie, Donna pronuncia un discurs en el qual afirma que el treball de les dones, des d’enginyeres fins a programadores o desenvolupadores, és i ha estat molt valuós. Amb un to esperançador, parla de les seves experiències, els seus humils inicis com a enginyera informàtica o les seves preocupacions perquè no passa prou temps amb les seves filles. I espera, sincerament, que ser dona al món tecnològic sigui més fàcil per a les pròximes generacions. No vivim encara al món que Donna desitjava el 1994.
