Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pere Comellas, exinsubmís al servei militar obligatori

“La insubmissió va demostrar el poder de la desobediència civil”

(Directa 481) / Victor Serri

El 20 de febrer de 1989 vuit joves es van presentar al jutjat militar de Barcelona per declarar-se insubmisos, acció que va desfermar una campanya de desobediència civil que set anys després va provocar un canvi legislatiu sense precedents a l’Estat espanyol: l’abolició del servei militar obligatori, la mili. Dels 15.000 insubmisos catalans, només vuit van ser condemnats a presó. Un d’ells és Pere Comellas (Cal Rosal, 1965), que per negar-se a fer la prestació social a Intermón va ser jutjat i sentenciat el 1995 a quatre anys, dos mesos i un dia. Va romandre reclòs a Brians i més tard a la Model, d’on va obtenir el tercer grau fins a quedar en llibertat al cap d’un any. Comellas pertany a la generació de Patric de San Pedro, Jordi Muñoz, Yon Sánchez i altres militants del Moviment d’Objecció de Consciència, amb qui va compartir l’estratègia de la insubmissió. Una pràctica política que, per aquest professor de Filologia Portuguesa de la Universitat de Barcelona, va ser una escola d’aprenentatge per a les noves lluites dissidents.

Per quin motiu vas declarar-te insubmís?

Recordo que de petit els pares es negaven a comprar-me joguines de guerra. Però fora d’aquest fet puntal, a l’institut em va marcar conèixer gent relacionada amb el Moviment d’Objecció de Consciència, al qual vaig apuntar-me l’any 1988, just el dia que s’aprovava el reglament de la llei d’objecció de consciència, la LOC. Allà vaig entendre que calia secundar la insubmissió a la mili i al servei que s’havia creat per qui es negava a fer-la.

Per aquesta decisió et van empresonar un any. Eres conscient de què implicava?

M’havia preparat amb els tallers que impartien Pepe Beunza i altres activistes. La mala sort és que a Catalunya els condemnats vam ser pocs –no com a Navarra, on agrupaven els insubmisos als centres penitenciaris. D’aquí que personalment se’m fes dur.

Quines lliçons has tret d’aquella experiència?

Sobretot la força de la desobediència i la importància de comptar amb una base ideològica. Vaig entendre que, malgrat les campanyes oficials, els exèrcits no aporten res de positiu a la societat i que la violència, lluny de l’èpica alliberadora que li atorga una determinada esquerra, sempre és un mal camí perquè, amb ella, venen associats la jerarquia, l’obediència cega i altres valors negatius.

Molts joves van optar per la prestació social substitutòria (PSS). Tan dolenta era?

Es volia posar en evidència que, darrere la ‘mili’, hi havia una institució incompatible amb els drets humans

La PSS era substitutòria; per tant, justificava que hi hagués la mili. Després desprofessionalitzava el tercer sector en nodrir les entitats de mà d’obra barata i, per últim, neutralitzava la capacitat de dissidència del moviment. En canvi, la insubmissió posava tota la mili a la picota i, de retruc, convertia l’objecció en una via moderada, i va propiciar que molta gent s’hi apuntés. El nombre d’objectors va créixer de forma exponencial, però, cal dir-ho: sense la insubmissió, la PSS no hauria posat fi a la mili.

Quins debats va deixar pendents?

Un d’ells és el reclutament; és a dir, el dret de l’estat a obligar-te a fer una determinada activitat. La insubmissió va posar en conflicte aquest deure (inclòs a l’article 30 de la Constitució) i el dret a la llibertat ideològica (article 16), de resultes del qual algunes entitats van decidir no acollir més objectors.

La fi de la mili com va afectar el moviment?

El va diluir força, perquè desapareixia un estímul per a l’activisme, i també va provocar la pèrdua d’una eina que, amb l’assemblearisme i les formes col·laboratives, posava en pràctica aquella màxima segons la qual els mitjans han de ser coherents amb el fi que persegueixes.

Això va privar que la insubmissió a les casernes no prosperés?

Tampoc ho crec. Amb la insubmissió a les casernes es volia reeditar un enfrontament amb l’exèrcit, que fos ell qui reprimís i posés en evidència que, darrere la mili, hi havia una institució incompatible amb els drets humans. No va tenir continuïtat, és cert, però va precipitar la fi de la mili, una vegada els militars van veure que no volien quedar novament desacreditats.

Iniciatives com “Desmilitaritzem l’educació” sembla que no tenen la incidència esperada…

Els canvis profunds són difícils i necessiten temps. Pensem que l’exèrcit ja no està tan qüestionat gràcies a la seva professionalització i les campanyes en què es disfressa d’ONG. Per tant, hem de buscar noves formes de conscienciar que el militarisme també s’expressa amb la llei mordassa, on se sacralitza l’autoritat, o la mateixa monarquia, arrelada al militarisme. En aquest sentit, la insubmissió va demostrar el poder de la desobediència civil per construir una nova societat.

Article publicat al número 481 publicación número 481 de la Directa