L’impacte de la robotització sobre el món del treball és, sens dubte, un dels grans reptes, probablement el més gran, d’allò que nombrosos experts han coincidit a denominar com la quarta revolució industrial. La primera revolució industrial va suposar el trànsit d’una economia eminentment agrícola i rural cap a una d’urbana i industrial, incipientment mecanitzada. La segona, fruit del progrés tecnològic i a cavall de l’electricitat com a substituta del vapor i altres fonts energètiques, va estendre la producció en sèrie i una radical divisió del treball. La tercera revolució industrial va aprofundir en el camí de l’automatització de processos, anant més enllà de la simple mecanització i provocant les primeres supressions importants i generalitzades de mà d’obra humana en àmbits molt diversos. En un període de només 200 anys, la fisonomia del treball i les relacions laborals és absolutament irreconeixible. I ara, tot just ara, s’enfronta al canvi més profund de tots a conseqüència de la robotització que pot comportar l’automatització total d’un gran nombre de processos productius sense cap necessitat d’intervenció humana, només amb el concurs de robots que, interconnectats a través de xarxes intel·ligents, són capaços d’adoptar decisions, exercir el control sobre el seu propi funcionament i cooperar entre ells de forma autònoma en funció de les necessitats del moment i les característiques de l’entorn.
La robotització provoca no tan sols una contracció en termes de llocs de treball sinó també una polarització del món laboral, on els humans tendiran a veure reduïda la seva presència als llocs de treball més qualificats i, en molts casos, vinculats a habilitats tecnològiques
Sense ignorar l’impacte positiu en termes de creació de llocs de treball que pot comportar la necessitat de desenvolupar aquestes noves tecnologies en aquest estadi encara inicial de la plena implementació del nou paradigma econòmic i productiu que representa la robotització, la desaparició massiva de llocs de treball és una realitat certa i propera. Tot apunta que aquest escenari pot afectar de forma especialment intensa les ocupacions vinculades a la realització de tasques monòtones, manuals o que responen a esquemes més o menys fixos i regulars, i preservar –almenys de moment– les tasques que requereixen especials dots d’interacció social o les que impliquen elevades dosis de creativitat o originalitat. És a dir, la robotització provoca no tan sols una contracció en termes de llocs de treball sinó també una polarització del món laboral, on els humans tendiran a veure reduïda la seva presència als llocs de treball més qualificats i, en molts casos, vinculats a habilitats tecnològiques.
Sense mesures davant la pèrdua de llocs de treball
La possible pèrdua de milions de llocs de treball a conseqüència de la substitució de treballadors per part de robots i tecnologies avançades és una amenaça per a l’estabilitat social i la preservació de l’ideal de l’estat del benestar que no pot ser ignorada. Especialment si atenem a la seva conjunció amb altres elements tensionals com el progressiu envelliment de la població, la disminució de la natalitat i l’extensió de l’esperança de vida a bona part del planeta. Tot plegat, una mena de tempesta perfecta que afecta la pervivència dels sistemes de seguretat social i l’efecte protector de les prestacions destinades a garantir unes condicions de vida dignes en supòsits com ara la desocupació, la incapacitat laboral o la jubilació.
La Unió Europea s’ha proposat esdevenir el primer territori que reguli de forma àmplia l’impacte de la robotització sobre el teixit econòmic i social dels països membres, si bé, de moment, aquesta regulació resulta encara insuficient per prevenir els possibles efectes negatius sobre la població de la quarta revolució industrial.
L’any 2015, la Comissió d’Assumptes Jurídics del Parlament Europeu ja va fer públic un informe adreçat a la Comissió Europea que abordava la necessitat de regular la matèria robòtica en profunditat. L’informe, però, pràcticament no es referia a la qüestió de la destrucció de llocs de treball ni a les seves conseqüències sobre el futur dels sistemes de seguretat social, sinó que es concentrava de forma gairebé exclusiva en la necessitat de desenvolupar normes de dret civil europeu que regulessin hipotètics conflictes de naturalesa jurídica i ètica vinculats a la robòtica i la intel·ligència artificial en matèries com ara la determinació de la responsabilitat pels possibles danys personals o materials que puguin causar robots o màquines intel·ligents. Sens dubte, temes sensibles i importants però probablement secundaris enfront de la urgència de la necessitat de pensar com actuar davant d’una pèrdua més que significativa de llocs de treball.
L’any 2015, la Comissió d’Assumptes Jurídics del Parlament Europeu ja va fer públic un informe adreçat a la Comissió Europea que abordava la necessitat de regular la matèria robòtica en profunditat. L’informe, però, pràcticament no es referia a la qüestió de la destrucció de llocs de treball ni a les seves conseqüències sobre el futur dels sistemes de seguretat social
Després d’aquest informe, l’any 2017 el Parlament Europeu va aprovar una nova resolució en la qual –ara sí de forma explícita– sol·licitava a les autoritats europees, entre altres qüestions, la necessitat de regular la implantació de la robòtica amb l’objectiu d’analitzar el seu impacte sobre el mercat de treball europeu i el finançament dels diferents sistemes de seguretat social. En l’informe que va servir de base per a la resolució definitiva s’esmentava la “possible introducció d’una renda bàsica mínima” i universal que es nodrís dels beneficis econòmics generats pels robots i l’alta tecnologia i que actués com a paraigua protector enfront d’un inevitable increment de la desocupació. Així mateix, l’informe també alertava sobre l’amenaça per a la “viabilitat dels sistemes de seguretat social” que representa “el desenvolupament i la implantació de la robòtica i la intel·ligència artificial” i suggeria que s’examinés “la necessitat d’exigir a les empreses que informin d’en quina mesura i proporció la robòtica i la intel·ligència artificial contribueixen als seus resultats econòmics” a efectes del “càlcul de les cotitzacions a la seguretat social” per tal d’impulsar noves polítiques fiscals que obliguessin aquestes empreses a contribuir de forma efectiva al sosteniment del sistema. Malauradament, ambdues recomanacions recollides a l’informe, tant la d’implantació d’una renda universal com la reformulació de la contribució empresarial al finançament de la seguretat social, van acabar desapareixent del text final de la resolució aprovada pel Parlament Europeu.
Avui dia, malgrat la imminència dels problemes que pot generar la robotització sobre el conjunt de la població, la Unió Europea no disposa de cap regulació tendent a minimitzar o afrontar aquesta situació, i es limita a establir complexes regulacions en matèria de registre de la propietat industrial i estandardització dels patrons industrials de fabricació i programació de robots i maquinària intel·ligent.
L’amenaça a la seguretat social i a l’estat del benestar
A tot Europa, els diferents sistemes de seguretat social, elements indissociables del concepte mateix d’estat del benestar, es troben sota amenaça per la manca de voluntat política de preservar-los, que incompleix de forma sistemàtica i reiterada l’obligació d’aprofundir progressivament en l’efecte protector de la seguretat social, establerta en un amplíssim corpus de normes internacionals d’obligat seguiment per part dels estats. Com si aquesta legislació internacional, incloent-hi la Carta Social Europea, fos mer paper mullat, els estats no fan sinó reduir l’abast i l’extensió de la protecció a la seva població, tal com ho exemplifiquen les successives i regressives reformes del sistema públic de pensions a l’Estat espanyol.
Cal regular la contribució de les empreses que treuen profit de la robotització al sosteniment de l’estat del benestar, gravant de forma equitativa els guanys que deriven de la reducció de costos i l’optimització de processos
La robotització és una nova amenaça que se suma a aquesta denunciable manca de voluntat política. Les mateixes institucions que insisteixen a qualificar d’inviables els sistemes de seguretat social es mantenen impassibles i dòcils davant l’impacte imminent d’aquesta revolució tecnològica sobre el món de les relacions laborals i la vida dels ciutadans. La desaparició del text final de la resolució del Parlament Europeu de les propostes adreçades a reformar els sistemes de contribució empresarial al finançament de la seguretat social representen un bon exemple d’aquesta intolerable passivitat.
De moment, la màxima preocupació de les institucions europees és no interferir en el desenvolupament tecnològic de la nova indústria i, per extensió, protegir els interessos empresarials davant un escenari de maximització del benefici econòmic. És hora, doncs, que la classe treballadora exigeixi mesures, especialment articulades a través de les organitzacions sindicals, per tal de no veure’s definitivament arraconada, com aandròmines supèrflues, per l’impacte tecnològic. Unes mesures que inexcusablement impliquen regular la contribució de les empreses que treuen profit de la robotització al sosteniment de l’estat del benestar, gravant de forma equitativa els guanys que deriven de la reducció de costos i l’optimització de processos.
