En la llarga historiografia publicada sobre la Guerra Civil, els fets bèl·lics ocorreguts al País Valencià tendeixen a no ser situats al centre de cap focus. Si atenem al nombre de combats, la seua duració o als ingents recursos materials i humans emprats per ambdós bàndols no trobarem grans diferències amb altres escenaris profusament recordats, analitzats o, inclús, mitificats. Per començar a trobar-hi les raons d’aquest relegament, Edelmir Galdón Casanoves proposa a l’epíleg del seu llibre, La batalla por Valencia, una victoria defensiva la següent explicació: “Per uns és un llarg combat de transició entre la Batalla de Terol i la de l’Ebre; altres li resten importància, perquè no hi van participar els grans herois militars republicans; pels glossadors de las ‘glorias nacionales’, en no tenir com a resultat una aclaparadora victòria sobre l’enemic ‘roig’, no és d’interés”. Més enllà del pes que aquells fets han tingut bibliogràficament, podem recuperar i entendre en la seua complexitat la importància de les comarques valencianes en l’esdevenir del conflicte bèl·lic.
22 de febrer de 1938. L’única victòria ofensiva de l’Exèrcit Popular de la República toca la seua fi. A penes dues setmanes després de la conquesta definitiva de Terol, la ciutat torna a mans de les forces franquistes. Aprofitant l’embranzida que la reconquesta els dona, l’exèrcit rebel redobla la seua pressió i, de manera sorprenent, tot el front d’Aragó, que s’havia establert i que s’havia mantingut més o menys inalterat en els primers mesos de la guerra, fa solsida. Superant acceleradament els darrers obstacles republicans de l’àrea de Morella i El Maestrat, l’exèrcit feixista arriba a Vinaròs sis setmanes després, el 15 d’abril de 1938. Comença una nova fase militar de la guerra on el territori del Principat queda, per terra, aïllat de la resta. L’arribada de Franco al Mediterrani albirava la possibilitat d’una pinça per entrar a Catalunya i, així, prendre Barcelona, seu provisional del Govern de l’Estat.
El plantejament de la invasió té, a grans trets, dues línies d’atac: una que pretén descendir cap al sud resseguint la costa i superant Castelló i una altra que des de terres de Terol hauria de penetrar obliquament en territori valencià sobre l’eix de la carretera a Sagunt
En contra de les opinions de Mussolini i Hitler, aliats internacionals de Franco, i d’alguns dels seus generals, i per raons que els historiadors encara debaten (ocupar els ports que abasteixen el Madrid resistent, prendre el camp valencià, productor d’aliments i font de divises gràcies a l’exportació, etc.), la decisió estratègica final serà la d’envair el País Valencià fins a capturar la ciutat de València. El 18 d’abril comença l’operació que els historiadors coneixen com la Batalla de Llevant o l’Ofensiva sobre València. Les previsions de l’alt comandament feixista: al voltant del 25 de juliol podran passejar-se per la capital valenciana. El plantejament de la invasió té, a grans trets, dues línies d’atac: una que pretén descendir cap al sud resseguint la costa i superant Castelló i una altra que des de terres de Terol hauria de penetrar obliquament en territori valencià sobre l’eix de la carretera a Sagunt.
Una línia feta per tots
En una campanya de resistència d’urgència, l’Exèrcit de la República comença a esglaonar-se i perdre terreny de manera més o menys ordenada, tot instal·lant línies defensives com la de Xivert-Ares, la d’Orpesa-Vilafamés o la del riu Millars. L’objectiu d’aquestes línies i de la resistència en general és retardar el màxim possible l’avanç franquista per construir contra-rellotge un autèntic mur defensiu preparat per a aturar l’ofensiva invasora: és la línia XYZ.
Imitant la resistència de Madrid del novembre de 1936, una comissió militar creada ad-hoc ideà, ja a l’abril, una llarga línia de defensa en profunditat composta per desenes de trinxeres, búnquers, nius de metralladora o pous de tirador
Imitant la resistència de Madrid del novembre de 1936, una comissió militar creada ad-hoc ideà, ja a l’abril, una llarga línia de defensa en profunditat composta per desenes de trinxeres, búnquers, nius de metralladora o pous de tirador disposats de manera no contínua i articulats al voltant de catorze Centres de Resistència i que cobria una extensíssima àrea, que anava des d’Almenara (Plana Baixa) fins Santa Cruz de Moya (Conca). La clau era aprofitar els avantatges de l’orografia escarpada que recorre la Serra d’Espadà fins Javalambre, passant per la zona de Xèrica-Viver-Begís-El Toro per disminuir la superioritat material de l’enemic, impedint o reduint la seua mobilitat i l’ús de la seua artilleria de campanya.
L’obsessió va ser la fortificació. Paral·lelament, s’inicià una enorme campanya d’agitació i propaganda per involucrar la població civil en la construcció de la línia XYZ. Tots els homes hàbils que no estigueren ja mobilitzats en el front s’havien de sumar als esforços dels batallons militars de fortificació i dels mateixos combatents que condicionaven les posicions que ells mateixos podrien arribar a haver de defensar. Tots els braços eren necessaris, també els de milers de presoners reclosos a Sant Miquel dels Reis, que hi treballaven sota vigilància.
En jornades intensives en què els torns de treball rotatori arribaven a les vuit hores −a base de pic i pala, però també d’explosius i de ferramenta hidràulica− es forjava una aliança cívica-militar que també tenia retorn. Tal com exposa Lara Cardona, responsable del Centre d’Interpretació de la línia XYZ d’Almenara, inaugurat el passat mes de juny, “a Almenara, poble del qual la població civil no va arribar a estar mai evacuada, els elements militars ajudaven amb les feines del camp quan així es requeria”. I afegeix: “Les instruccions del comandament eren clares: ajudar en la recol·lecció sense caure en la sostracció. De la mateixa manera, també sabem que hi havia veïnes que rentaven roba als fortificadors o els oferien menjar, en la mesura del possible”.
Aturant l’ofensiva
El 14 de juny de 1938 cau la ciutat de Castelló. Tot i el seu cofoisme, els generals feixistes, que ja es veuen desfilant per València, no poden amagar que ja estan fora dels terminis que havien plantejat a l’abril. I, encara més: que l’oposició que s’havien trobat no era la d’unes forces en desbandada, sinó la d’uns soldats amb voluntat de combat i resistència. Un exèrcit republicà que havia infringit un enorme desgast material i humà a uns Cossos d’Exèrcit franquista que pràcticament no havien deixat d’estar en primera línia des de la Batalla d’Aragó.
Pel bàndol republicà els dubtes també feien acte de presència. Ni l’esforç del XXII Cos d’Exèrcit per retardar l’avanç franquista per la Plana ni la massiva participació −forçada o voluntària− en la construcció de la XYZ havien aconseguit enllestir el projecte totalment quan l’invasor es presentà a les seues portes a principis de juliol. Tot i que els parts de l’època parlen de posicions inacabades o no avituallades, també reconeixen la fortalesa, preparació i disseny del dispositiu defensiu, així com del coneixement del terreny que tenen els més de 114.000 soldats qui hi ha desplegats, molts dels quals han participat en la seua construcció.
L’avanç del Destacament d’Enllaç franquista, creat per a l’ofensiva sobre València, comença a trobar-se les dificultats pròpies del terreny, on cada elevació fortificada és fèrriament defensada i s’ha de prendre a l’assalt, amb el consegüent cost en nombre de baixes
La maniobra franquista xocarà en dues de les àrees sota la influència de la XYZ, mentre que d’altres romandran inactives. La Serra d’Espadà viu els primers combats des de principis de juliol. L’avanç del Destacament d’Enllaç franquista, creat per a l’ofensiva sobre València, comença a trobar-se les dificultats pròpies del terreny, on cada elevació fortificada és fèrriament defensada i s’ha de prendre a l’assalt, amb el consegüent cost en nombre de baixes. La maniobra d’Espadà serà complementada a partir del 13 de juliol pel gruix de l’Ofensiva sobre València, que començarà a desplegar-se en el sector de Xèrica-Viver. La intenció era arribar a Sagunt, situant-se així al balcó del Cap i Casal, i envoltar en eixe avanç la resistència republicana d’Espadà.
En aquesta segona zona de penetració, Franco destina gran nombre de material i de soldats. Hi destaca la creació d’un Cos d’Exèrcit ex-professo anomenat del Túria i la participació massiva del Corpo Truppe Volontarie format per voluntaris de milícia i d’exèrcit procedents de la Itàlia de Mussolini. Així mateix, farà prevaldre la superioritat aèria dels sollevats amb la participació de la Legió Còndor alemanya, l’Aviació Legionària Italiana i la incipient aviació franquista, formada en gran mesura amb aparells estrangers. Però, tot i l’important avanç tàctic dels primers dies, l’ofensiva farà figa al voltant del 25 de juliol a les portes de Viver, davant la ben fortificada i ben defensada Línia XYZ.
En opinió de Carlos Mallench, investigador especialista en la Batalla de Llevant i membre del Grup d’Estudis de la Batalla de Llevant-Muntanyes de la Guerra de la Vall d’Uixó, l’èxit republicà en la defensa de València es deu a diverses raons. D’una banda, per “haver dotat el dispositiu defensiu de noves i fresques unitats, amb una moral alta i una mentalitat de resistència que feia honor al lema ‘Resistir és véncer'”. D’una altra banda, “la fortalesa de l’aliança cívica-militar”, reflectida, per exemple, en el trasllat ordenat de fàbriques de guerra del front a zona segura o la concessió de medalles a treballadors dels Alts Forns de Sagunt. A més a més, existia una coordinació efectiva entre l’Avantguarda i la Rereguarda, que permetia als soldats que abandonaven la primera línia continuar resistint des de la segona. “No s’ha de desmeréixer tampoc el canvi de dinàmica que es produí durant la Batalla de Llevant, on un exèrcit a l’ofensiva com el franquista topeta amb un obstacle ben dissenyat que no pot superar i es veu obligat a posar-se també a la defensiva, actitud que domina menys i que afecta la seua moral. Una baixa moral que també arribarà als comandaments franquistes, molt crítics amb el desenvolupament de l’ofensiva”, subratlla.
El pas de l’Ebre i l’inici de la batalla a què dona nom el 25 de juliol de 1938 paralitzarà en gran manera el front valencià perquè moltes dotacions franquistes foren desplaçades cap a Gandesa (Terra Alta) i les que s’hi quedaren, sense més capacitat ofensiva, s’hi van fortificar. Fins al final de la guerra només es produïren a terres valencianes alguns cops de mà de curt abast i una ofensiva republicana fracassada en la zona de Nules (Plana Baixa) al novembre. L’activitat fortificadora, però, va continuar durant el primer trimestre de 1939. Tot i la caiguda del Principat, es continuaven construint trinxeres, búnquers i línies de resistència subsidiàries de la XYZ, o de noves com la Línia Intermèdia o la de Defensa Immediata (El Puig-Carasoles). Les dates i els missatges que encara trobem en els grafits dels vestigis demostren que, tot i els revessos militars, l’actitud de resistència i l’esperança en què la imminent Guerra Mundial canviara la sort, es va mantindre ben viva. Almenys fins al colp d’estat de Casado. Aquesta, però, ja és una altra història.
La XYZ: passat i present
Com a batalla oblidada, els seus vestigis també han estat oblidats durant molt de temps. Construïts en terrenys privats, molts dels fortins, nius o búnquers, tant de la Línia XYZ com de la línia franquista, van quedar en mans de propietaris que, o bé ignoraven la seua existència, o bé els reaprofitaven com a caseta d’arreus, corrals per a bestiar o magatzems. D’altres foren desballestats per reaprofitar-ne els elements de ferro o foren dinamitats per evitar el seu ús per les partides de maquis que hi sovintejaven, especialment en la zona més propera a la Serralada Ibèrica.
D’un temps ençà, però, l’interés sobre la guerra del 36-39, el patrimoni militar, la recuperació de la memòria històrica i també el seu potencial turístic han posat en primer pla els usos dels vestigis de la guerra civil. La reforma de la Llei de Patrimoni que la Generalitat Valenciana va impulsar en 2017 reconeixia els vestigis de la Guerra Civil com un patrimoni catalogat de Bé d’Interés Local amb un nivell de protecció similar al d’un jaciment arqueològic. Aquesta llei, tanmateix, traspassa la responsabilitat de gestió a les corporacions municipals. I, com reconeix Mallench, “cada ajuntament, cada regidoria, segons els seus interessos, actua o deixa d’actuar de forma arbitrària. Caldria una implicació institucional a tots els nivells, coordinada, que gestionara els projectes de recuperació i que es preocupara per mantenir-los i renovar-los més enllà de la foto inaugural”. I afegeix que aquesta actuació institucional “s’hauria de fer sempre respectant i aprofitant el treball d’investigació i difusió que moltes vegades en soledat han portat a terme associacions culturals locals com la nostra”.
D’una altra banda, trobem el debat sobre la posada en valor dels vestigis i la seua difusió. Hauria de ser curosa, allunyar la temptació d’oferir-la com un producte turístic massiu i de consum ràpid. En paraules de Cardona, “s’han de fer centres de memòria i interpretació. Ens podríem inspirar en el respecte que trobem a Alemanya, on el rigor científic no està renyit amb una certa solemnitat. Són vestigis i espais de guerra on s’han viscut fets dramàtics, s’hi ha patit molt”. I remarca: “Tot i això, hauríem de pensar com ens hi apropem per tal de no posar al mateix nivell els dos bàndols. S’ha d’explicar la veritat sense maniqueismes, però no crec convenient caure en errors com posar plaques ‘en record a tots els caiguts’”. I és que vivim uns temps en què la impossible neutralitat o la superació en fals de la guerra i la posterior dictadura pareix estar obrint-se camí en àmplies capes de la societat que diuen “no voler reobrir velles ferides” que en realitat mai van cicatritzar.
