Durant molt de temps, l’actual moviment LGTBIQ+ ha viscut orfe, privat d’una genealogia que, com que no es visibilitzava, ha provocat que s’ignore la consciència i no es tinga la capacitat de reflexió que l’experiència històrica atorga. Alhora, ha impedit reconèixer la memòria i ha motivat la construcció de diversos mites i projeccions astrals dels desitjos sobre les ombres d’un passat massa enfosquit. Ara bé, la lluita per la diversitat sexual i de gènere, almenys la recent, pot i ha de ser contada. També la de les zones que la historiografia i els mitjans de comunicació han considerat no importants o prescindibles, com és el caràcter perifèric que ha encarnat el País Valencià. Com a forma d’apoderament, però també com a element de creixement, de terreny sobre el qual arrelar o, si més no, davant el qual aixecar-se.
Des de la historiografia i conceptualització queer s’ha denominat com a eixos del mal el dret, la medicina i la religió. En el trànsit cap a la modernitat, l’antiga penalització de tota desviació contra la norma sexual cis i hetero –al marge dels espais d’existència i resistència que pogueren existir-hi en la immensitat de la quotidianitat– se centrava fonamentalment en la moral catòlica. La modernització de les societats en la contemporaneïtat occidental va implicar, no la substitució total, però sí el desplaçament, de l’arrel sobre la qual fonamentar la condemna social i política de la diversitat sexogenèrica. La religió va continuar jugant un paper com a eina d’(auto)control social en un sentit foucaultià, però els pilars legítims del rebuig varen construir-se sobre les noves ciències jurídica i de la salut. Així, es va normativitzar i expressar el pensament premodern, convertint-se en font d’autoritat inapel·lable per a un nou marc de repressió.
En aquest sentit, l’Estat franquista, com a quintaessència de la versió més reaccionària del nacionalisme espanyol d’origen vuitcentista, pot considerar-se com a estructurat des d’un paradigma hetero de la política. L’Estat i el concepte ideal de ciutadà al franquisme, com a la resta de règims totalitaris feixistes, es basarà en l’exaltació dels valors associats a la masculinitat com a ideal polític i sociocultural, la feminització o homosexualització de l’Altre com a forma de deslegitimació de la seua veu i existència a l’espai públic, l’enaltiment de la camaraderia i l’heteronormativitat com a tàndem amb el qual assegurar la reproducció de la raça com Déu mana, i el bon compliment de la moral catòlica segons dicten les jerarquies eclesiàstiques. El resultat: un intent ibèric d’emular els principis feixistes i nazis de la nació: forta, centralitzada, eficient, unida, resilient, pura i sana.
Repressió a través de les lleis
Les formes d’aplicació d’aquest model –continuista amb tradicions polítiques anteriors i sempre partint del marc que l’homofòbia i la transfòbia eren majoritàriament inherents a la immensa majoria de cultures polítiques i de classes socials durant la primera meitat del segle XX– varen ser tant directes com indirectes. Directes mitjançant l’aprovació o reforma de legislació repressiva per a eliminar la visibilitat –i existència legítima– d’opcions no cisheteronormatives, el símbol de la qual és la reforma de la vella llei republicana de vagos y maleantes en 1954; i indirectes a través de la transmissió per mitjà de l’educació formal i no formal de la cultura heterosexista arquetípica del franquisme. Així, l’Estat només havia d’intervindre quan la censura de l’entorn social proper i l’autocensura del mateix subjecte fallaven.
Durant el franquisme, s’aprova la coneguda llei de rehabilitació i perillositat social, en 1970, la qual va ser dissenyada com a eina amb la qual asfixiar qualsevol intent de transgressió intolerable
El franquisme va durar molts anys, i el règim va tindre la capacitat d’adaptar-se, gràcies també a la miopia forçada (o no) de les potències occidentals, que normalitzaren el feixisme espanyol i portugués. Però, malgrat l’arribada d’estrangeres en bikini a Benidorm, al mateix temps es varen reforçar els mecanismes estatals de repressió per a tractar de contindre un canvi social que anava més enllà del que el règim estava disposat a assumir. És ací quan s’aprova la coneguda llei de rehabilitació i perillositat social, en 1970, la qual va ser dissenyada com a eina amb la qual asfixiar qualsevol intent de transgressió intolerable.
Des de la historiografia LGTBIQ+ i també pels mateixos activistes gais d’aquest moment, aquest fet és considerat com el desencadenant que va precipitar l’articulació d’un moviment reivindicatiu pels drets i llibertats del que començava a conèixer-se com a gais, lesbianes i travestis. És en aquest context quan, en 1971, diversos activistes creen el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH), per a tractar de coordinar accions, sobretot, adreçades a la derogació de la llei de rehabilitació i perillositat social, establint uns primers contactes a nivell internacional. No va aconseguir el resultat desitjat, però la cèl·lula barcelonina del MELH va acabar evolucionant a la primera associació gai de l’Estat, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), en 1975, caracteritzada per pretendre ser un grup d’incidència política i de transformació cultural directa i radical, de masses, en el context dels nous moviments socials posteriors al Maig del 68.
Sexualitat llibertària
Les bases ideològiques del FAGC, que es poden estendre a la totalitat dels moviments semblants que proliferaran per diversos indrets de l’Estat, inclòs el País Valencià, varen partir d’una concepció llibertària de la sexualitat. Es va conceptualitzar un subjecte polític que requeriria d’una lluita específica per a aconseguir l’emancipació respecte a l’opressió política, social i cultural que patien tots els subjectes marginats per l’heterosexisme –fonamentalment homes gais, dones lesbianes, persones trans, així com qualsevol altra identitat diversa. En aquest sentit, tractaren de teixir aliances amb les organitzacions de l’esquerra radical i independentista, assumint els principis bàsics de la segona onada del feminisme; i generar sinergies amb altres moviments de l’antifranquisme en un sentit ampli. Tot açò en un nou context polític l’horitzó del qual obria grans esperances, com va ser la mort de Franco en novembre de 1975, donant pas a la transició política cap al sistema democràtic.
Al País Valencià, la primera organització sexualment revolucionària va ser el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià (FAHPV), en 1976. Així, es va crear un grup d’acció espill del constituït a Barcelona
Al País Valencià, la primera organització sexualment revolucionària va ser el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià (FAHPV), en 1976. El seu naixement es va produir fruit de la sinergia creada entre la Fraternitat Cristiana de l’Amistat, una associació de caràcter assistencialista que tenia una de les seus a València i que, al llarg dels anys setanta, havia defensat la dignitat de l’espectre no cis hetero des del punt de vista de la clàssica caritat cristiana; i activistes del FAGC que varen coincidir amb ells. El resultat va ser la creació d’un grup d’acció espill del constituït a Barcelona, qui perfilaria la seua lluita com la defensa d’una sexualitat plenament lliure, representada, però no circumscrita únicament, pels homosexuals. El FAHPV va ser la segona organització de l’Estat espanyol a constituir-se, i la primera en la qual hi ha registres d’un grup autònom de lluita lèsbica. Aquest darrer aspecte és important, perquè el debat sobre la mixticitat o no dels grups de lluita gai-lèsbic va estar sobre la taula, a conseqüència de la masculinització del moviment, el diferent impacte de l’homofòbia en homes i dones, la presència d’actituds patriarcals dins del moviment i les diverses teories feministes sobre el subjecte.
A banda d’assumir, almenys discursivament, el principi esquerrà d’emancipació social i el feminista d’autonomia corporal com a escenari en el qual aconseguir l’alliberament sexual ple, el FAHPV també s’impregnaria d’una pàtina valencianista, en un sentit semblant a la resta del moviment antifranquista valencià i sense que realment això es traduïra en una vertadera voluntat nacionalista dels seus membres. Era fruit de l’esperit del moment, i que malgrat la possible vinculació ideològica o com a vivència individual entre repressió nacional i sexual –esquema que es troba més definit als casos català i basc–, ací no es podria parlar en els mateixos termes.
El Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià s’impregnaria d’una pàtina valencianista, en un sentit semblant a la resta del moviment antifranquista valencià i sense que realment això es traduïra en una vertadera voluntat nacionalista dels seus membres
El FAHPV va dissoldre’s a principis de 1978, cosa que explica el perquè a València no es va produir la celebració del Dia internacional de l’alliberament gai i lèsbic el 28 de juny, com sí a altres grans ciutats de l’Estat. Entre les causes podríem ressaltar la feblesa organitzativa, els conflictes interns, la falta d’infraestructura, visibilitat i xarxa, o els mateixos problemes que comportava la visibilitat i politització de la sexualitat a nivell personal en el context de la transició. Malgrat tot, en octubre de 1978 apareixeria una segona organització, el Moviment per Alliberament Sexual del País Valencià (MAS-PV), qui protagonitzaria dues històries importants.
La primera va ser el fet que, fins a la data, és l’única organització majoritària de l’Estat espanyol que, en eixos temps, va defensar a ultrança el principi teòric d’alliberament sexual al marge del concepte d’identitat gai/lèsbica i, per consegüent, la lluita per la utopia de la sexualitat lliure tenint com a subjecte polític tota la societat, la sextopia universal. Açò, que està present a tota la documentació pròpia i en el marc de la Coordinadora de Fronts d’Alliberament Homosexuals de l’Estat Espanyol (COFLHEE), no va ser sempre compartit per tots els membres del grup, però és molt significatiu perquè s’expressen en termes protoqueers, dècades abans que es formule fins i tot la teoria butleriana de la performativitat.
La segona és que va ser el MAS-PV qui, en juny de 1979, va aconseguir organitzar la primera gran manifestació a València del que hui coneixem com a Orgull, amb una assistència de vora 4.000 persones, segons la premsa local, sent, per tant, l’única manifestació massiva fins a l’arribada dels nous Orgulls del segle XXI. L’esquerra alternativa, en un sentit ampli, es va bolcar amb l’organització, que va comptar fins i tot amb suport institucional de l’Ajuntament de València governat pel PSPV-PSOE.
El context de desmobilització i desencant posteriors a la instauració del règim del 78, la pèrdua d’interés per les qüestions sexuals o l’arribada del VIH i la sida va provocar que en 1984 el Moviment per l’Alliberament Gai del País Valencià desapareguera per falta d’activitat
Les desavinences teòriques i ideològiques, junt amb el fet que la majoria de membres del MAS-PV eren homes que s’autoidentificaven com a gais, va fer que, després de l’èxit de la manifestació, el MAS-PV acabara transformant-se en 1980 en el Moviment per l’Alliberament Gai del País Valencià (MAG-PV), alineant-se així amb la resta de col·lectius de la COFLHEE i adoptant una línia de treball que, sense renunciar a la utopia de la revolució sexual, prioritzara els subjectes més visiblement afectats per l’heterosexisme. Durant un temps, la facció sextòpica va constituir un grupuscle batejat com Col·lectius per l’Alliberament Sexual del País Valencià (CAS-PV), però no varen tindre massa continuïtat, visibilitat ni rellevància.
El MAG-PV va renunciar a l’avantguarda ideològica del seu antecessor, però per la resta va continuar sent un grup d’acció com eren el FAGC català o l’EHGAM basc, locomotores del moviment a nivell estatal. Del MAG-PV sí que hi ha molta informació respecte al tipus d’activitats que organitzaven, i que constitueixen exemples de com, malgrat les distàncies de Kronos i Kairós, la radicalitat enyorada i mitificada dels fronts revolucionaris de la transició –que trobem present de vegades en el present– era, almenys en part i en gran manera, fruit de la seua època profundament heterosexista i no tant de la seua pròpia i conscient voluntat antisistema, per bé que eixe element hi estiguera també present. El MAG-PV va organitzar concentracions pel 28 de juny, presentacions de llibres i participació en taules redones. Internament, va tractar d’establir una organització forta capaç d’actuar sobre la població no cis hetero de València, va celebrar festes per a l’(auto)reconeixement d’aquestes persones, va col·laborar amb l’Hospital General per a abordar les infeccions de transmissió sexual, va trametre queixes i denúncies contra la repressió policial, sobretot, cap a dones trans, així com d’acomiadaments laborals per homofòbia. També va editar una publicació, els Papers Gais, i va participar en diferents campanyes i actes de la COFLHEE i d’IGA (la International Gay Association, en eixe moment). A més, es va aconseguir una mena d’articulació territorial incipient amb l’aparició d’una cèl·lula del MAG-PV a la ciutat d’Alacant.
El declivi del moviment
El context de desmobilització i desencant posteriors a la instauració del règim del 78, l’expansió de l’ambient comercial (espais d’oci específicament adreçats a homes no heterosexuals), la pèrdua d’interés per les qüestions sexuals, l’impacte del feminisme de la diferència, el context internacional marcat per la tríada neocon Reagan-Thatcher-Wojtyla, l’arribada del VIH i la sida, l’exclusió de l’homosexualitat de l’LPRS i, també, factors personals dels mateixos activistes, varen fer que en 1984 el MAG-PV desapareguera per falta d’activitat, només un any després d’aconseguir la seua legalització. Amb això, es dona per tancada l’etapa històrica protagonitzada pels fronts revolucionaris sexuals al País Valencià, ja que el període posterior, que comença en 1986 amb el Col·lectiu Lambda de València, estarà definit per un context polític i social, però sobretot intern a nivell de diversitat sexual i de gènere, completament diferent.
L’anàlisi d’aquest període històric permet recuperar una memòria col·lectiva sovint silenciada i, fins i tot, infravalorada pels seus protagonistes. El FAHPV, el MAS-PV i el MAG-PV, però també la presència d’activistes proalliberament sexual a altres associacions, sindicats i partits d’esquerra, així com d’espais de cultura i oci favorables a la diversitat –a Benicàssim, Moncofa, Gandia, Xàtiva, Dénia, Benidorm, Elx, o sobretot, Alacant i València– mostren i demostren una genealogia plural, diversa i culturalment significativa de la lluita per la transformació cultural i social del País Valencià en clau igualitària.
Fer la vista enrere i comprovar com la destrucció del subjecte gai-lesbià, les relacions amb els feminismes, la qüestió trans, la interseccionalitat, la lluita conjunta de dones i homes, el paper reivindicatiu de la ploma, o les lluites pels drets laborals, sexuals i reproductius, la llibertat plena de l’individu, la igualtat jurídica i fiscal o la transformació cultural, eren aspectes que, més enllà del canvi de context, ja estaven presents, dona elements interessants i enriquidors per a gran quantitat de debats que han cristal·litzat en l’actualitat i davant els quals haurem de posicionar-nos, especialment en aquest nou context de neofeixisme. En definitiva, conéixer aquestes històries fa veure com sempre hem estat per ací de totes les formes possibles, com som hereves del somni d’una utopia que encara pot ser encarnada, i com aquest bocí d’història forma part de la consciència d’un passat que transcendeix les sigles sota les quals s’agrupa la dissidència sexogenèrica per a esguitar geografies i demografies múltiples.
