L’Asmaa Aouattah llegeix “Interfuneralitats“, un relat del seu llibre L’etern retorn. Ho sabré dies després, que es tracta d’un conte; en aquell moment, el jo narratiu m’arriba amb una presència tan sòlida, tan incontestable, que se’m confon amb la biografia d’aquesta dona de mirada intel·ligent i veu suau que per llegir s’ha assegut en un tamboret baix a l’escenari, com si el micro fos una llar de foc i nosaltres (el nombrós públic que ens hem aplegat al CCCB per celebrar el llibre Terror poliamoroso de Brigitte Vasallo) fóssim la rotllana expectant de criatures que anhela la màgia d’un conte.
La veu de l’Asmaa m’ha abduït de tal manera que la frase que desencadena el nus de la història m’agafa per sorpresa: “Ha mort la Lwiza, la nostra mestra de català”. La resta del relat llisca com un torrent que agafa velocitat i se m’emporta: la trucada de l’amiga, el dinar de cuscús interromput, el lloc que la mestra ocupava en les vides de les dues dones marroquines (“estic trista per la Lwiza, no m’imagino el meu dia a dia sense les seves classes plenes de rialles”) i en les seves famílies (“Tothom a casa coneix la Lwiza“); el vincle amb aquesta professora pacient que, malgrat les dificultats d’aprenentatge de les seves alumnes (“el maleït dol migratori no ens deixa abraçar tot el que aquesta terra ens dóna”), les estimava, les cuidava, les ajudava amb els papers (“Era una musulmana sense saber-ho, la Lwiza (…) Tenia un cor de diamant”).
El conte (llegiu-lo!) no va de classes de català, sinó de formes distintes i xocants de viure els funerals (“allà [al Marroc], els ulls ploren i la boca menja; aquí [a Catalunya], els ulls no ploren i la boca canta”), i de descobrir, tanmateix, que la mort és una, i el dol també, i de plorar plegades. Però la literatura ens parla sempre individualment, com una crida íntima de fe. Ens interpel·la a cadascú de nosaltres en el nostre ser únic i tanmateix lligat invisiblement a la universalitat del que és humà. La història del funeral de la Lwiza, la mestra de català, m’esbotza un calaix de l’ànima que connecta amb aquesta recerca universal del nostre lloc al món, de la vocació, i em replanteja com i des de quin lloc simbòlic exercim la nostra feina tots els qui ens dediquem a ensenyar català a les persones adultes que venen a viure a Catalunya. Em pregunto fins a quin punt entenem amb comprensió profunda aquest seu “dol migratori” de què parla l’Asmaa. Si sabem acollir veritablement la fatiga amb què sovint arriben a classe de set a nou del vespre. Si no trobem a faltar (i per què no trobem a faltar) formacions i recursos per a conèixer la diversitat de realitats humanes que han creuat fronteres i que ens interpel·len en la quotidianitat de les aules. Recursos per a no uniformar-les en un sac migratori sense rostres, històries i arrels individuals, sense conflictes i violències polítiques tan diverses com països, classes socials, gèneres, opcions i orientacions sexuals.
Quina buidor, penso, seria viure aquesta feina sense trobar-nos amb l’altre, sense crear conjuntament un espai de vida que acollís, a més de l’aprenentatge, el que som i d’on venim, amb ferides migratòries, soledats irresolubles, desencaixos i dubtes
Quan alguna alumna (la immensa majoria són dones) em pregunta per què vaig decidir dedicar-me a ensenyar català a adults, els conto que un vespre, quan jo era petita, la mare, que feia pocs anys que havia vingut a viure definitivament a Barcelona des de Xile, em va dur a la classe de català perquè no tenia amb qui deixar-me. Quan vaig entrar a l’aula, una vintena d’ulls de dones (llavors, sobretot, andaluses i extremenyes) em van foradar de tendresa. Em vaig asseure en un pupitre i m’hi vaig estar tota l’estona quieta i en silenci, seguint la classe. Llavors la professora va dir a la mare que llegís un text en veu alta, i ella va exclamar: “No puc, m’he deixat les orelles a casa!”. El bon humor amb què es va acollir l’equívoc lingüístic va omplir l’aula d’una textura de llar, de taula parada els vespres d’hivern, d’estufa de llenya i bosses d’aigua calenta contraatacant la fredor humida dels llençols. De gust de cuscús, diria avui, després d’escoltar l’Asmaa. I diria, també, que en aquella aula de català de principi dels vuitanta no hi havia una professora “acollint” des del privilegi, sinó un entramat de vides que s’acompanyaven i aprenien i es feien lloc, i s’estimaven. D’alguna manera, s’estimaven. I jo vaig voler quedar-m’hi.
Camí de la feina, trobo la Vero al mercat ambulant dels dimecres de Can Vidalet. Va haver de deixar el curs perquè va canviar d’horari i s’havia de llevar a quarts de cinc del matí. M’abraça amb una alegria contagiosa. Se’n va a passar les festes de Nadal a l’Equador, després de molts anys sense tornar-hi. Em diu que faig cara de cansada, Tindràs vacances? Li explico que, em conta que. Li desitjo que vagi tot bé, em desitja que em recuperi del tot. Ens fem lloc, ens abracem, ens acompanyem. Ens estimem (encara) una mica (més). Quina buidor, penso, seria viure aquesta feina sense trobar-nos amb l’altre, sense crear conjuntament un espai de vida que acollís, a més de l’aprenentatge, el que som i d’on venim, amb ferides migratòries, soledats irresolubles, desencaixos i dubtes. Sense construir un espai que fes olor de cuscús, de biryani, de sopa de chuchuca, de porotos con riendas. Un lloc a recer que ens fos per sempre casa.
