Fa dies ens assabentàvem amb tristesa de la mort de bell hooks, una autora referent per a moltes de nosaltres que indaguem en la interdependència del racisme, el capitalisme i el patriarcat. Des de fa temps la seva lectura ens va permetre anomenar els límits que vèiem en postulats del feminisme blanc hegemònic, que universalitza les experiències de determinades dones convertint-les en representatives de totes les dones, i en les limitacions de les aproximacions, que només tenen en compte el gènere, però que n’obvien la seva interrelació amb la raça i la classe.
Ben dora, bell hooks assenyalava que moltes dones blanques havien trobat en el moviment feminista una solució alliberadora per als seus dilemes personals, però que es mostraven poc disposades a comprometre’s amb un examen rigorós de la seva estructura. També qüestionava pensar l’alliberament en termes d’adquirir la igualtat amb els homes blancs de classe dominant perquè això significa tenir interessos creats en la continuïtat de l’explotació i l’opressió que els permetia accedir a aquestes posicions de poder.
bell hooks assenyalava que moltes dones blanques es mostraven poc disposades a comprometre’s amb un examen rigorós de la seva estructura
Així, al llarg de la seva obra, reflexiona sobre el subjecte polític del feminisme i denuncia la desvinculació de les reivindicacions feministes dominants amb les anàlisis de classe i raça. Qüestions que segueixen vigents actualment. Aquest any, per exemple, vam veure com novament les dones afganeses van ser utilitzades com a justificació d’intervencions colonials i militars que acaben per consolidar el patriarcat blanc.
En l’àmbit nacional i local, governs que es defineixen com a “feministes” mantenen inalterada la idea que només les dones blanques són les subjectes de les seves polítiques. Per això, entre altres coses, desenvolupen polítiques que estigmatitzen les treballadores sexuals; permeten i justifiquen la retirada de custòdia de fillxs a mares migrants i empobrides; desenvolupen polítiques migratòries clarament incompatibles amb la vida de milers de persones. També la transfòbia i el racisme que acampen impunement en diferents àmbits feministes responen a una mirada reduccionista i excloent del subjecte polític del feminisme.
Així mateix, el llegat de bell hooks ens permet problematitzar la confiança que part del moviment feminista ha dipositat en què les violències que viuen dones i persones trans puguin ser enfrontades dins del sistema capitalista i, en especial, que l’Estat sigui l’encarregat de prevenir-les, castigar-les i erradicar-les. El cas de la violència masclista és paradigmàtic en aquest sentit: el sistema penal i la policia, juntament amb serveis socials i empreses terciaritzades, han adquirit un gran protagonisme en la gestió d’aquest problema. Tot i això, sorgeix la pregunta si un estat que administra i reparteix racisme institucional pot ser capaç d’atendre aquestes violències sense reproduir-les i generar-ne de noves.
Sorgeix la pregunta si un Estat que administra i reparteix racisme institucional pot ser capaç d’atendre les violències que viuen dones i persones trans sense reproduir-les i generar-ne de noves
En aquest sentit, són il·lustratives les intervencions les violències que viuen dones i persones trans les violències que viuen dones i persones trans que es fan per, suposadament, prevenir i erradicar la violència masclista. A escala local, per exemple, per accedir a l’arrelament social (que permet tenir el permís de residència i treball), a més dels cursos generalment exigits (drets laborals, català i coneixements de la societat catalana), s’ha començat a oferir un curs sobre prevenció de violència masclista. És a dir, que dones migrants sense papers per començar el llarg procés de regularització administrativa hauran d’assistir a classes on els expliquin sobre els seus drets a una vida lliure de violència, mentre que el mateix estat les considera com a éssers sense drets i les obliga a mantenir-se a situació d’irregularitat durant tres anys.
Tanmateix, bell hooks no només va brindar explicacions lúcides a problemes presents als nostres entorns feministes, sinó que també ens va transmetre eines per analitzar el món en què vivim. Amb la seva tasca pedagògica incansable ens va obrir finestres per buscar alternatives que fugin d’explicacions i debats binaris que ens imposen des de dalt per pensar i actuar de manera compromesa contra les diferents formes de violència que imperen. Ens deixa la tasca de recuperar la radicalitat de les que van venir abans de nosaltres per crear camins d’alliberament i “imaginar col·lectivament com traspassar fronteres, com transgredir”.
