Hi ha, entre el teatre no textual contemporani, un corrent pròpiament català que, des dels anys setanta, creix amb branques coloristes (Comediants) o tenebroses (La Fura dels Baus), i entronca amb l’escola surrealista, bevent de la font inesgotable de la imaginació brossiana i xalant amb la disrupció més patafísica i excèntrica. Ambdues branques s’han assimilat i conreat tant perquè, abans de ser avantguardistes, ja formaven part de l’imaginari col·lectiu català: del folklore, del tarannà. La radicalitat més esplendorosa d’aquesta mena d’escenes no textuals, és part d’un tipus de teatre que avui esclata aquí i arreu. El seu capítol més singular i innovador, segurament, és el de l’art escènica enfocada directament en l’exploració de l’escenari com a màquina d’espai i de temps: en la combinació plàstica i dinàmica d’instal·lacions, coreografies, composicions lumíniques i pictòriques, que configuren peces com poemes visuals i escènics. Per posar només alguns exemples destacats, aquest corrent té com a practicants la parella nostrada de performers-assagistes Mont de Dutor, a Miet Warlop –com a rock-star europea, capaç d’aixecar l’escena a cops de ventilador– i a Robert Wilson com a Déu nostre senyor operístic, pare del teatre d’imatges.
En èpoques passades, el teatre tingué una funció cabdal en la societat, d’alguna manera similar a aquella que s’adscriu científicament, avui dia, al son. Servia per calmar certes funcions a la comunitat on tenia lloc, reparant-ne disfuncions, tractant conflictes, consolidant la memòria i estabilitzant-la emocionalment. Però avui, cert teatre visual, poètic, oníric, aquell que alguns prenen per divertiment lleuger, curiós i extravagant, segurament sigui el que millor enllaça, encara, de manera profunda i inconscient, amb alguns d’aquells atributs. Quan, esporàdicament, excel·leix, aquest teatre permet als públics viure certs processos de reparació dels vincles i les connexions, via el rebuig dels excessos i els sobrants acumulats. En conseqüència, l’ocasió artística pot propiciar un enfortiment general, o almenys atorgar un moment de consol, de descans, de reforç de la imaginació i les capacitats sensibles, perceptives, crítiques.
Les alforges de La Mula
Magda Puig i Andreu Martínez, codirecteores de La Mula, ens parlen d’aquesta inquietud, artística i personal, que respon amb la creativitat a un estat mental propi dels nostres temps: “Es tracta de tornar a veure les coses d’una altra manera, i de posar-les de relleu. Tenim l’astorament o sorpresa, l’asombro, que és com un estat en què ens trobem, i que ens fa despertar la mirada. Ara estem en una època en què sembla que ja ho sabem tot, però, de sobte, aquesta sorpresa el que ens fa és qüestionar-nos i sortir d’aquesta mena d’actitud de dir ‘ja ho sabem tot’ i, per tant, que res ja no ens impacti”, remarca Puig.
L’impacte de les escenes plàstiques, cromàtiques, poètiques, de les creacions escèniques de La Mula, i l’emoció, i commoció, que provoca en els públics, pot explicar-se de mil maneres, però una d’elles segurament respon al desassossec que patim com a habitants d’una cultura “pantàllica” (així en deia el filòsof Santiago Alba Rico), que ens oculta el món rere les pantalles, ens sepulta cada dia sota tones d’imatges descontextualitzades i lletges i ens sotmet a notícies i relats del món tristos, productivistes i banals, tot plegat en una successió exasperant. Davant d’això, de l’scrolling i el brainrot, d’un imaginari pobre i corromput, i emmarcat en un sistema de vida privat absolutament de cap poesia o transcendència, emergeix una escena teatral que esquerda la lògica i l’estètica imperants, i que fa entrar per l’esquerda tots els torrents de la imaginació, i així s’empesca una fórmula que connecta com un llampec amb nosaltres. Perquè ens ofereix una sortida, en forma no de porta sinó de finestra (d’escenari), per on escapar de l’estrictament necessari, i ens fa albirar un reencantament del món, descartant-ne les coses simplement útils, i ens alleuja amb la reinvenció balsàmica d’imatges radicalment alterades, literalment brillants, maques però convulses, que refuten la bellesa tòpica, passiva i servil.
La Mula ha fet de la poesia escènica, basada en el cromatisme i el surrealisme, el punt de partida d’una transformació constant de cossos, objectes i formes, que enllacen de manera analògica les arts escèniques amb la plàstica, la il·lustració i l’escultura
Amb la invocació d’aquests elements, que tergiversen realismes, naturalismes i sentits comuns, captem el que ocorre en escena no exactament com a espectadores d’una representació o funció, sinó com a testimonis d’un acte, una acció, un succés en el present, un acte consistent precisament en la irrupció d’un present diferent: paradoxal, fosforescent, incandescent, fumejant, volàtil. Aquest encanteri teatral fa el camí invers a aquell pla traçat en el seu moment pel verborreic Samuel Beckett, i ara descobreix i demostra, sense badar boca –recollint la formulació de Nietzche a El naixement de la tragèdia–, que l’horripilant es pot domesticar mitjançant el sublim, i que el còmic ajuda a descarregar-se de la nàusea de l’absurd.
La Mula està girant amunt i avall amb els seus dos darrers espectacles: Thauma i Manual per a éssers vius. Properament, es podran veure, un o altre, a Torelló (10 d’abril), a Igualada (16 d’abril) i a Canet de Mar (13 de juny). També té cites programades en altres escenaris de fora de Catalunya: Zamora (8 de maig), Lisboa (13 de maig), el 19 de maig a Recklinghausen (Alemanya) i bolos a Noruega i Suïssa. El primer espectacle, Thauma, està poblat per personatges anònims i inquietants, com supertitelles en situacions impossibles, enigmàtiques, lentes; avions donant voltes, figures que cauen i travessen murs, núvols repentins, catifes arbrades, nedadors verticals… I Manual per a éssers vius, en un canvi total de registre, basat en els mecanismes del teatre i els seus fils, telons, decorats, duts al paroxisme en un teatrí que proposa tot de jocs de paraules i d’objectes: una coreografia miniaturitzada i mil·limètrica d’escenotècnia, fregolisme, rellotgeria, oftalmologia i mots encreuats.
Les dues propostes arriben després d’haver representat espectacles en l’àmbit del teatre de carrer i l’infantil, com Placido Mo o Infinitus. Amb una rebuda realment espectacular per part dels públics i la crítica, aquesta troupe ha fet de la poesia escènica, basada en el cromatisme i el surrealisme, el punt de partida d’una transformació constant de cossos, objectes i formes, que enllacen de manera a la vegada màgica i analògica les arts escèniques amb la plàstica, la il·lustració i l’escultura. El seu llenguatge es deslliura aparentment d’arguments, històries, personatges i textos, i allibera el públic d’aquestes convencions, que sovint representen encasellaments, llasts i penyores. Com si el Magritte s’hagués endormiscat després del segon vermut, en una platja del Mediterrani. A canvi, s’ofereix un encadenament d’impactes escènics, icònics, onírics, plens de vels i tuls i màscares, sota les quals fluctuen tot d’idees subterrànies, intuïcions inconscients, perills que ens interpel·len. Com si s’hagués extret la gravetat, els mals auguris i l’hermetisme d’un show d’El Conde de Torrefiel, per tot seguit reinflar-lo amb gas del riure. La seva singularitat formal pot ser exuberant però mai no és innocent, i disfressa, però no oculta ni neutralitza, la càrrega de profunditat que transporta.
En l’origen de l’admiració que desperten les propostes de La Mula entre espectadores de totes les edats, hi ha segurament allò que representa l’essència més essencial del teatre com a forma de narració i d’expressió, una hipnosi consensuada i una connexió profunda, tot i que aquí la narració queda fragmentada i desballestada, implícita i indicada, insòlitament capgirada com un mitjó a l’inrevés, sense tancar-se en conclusions ni trames clares. Del seu teatre visual, les mateixes creadores afirmen que, “en comptes de dir, evoca”. Així que cap espòiler és possible, quan els sentits i els significats dels espectacles queden sempre oberts, com flotant en el misteri. I aquesta suspensió va de bracet de la voluntat de multiplicar els jocs amb la percepció, la del discurs i la de l’espai, cosa que finalment potenciarà la càrrega de teatralitat de cada escena.
El díptic de la sorpresa
Els components de La Mula van tenir, com a inspiració o referent, per concebre Thauma (coproduït al Teatre Lliure, i que després va passar per la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures), precisament el significat d’aquest vell concepte del grec clàssic, sinònim de meravella, estupefacció i causa d’admiració. Una idea que el filòsof Santiago Alba Rico resumia en la cita següent: “No ens falten respostes; tenim milers de respostes; el món estès davant nostre és una gran resposta abans que una gran pregunta. Necessitem, doncs, preguntes. Però les preguntes necessiten un impuls, una punxa, un detonant. D’això, se’n diu ‘sorpresa’”. Magda Puig explica, sobre això: “Sempre partim d’un concepte filosòfic, i en aquest cas aquestes dues obres formen part d’un díptic sobre l’astorament, sobre el fet de meravellar-se”; Andreu Martínez rebla: “Vam descobrir que meravellar-se (en castellà: asombrarse), és anar a l’ombra. És com anar a allò que desconeixem, on hi ha una mena d’imant, que ens atrau per anar a descobrir el que hi ha… Plató ja ho deia, que la sorpresa o astorament era el primer pas cap al coneixement, cap a la filosofia”. El creador recorda que “Thauma era una obra sobre la sorpresa, i estava enfocada a l’experiència del fet de sorprendre’s”. Però, en canvi, “A Manual per a éssers vius volíem treballar sobre els objectes quotidians, i tractar-los com a sorprenents. I vam tractar, més concretament, la paraula com a objecte quotidià, des de la seva vulnerabilitat o la seva perillositat. Volíem tornar a posar en relleu la paraula, per veure si la controlem, o bé som controlats per ella”.
Si els espectacles de La Mula proposen, en darrer terme, una tergiversació dels espais i la gravetat, i una letargia o ritme oníric, que desafia l’ordre de les coses i el pas del temps ordinari, volem esbrinar quins processos creatius es necessiten per a tals resultats. Perquè la creació, la producció i l’exhibició, sempre es veuen marcades i limitades per la logística, el pressupost i les possibilitats tècniques. Però si les condicions són favorables, els processos facilitaran segurament el fet de poder desplegar els potencials fins a un resultat final adient i més satisfactori. En aquest sentit, Martínez afirma que “nosaltres diem que vam crear allò que ens hagués agradat anar a veure. Per tant, hi ha una mena de canvi a l’hora de crear, que no és des d’una pressió de com ha de ser aquesta primera obra, sinó que té en compte com volem que sigui”. Puig detalla com va anar la producció de la primera peça: “Thauma sorgeix d’una proposta del Teatre Lliure. Ens van proposar ser artistes residents la temporada 23-24 i fer una coproducció, però amb carta blanca per fer el que nosaltres volguéssim. I això és bastant important, per la manera com vam poder començar a treballar, i que ha acabat sent la nostra metodologia de treball, amb molta llibertat i molt joc”.
Un teatre d’art per a tothom
La connexió de la proposta mulera amb una amplitud de públics intergeneracional, es deu probablement a la seva confecció tan exquisida d’una gamma cromàtica pròpia i identificable, unes formes i moviments exactes i perfectes. De la materialitat del seu teatre, que té lloc en una etapa històrica de digitalització i virtualitat aclaparants, Magda Puig afirma el següent: “En general, és un voler saber com estan fetes les coses, voler saber quant de temps s’ha trigat, hi ha aquest interès per l’artesanal, per allò fet una mica per l’enginy… Per exemple, després d’un bolo a Lleó, les senyores deien que l’espectacle era ‘raro, pero bonito’, i això em sembla molt bon feedback”. Andreu Martínez ho relaciona amb l’encant i l’aura d’allò més tangible: “A Manual per a éssers vius, després d’acabar l’espectacle, proposem tota la visita a l’escenari i el entre bastidors, cosa que permet que els espectadors puguin veure tot el dispositiu. La gent, una de les coses que ens diu més, és que ens agraeix que tot sigui analògic”.
Per al seu teatre no calen les lectures “intel·lectualitzades”, analítiques o assagístiques: són espectacles també es poden mirar amb els mateixos ulls nets amb què es gaudeix del circ, es llegeixen els grafitis i els còmics
L’altre ingredient característic de La Mula són les escenes que s’omplen de misteri i així permeten lectures obertes. Per al seu teatre artístic no calen les lectures “intel·lectualitzades”, analítiques o assagístiques, i, en canvi, els seus espectacles també es poden mirar amb els mateixos ulls nets amb què es gaudeix del circ, es llegeixen els grafitis i els còmics, o la gent d’una certa generació empatitzava amb els personatges d’un programa com, posem per cas, El planeta imaginari, proposta infantil del circuit català de TVE, fruit d’una tele dels anys vuitanta que de tant en tant era desimbolta i kitsch, fantàsticament desacomplexada. Sobre la recepció de les seves obres, apunta Magda Puig que “sempre tenim molt en compte que no volem fer un teatre elitista, que volem que sigui molt accessible per a tothom, i això també és una cosa que tenim molt en compte a l’hora de crear: que sigui popular, que ho pugui veure una amplitud de públics diferents”. D’això, Andreu Martínez en diu “un teatre fet per persones, per a persones”, tot advertint d’un perill que, de fet, ben sovint podem detectar a les platees i els escenaris: “de vegades, quan es perd aquest vincle, les obres es converteixen en meres produccions, i aleshores és quan no hi ha un teatre que funcioni, perquè no s’està responent a un sentiment col·lectiu, ni es dona resposta al que està passant ara, en aquest moment actual”.
