Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La natura, nou subjecte de dret

Considerar la natura com a subjecte i no com a objecte de dret es presenta com una tasca complicada i feixuga. No obstant, és una gran oportunitat per protegir els seus interessos, innegablement vinculats amb l’avenir de l’espècie humana

/ Esther Aguilà

“Si la natura fos un banc, ja l’haurien salvat”, Eduardo Galeano. La natura hauria de tenir drets propis i la possibilitat d’exercir-los? La legalitat hauria de considerar-la com a subjecte de drets? És més, hauria de tenir la consideració de persona jurídica? Tot i que a España o altres estats del món pot semblar una idea quasi inconcebible i amb poc o gens recorregut, avui dia trobem drets de la natura recollits en textos constitucionals a països com Bolívia o l’Equador.

Quines són les raons que han impulsat el desenvolupament d’aquesta esfera legal? En plena època de globalització, revolució tecnològica, crisi ecològica i col·lapse dels mercats financers, hi ha autors que consideren el reconeixement dels drets de la natura una urgència a escala global. L’ONU ja ha advertit que al voltant d’un milió d’espècies d’animals i plantes es troben en perill d’extinció i moltes podrien desaparèixer en tan sols dècades. Si volem ser capaços de frenar l’accelerat procés de destrucció de la biosfera, s’imposa la necessitat de protegir els drets de la natura, contraposant-los a una societat tecnòcrata, la qual hem acabat considerant com el nostre medi natural i no com un medi artificial.

Aquell que destrueix el seu entorn per haver sigut incapaç de comprendre que és part d’un tot acaba pagant les conseqüències de la no cooperació. Ara mateix estem demostrant que som incapaços de cooperar amb l’entorn i, més aviat que tard, acabarem pagant les conseqüències de tanta destrucció, tot arrossegant amb nosaltres milers d’espècies. Heus aquí un dels pilars que farà comprendre una mica millor el sentit d’aquest text: en l’evolució no es pot privilegiar la competència, sinó la cooperació.

Raul Zaffaroni ho expressa de la manera següent: “La vida no apareix al planeta sinó en forma microscòpica, com a resultat també de síntesis i complexacions moleculars. Microorganismes que agraden a altres microorganismes en un cert moment s’instal·len al seu interior, se simbiotitzen, cooperen per sobreviure i deriven en un de més complex. Seríem el producte de milions d’anys de complexació simbòtica, d’enormes processos de microcooperació, de milions i milions de petitíssimes quimeres, la qual cosa té a veure poc o gens amb la brutal lluita sagnant en la qual sobreviu el més cruel i despietat.”

Si volem ser capaços de frenar l’accelerat procés de destrucció de la biosfera, s’imposa la necessitat de protegir els drets de la natura

El nou marc legal hauria de ser capaç de reconèixer i protegir la natura com a subjecte de dret i no com un bé jurídic desenvolupant normes de caràcter vinculant que reconeguin la seva personalitat jurídica. Hem de ser conscients que, per construir aquesta nova esfera legal, tant la societat com el legislador hauran d’entendre la seva funció d’administrador i fugir del seu equivocat paper d’amo absolut dels recursos que la Terra ens proporciona. Mai podrem construir aquest nou marc legal si identifiquem la natura únicament com un element subordinat als interessos de l’home; això implicaria continuar amb l’estigma que aquesta només és una font de recursos explotables.

Podríem afirmar que la causa del domini que exercim és definida per aquesta cadena cronològica: humanisme, raó, exclusivitat i dominació. A la humanitat li és difícil escapar d’aquest esquema tan arrelat en la nostra societat. Equiparar natura i humans mai ha sigut fàcil, ni tan sols ha sigut fàcil posar en el mateix pla els humans quant a drets. Amb el temps, però, ens vam adonar que l’objectum era molt semblant a nosaltres i vam declarar els “drets de l’home”. Però no de tots els homes, només els d’aquells que tenien el mateix color de pell, tot i que més tard va reconèixer els dels que la tenien d’un altre color, una mica més tard també els de les dones.

Descartes considerava els animals simples màquines i defensava que tot allò que no fos humà era matèria a dominar per la raó, i que l’humà era l’únic posseïdor d’aquesta. Altres autors seguien el mateix fil conductor, i d’aquesta manera Kant va limitar l’ètica als humans, o Heidegger, al segle XX, va assignar a tot allò no humà un wofür, un per a què; en definitiva, era un “per als humans”. Tot neix de la idea de Descartes que, en considerar l’ésser humà l’únic dotat de raó, és l’únic capaç d’assignar un wofür a tot allò que l’envolta, ja siguin éssers vius o inanimats.

Aquest wofür ens ha conduït a un sistema econòmic basat en l’explotació, la transformació, el consum i el malbaratament de recursos naturals limitats. Les lleis mediambientals han demostrat ser totalment estèrils, uns dics de contenció totalment inefectius per frenar la insostenibilitat de les activitats econòmiques. La configuració d’aquestes lleis ni ha sigut ni és capaç, en gran part per la influència de l’antropocentrisme, d’afrontar problemes globals, com la destrucció d’ecosistemes sencers, el canvi climàtic, la desforestació, etc.

Les lleis mediambientals han demostrat ser inefectives per frenar la insostenibilitat de les activitats econòmiques

Res impedeix al dret desenvolupar els drets de la natura. El concepte de ficció jurídica ho deixa molt clar. Entenem per ficció jurídica la tècnica jurídica mitjançant la qual, per llei, es pren per vertader quelcom que no existeix o que podria existir però es desconeix per fonamentar un dret, que deixa de ser ficció per conformar una realitat jurídica. La incorporació de la natura en diferents fonts legals obriria un nou capítol de la història del dret. La nostra imaginació rau pobra, ja que encara ens movem dins el paradigma que nega drets a tot allò no humà.

Ningú dubta, per tant, de la capacitat dels éssers humans de desenvolupar el dret de maneres molt diverses. Dins d’aquestes capacitats, hem de tractar de donar-los la millor utilitat per al millor nombre d’implicats. Hem sentit a parlar moltes vegades als psicòlegs del que ells anomenen profecia autocomplerta. La teoria de la profecia autocomplerta ve a dir que, quan tenim una creença ferma respecte d’alguna cosa, aquesta acaba per complir-se. Hauríem de ser conscients que la capacitat d’aconseguir els nostres objectius depèn quasi exclusivament de les creences que tinguem sobre ells.

En definir les situacions d’una manera determinada, ja sigui de forma positiva o negativa, interioritzem quin ha de ser el resultat final, de manera que posem els mitjans, adoptem les actituds i el comportament adient perquè la predicció es compleixi. Albert Bandura, autor de la teoria social cognitiva, defineix el terme autoeficàcia com els canvis en la nostra conducta dirigits a una meta que augurem positiva.

És per això que considero que l’ascens de la natura en l’escala jurídica, és a dir, passar d’objecte de dret a subjecte de dret, comportaria, sens dubte, un canvi en la conducta col·lectiva cap a ella i l’aparició de polítiques que li siguin favorables. “Es respecta més qui gaudeix de drets, mentre que es menysprea aquell a qui li manquen. L’efecte psicològic del reconeixement dels drets de la natura podrà arribar a ser més important que els efectes netament jurídics d’aquest reconeixement, tal com ha succeït cada vegada que s’ha ampliat l’àmbit dels drets humans”, en paraules d’un dels referents de l’animalisme, Godofredo Stutzin.

Article publicat al número 506 publicación número 506 de la Directa