Un virus recorre el món. No és una metàfora política com l’espectre que recorria Europa, però està imbuït de política. Ens l’ha dut un sistema econòmic pandemiogènic (que genera pandèmies) i convida a la mobilització global.
Les epidèmies greus han sovintejat en la història, però és per les disfuncions del sistema actual que segueix i seguirà havent-n’hi per molt que progressi la medicina. Una societat de grans metròpolis, megagranges industrials, hipermobilitat global i destrucció ecològica és un polvorí epidemiològic que no aguantaria sense els progressos sanitaris. L’escut sanitari permet a les forces econòmiques configurar una societat així, però de resultes es queda curt i ha de desenvolupar-se contínuament per mantenir el que ja havia assolit (sense haver assolit mai gaire a molts països, a més), alhora que el neoliberalisme i les seves retallades li posen pals a les rodes.
La supervivència i els guanys de les empreses en el mercat capitalista no depenen només de l’eficiència, sinó també de la mesura en què traslladen costos de les seves activitats a les persones treballadores, consumidores i a la resta de la societat i del planeta. Un exemple clar són les aerolínies, que abans de la pandèmia eren un negoci lucratiu i probablement ho tornaran a ser. No és tan sols que les seves emissions quedin fora dels balanços financers, és que per mantenir la hipermobilitat d’una minoria (menys d’un 4% de la població mundial, principalment de classe alta, agafa vols internacionals) i els guanys de l’accionariat, traslladen a tothom un cost no comptabilitzat en forma de risc epidemiològic; un risc ben conegut de fa dècades però invisibilitzat, que de tant en tant es materialitza en desastres com l’actual.
L’impost a les aerolínies podria finançar, a més de sanitat i recerca, programes per abordar el tràfic d’animals salvatges
Cada any sorgeixen nous agents infecciosos arreu del món. No solen ser tan eficaços com el virus de la COVID-19, però algun sí que té èxit, com en va tenir també el de la sida (i en menys mesura els de l’Ebola, SARS, MERS, etc.). Amb els coneixements actuals, sanitat i recerca públiques ben finançades i menys mobilitat de llarga distància, quasi sempre es podrien aturar les epidèmies locals abans que no esdevinguessin pandèmies. La mobilitat aèria hi pesa tant que és l’únic factor en models matemàtics de propagació d’epidèmies. Ningú no ens va preguntar si voldríem pagar-ne una factura de mort, malaltia, confinament, mascaretes, atur i esforços titànics de treball de cures no remunerat, mal pagat o impagable, a més del rescat públic del sector aeri, ni ens pregunten si la voldrem pagar de nou.
Ara poques veus negarien que cal més sanitat i recerca públiques o comunitàries, però no només seria difícil en molts països pagar-les amb cotitzacions a la seguretat social o impostos sobre la renda, sinó que seria injust, perquè no tothom és igual de responsable del risc de pandèmies. El discurs dominant ni tan sols concep quelcom tan trivial com que siguin les empreses que creen el risc les que en paguin els costos. Assumint que el sector aeri tornarà a tenir guanys, proposem un impost sobre l’aviació per cobrir aquestes despeses. Idealment internacional, però qualsevol país en pot ser capdavanter. Si és prou fort, l’impost també farà decréixer el tràfic aeri fins a un nivell epidemiològicament manejable, de cara a la propera pandèmia en potència. Pot graduar-se per distància, freqüència de vol del passatge i classe dels seus seients (seria una mesura útil i coherent, a diferència de discriminar certes nacionalitats ignorant que de nous patògens en sorgeixen arreu).
No només les aerolínies prenen part en la pandemiogènesi. Els avions globalitzen els patògens que altres activitats econòmiques han fet entrar en escena, normalment provinents d’algun animal no humà. Hi ha una gran varietat de virus i bacteris en poblacions animals d’indrets concrets, sovint remots, d’on no es mourien si no fos per la destrucció ecològica (per la demanda global de recursos), el canvi climàtic o el comerç d’animals salvatges. Sovint les infeccions es propaguen pel bestiar ramader abans de saltar a les persones, i a vegades s’hi originen. Les granges industrials són instal·lacions d’especial risc pandemiogènic que se sostenen amb un ús intensiu de medicaments. Tot i la medicalització, en qualsevol moment en podria sortir, per exemple, una grip letal, i, justament per la medicalització, hi sorgeixen bacteris resistents als antibiòtics. Aquests bacteris ja maten 25.000 persones a l’any tan sols a la Unió Europea i comprometen la possibilitat de fer cirurgia en condicions asèptiques en el futur.
Per tant, a més de l’impost sobre l’aviació, cal reemplaçar la producció ramadera industrial per una de més segura, cosa que en països d’ingressos alts implica reduir els aliments animals. L’impost a les aerolínies podria finançar, a més de sanitat i recerca, programes per abordar el tràfic d’animals salvatges. A aquestes mesures immediates, cal sumar-hi esforços redoblats per frenar la destrucció ecològica i el canvi climàtic, així com la desigualtat i la desvalorització dels treballs de cures, i, en general, assenyalar tot allò que fa del capitalisme un sistema pandemiogènic i combatre’l.
