Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La paraula de l'any

“El cap pensa on els peus trepitgen. No es pot ser d’esquerres sense embrutar-se les sabates allà on el poble viu, lluita, pateix”

Deu consells per militants d’esquerres, Frei Betto

 

El mail escup “Santolino, última columna de l’any” i m’entra l’ofec. Voldria haver escrit una preciosa columna de balanç com la de la Vallecillos, però restar pendent de l’actualitat les últimes dues setmanes ha estat un exercici massa dur de sadomasoquisme intel·lectual. L’Aquarius plega. Tothom aixecant banderes però ningú no els vol prestar la seva per salvar vides al mar. Salvini guanya. La policia fronterera estatunidenca gasejant famílies amb criatures ha dispersat la caravana migrant. Trump guanya. Les fotos de nens iemenites esquelètics no remouen res ni ningú. Si el govern saudita fa alguna concessió a les negociacions que es fan a Suècia serà només per rebaixar una mica el soroll per l’assassinat de Khashoggi. El príncep Mohamed bin Salman guanya. Dinamarca vol recloure en una illa els migrants que no pugui deportar. La ultradreta guanya. I a Andalusia guanya sense guanyar perquè ha imposat el seu marc. Menys al príncep carnisser, a la resta els han votat. Ah! I al carrer les armilles grogues amb la Le Pen aplaudint-los a rabiar. Uuuuuf. Serà el 2018 el primer any de la fi del món conegut?

Anem enrere a una velocitat de vertigen i no és que sigui cap sorpresa. Es veia venir, però des de l’esquerra ens hem resistit a creure’ns-ho. A la parra i a Twitter es viu molt bé. Confiàvem que escamparia però, deu anys després, la postcrisi de la pitjor crisi financera de la història es cruspeix la democràcia, la classe mitjana i aquella cosa anomenada comunitat internacional. Com pot ser, ens repetim? Com pot ser que la gent voti en contra dels seus interessos? 219.255 milions d’euros perduts per rescatar el sistema financer a Europa –amb l’Estat espanyol liderant el rànquing dels idiotes–  i a la llista de les deu primeres grans empreses de Forbes segueix havent-hi set bancs. El cap d’Opinió del Financial Times, que comunista no serà, diu que els polítics de dretes han fet una jugada mestra: no només no han regulat el sistema financer perquè no torni a passar, sinó que han convençut tothom que el problema és la despesa pública.

Anem enrere a una velocitat de vertigen i no és que sigui cap sorpresa. Es veia venir però des de l’esquerra ens hem resistit a creure’ns-ho. A la parra i a Twitter es viu molt bé

Com pot ser? Perquè els polítics de dretes han tingut uns molt bons aliats per fer la feina bruta: els polítics que es pensen que són d’esquerres. De regal de nadal, la llei d’spam polític del PSOE. El sistema polític ha perdut el control del sistema però igual els vells partits volen seguir fent de capatassos ben pagats. Podran rastrejar les nostres dades i fer els nostres perfils ideològics. Totes les entitats del país acollonides amb la llei de protecció de dades i ells se’n fan excepcions a mida pensant que l’any vinent haurem d’anar a votar. Volíem acabar amb la propaganda de paper i ara ens l’enviaran al mòbil, el correu o per les xarxes socials. La cirereta d’una revolució digital que ens havia de portar la llibertat i li ha obert la porta als neofeixismes amb una combinació infal·lible de missatges de Whatsapp, Facebook i dels pseudodiaris digitals. A partir d’ara, a més, els missatges masclistes i xenòfobs arribaran personalitzats i en període electoral.

Com pot ser? Perquè ser d’esquerres s’ha tornat una cosa molt elitista. Com diu Pérez Andújar, abans per ser-ho no calia tenir una carrera universitària. Sabeu que des de fa uns anys s’ha posat de moda escollir la paraula de l’any o el neologisme de moda que permeti resumir-lo? La dels Oxford Dictionaries pel 2018 és “tòxic”. I certament, el 2018 va sobrat de gent i dinàmiques tòxiques. A Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i la UPF organitzen un concurs per triar-la. Les candidates aquest any són criptomoneda,  demofòbia, èpic, microplàstic, migrant, narcopis, pis rusc, seriòfil, sororitat i sostre de vidre. Tots termes molt progres que posen de moda periodistes, polítics i activistes, el millor exemple de la bombolla cultural en què vivim. Cap dels meus veïns i veïnes podrien explicar-ne més de tres, i malament. I encara no em trec del cap el vídeo de la dona que va anunciar via xarxes socials que se suïcidaria el 26 de desembre, si no s’aturava el seu desnonament. 17.152 llançaments durant el segon trimestre de l’any i la gent ha de penjar vídeos a les xarxes perquè la veiem, perquè algú faci alguna cosa. Postdata de si no ho poso, rebento (mode Imperator Furiosa de Mad Max): el mateix PSOE que va endurir la llei per poder fer fora ràpid la gent que estava de lloguer, vol ara canviar-la per protegir els més vulnerables. No sé quants suïcidis després.

Però com que no és molt revolucionari escriure per deprimir ni desmobilitzar ningú, quan m’entren els dubtes existencials torno als clàssics i rellegeixo els consells per a militants d’esquerres del brasiler Frei Betto. “Preferir sempre el risc d’equivocar-se amb els pobres que d’encertar-la sense ells. Defensar sempre els oprimits encara que aparentment no tinguin raó”. Quan li han preguntat pel triomf de Bolsonaro, ha parlat d’una cosa ben antiga: l’alfabetització política. Resulta que els únics que estaven fent treball de base als barris i comunitats eren les esglésies evangèliques. Doncs això: tornem als barris, parlem amb aquells amb qui ens costa més fer-ho. La paraula d’aquest any i la dels següents només pot ser “resistirem”.