Ens trobem al jardí de l’Ateneu Barcelonès. La poeta Gemma Casamajó (la Portella, 1974) arriba puntual a dinar. Ella no sap que menjarà poc. Hi ha converses que et fan oblidar el plat que tens davant. Tot i que ens coneixem de fa molt temps, mai ens havíem trobat per parlar de poesia sense pressa. La celebració del festival Barcelona Poesia, aquests dies, és el pretext perfecte. Deixo el seu darrer poemari, Domèstica Maragda (Quaderns Crema, 2022), sobre la taula. Els seus versos sobre les cases seran el llindar d’una entrevista que no farem soles. Les veus d’altres poetes i escriptores ens ajudaran a entendre per què la poesia encara és necessària avui. Silencieu el mòbil i acompanyeu-nos a pensar sobre temes tan importants com la llar, el dol, l’amor, la memòria i, és clar, les paraules que, com sempre, ens permeten posar-hi llum. Tant de bo us sentiu com a casa.
“La casa on vas créixer mai no et marxa. / Com no et marxen els trens, com no et marxa l’amor aquell que sempre serà neu / a dalt de la muntanya”. Són versos de Domèstica maragda, el poemari que vas publicar al novembre i que recull 41 històries viscudes per 41 dones en 41 cases. Són poemes que posen la llar al centre. La llar com espai de confort i intimitat, però també com un lloc d’infern i esclavatge. De qui parlen aquests poemes i a qui s’adrecen?
Des del principi vaig tenir clar que la casa seria l’escenari d’aquests poemes, però que les protagonistes havien de ser les dones, relegades històricament a l’espai domèstic, però que han acabat convertint aquest espai en un temple. Per mi, la casa ha estat una ofrena i volia que el poemari trenqués les parets de casa meva i anés cap a altres cases, llars familiars i estimades, que són símbol i espais de memòria diferents de la meva. És un homenatge a les dones i a la llar com a espai de resistència. Tot i que, mentre l’escrivia també vaig ser conscient que la casa també és un lloc d’humiliació per a tantes persones vulnerables, que poden sentir-se atacades amb la mateixa força que ho són a l’espai públic.
Les lectores de Domèstica Maragda fixem la mirada sobre estructures, racons i mobles domèstics, com el marbre de la cuina o una nevera, que es tornen símbols…
A mesura que anava escrivint i pensant en tots aquests espais de la llar se’m feia més present la idea d’esquerda: les marques que tenen les cases després del pas del temps i de la vida viscuda. Si la memòria de les cases es manifesta en aquestes esquerdes, jo vaig intentar ficar-m’hi, que en el fons era com ficar-me dins les clivelles i les arrugues de les persones, per fer visible tot el que és més profund i misteriós, i que a vegades tapem.
Això em fa pensar en el teu poema Llit de matrimoni, que descriu una parella gran fent l’amor així: “Una carn / que és tova i fuig. / Tan flonja quan la toco, / tan dura en el meu cap: la sento formigó / que no puc demolir”.
Quan vaig escriure’l pensava en la societat grassofòbica en què vivim: tanta preocupació per la carn, pel greix que ens sobra i, al final, serem un fòssil, un os… A més, què importa la carn si quan la gent fem l’amor estimem els cossos imperfectes! A vegades, quan fas un poema, plantes una llavor familiar que fa néixer una planta marciana… La llavor inicial de Llit de matrimoni era una reflexió sobre la grassofòbia, passada pel filtre autobiogràfic d’un pare que es mor i va perdent carn… Vaig començar pensant en la mort tot i que acabés convertint-se en un poema d’amor.
“Purgar-me igual / que purgo els radiadors. / Buidar-me l’aire / que s’ha filtrat a dins / del nostre amor hermètic”. L’amor travessa el poemari des de dimensions molt diferents: de la cuina al llit, de l’úter o el bressol fins a la làpida…
El poema Radiador neix de la idea que moltes dones de generacions anteriors a la meva també patien moltes frustracions amoroses, vivien amors tancats en què no entrava l’aire. En el llibre he volgut mostrar l’amor amb totes les seves ombres. De fet, em plantejava: què puc dir sobre l’amor que no sigui un lloc comú? Encara que el poemari no només tracta l’amor, tracta molts temes que neixen a partir de l’imaginari domèstic…
Diu Montserrat Abelló a la cita que encapçala el llibre: “Parlen les dones, la seva poesia tendra i forta. Ben pocs s’aturen a escoltar aquestes veus, que, trasbalsades, un nou llenguatge diuen nascut al fons dels segles”. És difícil fer parlar les dones amb una llengua construïda pels homes?
Ara precisament estic rellegint una obra esplèndida, La guerra no té cara de dona, d’Svetlana Aleksiévitx, i ella defensa que les dones no farien la guerra. Decideix donar testimoni a moltes dones que han viscut la guerra i explica que estat molt difícil que les entrevistades deixessin de parlar de la guerra amb els ulls dels homes i que, fins que aquests no marxaven, elles no explicaven la seva guerra, la que té a veure amb cançons, plors, cures… Amb totes les coses i emocions que els homes no han posat al centre. Un amic em va parlar un cop del verb feministitzar: reivindicar qüestions de l’esfera femenina aplicant-los una mirada feminista. I aquest verb, per exemple, el sento molt quan llegeixo Aleksiévitx i l’intento aplicar quan escric.
La poeta Bel Granya afirma que tothom té un paisatge en el sentit profund, que ens ajuda a saber qui som… Diries que el teu paisatge són les cases?
“Sovint quan pensem en horitzó imaginem un paisatge extern, potser idíl·lic, i jo em recordo de petita pensant que el meu horitzó era dins de casa”
Sí, són el meu paisatge i el meu horitzó. Com diu un vers del poema “Habitació de la canalla”: “l’horitzó és a dintre”. Sovint quan pensem en horitzó imaginem un paisatge extern, potser idíl·lic, i jo em recordo de petita pensant que el meu horitzó era dins de casa. A dins, pots anar molt lluny també.
És bonica la idea. Penso en com la pandèmia ens va confinar l’horitzó i ens va fer recordar la importància de tenir una llar digna i confortable…
Sí, amb la pandèmia el dintre es va obrir cap enfora, però és cert que el dins i el fora estan a prop. En el nostre imaginari, tanmateix, aquest espai públic encara té més valor que l’espai privat perquè el primer és un espai de poder i el segon continua menystingut… Jo he volgut posar el focus en aquest espai més invisible, però ubicant-lo en un espai públic reconeixible. Per això, les lectores de Domèstica maragda poden situar els poemes al mapa a través d’una toponímia domèstica, una mena d’acotació teatral col·locada al final.
Aquesta toponímia domèstica ofereix una segona porta d’entrada als teus poemes. T’he sentit reivindicar sovint que la poesia ha de ser comprensible… Montserrat Roig deia que el més difícil és escriure senzillament. En poesia encara més?
“Els poemes són com paisatges que veus quan neix el dia o quan es pon el sol. El poema mostra siluetes, hi ha moltes coses que has d’imaginar”
Jo penso que la poesia té més incògnites que altres gèneres, requereix omplir més buits per part de qui llegeix. Els poemes són com paisatges que veus quan neix el dia o quan es pon el sol. Mostren siluetes, però hi ha moltes coses que has d’imaginar. Jo intento que la meva poesia s’entengui en el sentit que arribi a l’altre, que l’altra persona hi trobi la seva emoció. És cert que aquesta toponímia construeix petits ponts perquè aquelles lectores amb por entenguin millor els poemes. Els ubiquen en una adreça i resumeixen l’emoció de la qual parteixen. Però els poemes viuen sols.
Deia Maria Mercè Marçal en una entrevista que la poesia no dona diners i la narrativa en pot donar perquè entra més fàcilment a les lleis de mercat. Tu et sents lliure de les modes o les tendències comercials?
Les modes estan en tots els gèneres, però en tractar-se d’un gènere minoritari les tendències no et marquen tant. La poesia viu als marges dels marges, i això quan escrius et fa més lliure. Jo em sento molt lliure, per exemple, ara d’experimentar o ara de tornar a la tradició amb una composició clàssica, perquè com deia Ferrater, la poesia és joc i foc.
La poeta i performer Kea Tempest deia: “Una història no cultiva l’empatia només pel fet d’haver estat pensada. T’hi has de relacionar perquè es torni potent. La història s’ha de llegir i la cançó s’ha d’escoltar perquè tingui força”. La poesia ha de ser recitada?
La poesia té moltes capes. La capa rítmica és molt important i el ritme i la brevetat la connecten amb la part lúdica i amb l’oralitat. Però també té la capa profunda del sentit. I a vegades costa captar-lo només amb l’oïda… Penso que la poesia recitada és un pont perquè les lectores i lectors s’hi acostin, hi connectin, la coneguin, li perdin la por. Però el poema reclama que després t’hi quedis a soles. També recomano que qui llegeixi poesia ho faci en veu alta perquè, a més del sentit de la vista, activarà el sentit de l’oïda.
Penso en aquest precís moment d’escoltar o llegir un poema. Si, davant d’un mateix vers, dues persones entenem coses molt diferents, on queda la intenció de la poeta?
L’autora o l’autor, com ja va dir Nietzsche, està mort: qui ha de parlar és el poema, que es torna una brúixola. Per mi, el poema està viu i obert i s’ha d’explicar sol. Cada lectora hi posa les seves expectatives, vivències… Però jo quan escric sí que ho faig amb una intenció que voldria que trobés la lectora o lector. També busco sempre traspassar la meva experiència: desentranyar-la del que he viscut i fer-la universal perquè connecti amb l’emoció de qui llegeix.
Creus que hi ha emocions més fèrtils que d’altres a l’hora d’escriure?
Per a mi les emocions més doloroses o intenses són més fèrtils perquè són sovint les que em generen més preguntes. De la mateixa manera que està lligada a la música, la poesia també està lligada a la filosofia i té l’objectiu d’intentar entendre el que és més profund. I els poemes que aconsegueixen transitar per aquesta profunditat són els imprescindibles.
Avui, que vivim alienades, saturades de missatges, consumides per les preocupacions diàries, comunicant-nos de manera precària i fragmentària… Els poemes poden ser un elixir per tornar a sentir empatia?
La poesia té la gran virtut de crear comunitat. Que durant una hora o uns minuts un grup de persones puguin estar escoltant i connectant amb un text profund és preciós i insòlit en els temps que corren… Això passarà, per exemple, aquests dies al Barcelona Poesia.
Fem un salt enrere fins al teu penúltim poemari, Terra campa, editat per Pagès fa deu anys. És un llibre d’absències, que segueix la genealogia de la família Farràs Montardit. “La mort també és això, pare: tornar a casa i no trobar-te, plantar creu i plantar cara”, escrivies…
“El dol passa per acceptar que algú desapareix però que continua viu a través de la memòria. Quan tens molts morts a la vida, aquests agafen una entitat de personatges. Es tornen absències presents”
És un poemari de dol i memòria. Parlava de la mort des de la vida, des del vitalisme. Per això el llibre proposava un ordre invers i començava amb una esquela. Volia transmetre la necessitat de viure amb la mort de manera natural. El dol implica acceptar que algú desapareix, però que continua viu a través de la memòria. Quan tens moltes morts a la vida, aquests agafen una entitat de personatges. Es tornen absències presents.
A més de fer viu el record dels deu protagonistes, a Terra campa tu excavaves per recuperar els testimonis d’un món rural que està desapareixent… Com deia Francesc Parcerisas al pròleg, et converties en minaire del passat immediat.
Jo crec que la poesia, a més de ritme, té imatge. I quan escric, la meva força imagística em porta a la terra, al bosc, a la natura, a les cases… A aquest món natural hi trobo molts miralls: en la domesticitat, en el treball de la terra, en la pagesia, en les males herbes, en els insectes, en els ocells… El món rural convida més a la contemplació perquè el rellotge interior i exterior s’acoblen.
Els paisatges els desitgem, els ocupem, els avorrim, els abandonem. El carrer on vam tenir aquella conversa, el llit on ens vam recuperar d’una malaltia, el pis on vam conviure amb l’antiga parella… Terra Campa ens recorda que l’espai sempre està filtrat per la nostra memòria. Com si tots, d’alguna manera, tinguéssim un mapa emocional.
Exacte. És la idea de com les emocions queden marcades en els espais. El nostre rastre perdura sobre els llocs. A vegades hi ha gent que no pot tornar a dormir al llit on ha mort algú estimat perquè aquell espai ja s’ha convertit en l’altra persona. Suposo que a Terra Campa hi havia part del meu mapa emocional. Hi havia més experiència autobiogràfica que a Domèstica maragda, tot i que també hi havia fabulació perquè la poesia també pot ser invenció.
Marçal. Margarit, Parcerisas, Abelló, Forcano… Són importants les teves mares literàries?
Molt. Les poetes que dius, i també pensadores o narradores. Sylvia Plath i Anne Sexton m’interessen perquè han posat les qüestions de les dones al centre. Antònia Vicens i Zoraida Burgos també m’inspiren. Però Maggie O’Farrell, per exemple, també és referent perquè quan escriu té unes imatges molt potents, o l’assagista Rebecca Solnit… El meu llibre acaba amb una frase d’Elena Ferrante que diu: “Escriure és apropiar-se d’una cosa que ja s’ha escrit i aprendre a poc a poc a dilapidar una fortuna tan enorme”.
Que lluny que queda aquesta idea dels rànquings de llibres més venuts o dels atacs i les baralles literàries a Twitter… Què en penses, per exemple, dels premis, tu, que has estat premiada en els teus dos primers poemaris?
Hi ha moltes tipologies de premis: alguns estan desprestigiats i decidits anticipadament, però també n’hi ha de nets, que són una oportunitat perquè les veus desconegudes entrin al món literari. Per mi van ser una oportunitat per publicar.
Aquí, a l’Ateneu Barcelonès, dones classe de poesia. Quin consell donaries per acabar a algú que encara no s’ha atrevit a escriure un poema que li balla pel cap?
“Volem controlar molt el poema, però aquest surt del descontrol, i volem que el poema sigui nostre, però també dels altres… El poema és un joc, però un joc que va molt a fons”
Que escrigui! I també que llegeixi poesia i que es formi. La poesia, encara que no ho sembli, té molta tècnica: rítmica, sensorial, visual… Té molts moviments paradoxals: per un costat és molt intuïtiva i surt molt des de dins, però és també molt matemàtica; volem controlar molt el poema, però aquest surt del descontrol, i volem que el poema sigui nostre, però també dels altres… El poema és un joc, però un joc que va molt a fons.
Tu has creat i criat. Has parit una criatura i tres poemaris. I voldria saber com vius el procés d’escriure i com el concilies amb la teva vida… Per fer un poema, has d’haver estat tocada pel tema?
El tema em sol venir d’una sensació, d’una emoció, d’un element molt petit, sempre d’un detall.
És important el lloc des d’on s’escriu?
Només necessito temps de qualitat.
Com combines la poesia amb la feina o la criança?
Soc formigueta, jo, i intento esgarrapar temps al temps per aïllar-me, encara que treballant i maternant no és fàcil.
Llegeixes mentre escrius?
Llegir és un dels motors més importants, és el meu escalfament.
D’on treus el material per escriure?
Jo em documento per sortir de mi mateixa. Llegeixo assaigs i també escolto molt les experiències dels altres. Empatitzo amb aquestes experiències, vaig al fons de l’emoció i intento fer-me-la meva.
Quant pots trigar a fer un poema?
Hores, dies, setmanes i fins i tot mesos d’escriptura i reescriptura. Mary Oliver deia que calen 72 hores per arrossegar un poema fins a la llum. Doncs això.
D’on et ve la inspiració? La poeta Sònia Moll parla d’activar una mena de wifi poètica…
Sempre estic pensant poèticament. La wifi o les ulleres que em permetin mirar les coses així.
