Els governs passen, però la policia queda. Aquesta frase sintetitza la tesi del llibre de David Ballester Una historia de la policía española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo (Pasado & Presente, 2024). Doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, Ballester ha centrat part de la seva tasca d’investigació en la repressió, l’ordre públic i les forces policials durant la dictadura i l’anomenada Transició. A més d’escriure la història dels cossos de seguretat espanyols des del franquisme fins ara, també ha posat nom i cognoms a 134 víctimes de la violència policial entre 1975 i 1982.
La fi del franquisme no va comportar canvis profunds en les estructures policials. Aquest continuisme perdura fins als nostres dies?
Una de les pàgines més fosques i amb més renúncia de la Transició va ser el fet d’heretar els cossos policials de la dictadura i que, de la nit al dia, només amb petits canvis terminològics, es convertissin en els cossos policials de la democràcia. Aquesta manca de depuració va tenir unes conseqüències evidents: si la policia és una de les herències més enverinades que deixa la dictadura, en democràcia s’acaba convertint en un dels problemes més apressants. Podríem dir si fa no fa el mateix de l’àmbit judicial. Però, per altra banda, també és cert que ja fa moltes dècades de la Transició i hi ha hagut prou temps per esmenar el que en aquell moment no es va voler, no es va poder o no es va considerar oportú fer. Hi ha hagut prou temps per intentar reformar una institució especialment difícil de gestionar, però el bipartidisme imperant ha mantingut com un acord tàcit que era millor no tocar res, no entrar-hi i no remenar. I això ha perpetuat una sèrie de vicis que estan enquistats encara avui i que probablement es van evidenciar en els últims temps amb el Procés.
Quant ha pesat el “no voler” i quant el “no poder”?
És evident que la Transició –i aquí subscric el que diu el professor Pérez Royo– es va fer com es va poder. Hi havia un context molt difícil, sobretot hi havia molta por d’una involució, i es va adoptar una cautela, una prudència i un pragmatisme que es va traduir en renúncies. Però, encara que en aquell context impulsar una depuració policial hagués comportat una resposta molt dura dels sectors més immobilistes heretats de la dictadura, també és cert que va mancar coratge i determinació política. No ens enganyem, malgrat que als carrers un dels crits que més se sentia durant les manifestacions era “cuerpos represivos, disolución”, a l’hora de la veritat, a partir de les eleccions del 1977, que van convertir l’extrema esquerra en extraparlamentària, gairebé ningú no tenia en el seu programa la depuració. Martín Villa, ministre de l’Interior [1976-79], menteix en les seves memòries quan diu que socialistes i comunistes li exigien constantment la depuració de la policia.
Quin paper va jugar aquest personatge en el continuisme que descrius?
Rodolfo Martín Villa és l’home clau de la Transició en l’àmbit de l’Interior: fa la llei policial i és el braç dret del president Adolfo Suárez. Als meus alumnes sempre els ensenyo una fotografia que és molt significativa i explica moltes coses de la Transició. És de l’any 1965, d’un acte del moviment del partit únic de la Falange, que té lloc a Mota del Cuero, un poble de la província de Conca. S’hi veu una tarima amb domassos i estan commemorant un discurs pronunciat per José Antonio Primo de Rivera trenta anys abans, el 1935. A la imatge apareixen tres joves cadets del Movimiento, amb l’uniforme, amb la camisa blava: Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa i Juan José Rosón. És a dir, el penúltim secretari general del partit únic de la dictadura, que és el primer president de la democràcia, i els que seran els seus dos homes forts de l’Interior, Martín Villa i Rosón, al costat. La instantània posa de manifest qui va tenir les brides de la Transició i prefigura moltes coses d’aquesta Transició i de l’ordre públic. Aquests blaus convertits en neodemòcrates van haver de gestionar un procés que probablement no era del seu gust, però veien que era inevitable fer les concessions mínimes. Encara que al final van haver d’anar molt més lluny del que desitjaven, l’important era que el procés el conduïen ells.
La gestió del PSOE de Felipe González tampoc va ser diferent?
Els socialistes van optar pel pragmatisme. Quan el Titanic socialista ja estava fent aigües, el 1993, ofegat per la corrupció, pel tema dels GAL i per la crisi econòmica, Felipe González va encarregar el ministeri de l’Interior i Justícia a un magistrat que no era militant del PSOE, Juan Alberto Belloch. Aquest va intentar netejar tota la podridura heretada de la dictadura i corregida i augmentada pels nefastos exercicis de José Barrinuevo i José Luis Corcuera, però senzillament ja era massa tard. ETA és la gran excusa que tindrà tant la UCD com el PSOE per no tocar els policies heretats de la Brigada Politicosocial, conculcadors dels drets humans i torturadors. Els uniformats, per altra banda, saben que hi ha una superestructura política que s’adequarà més o menys als seus plantejaments i formes d’actuar, però que en tot cas és un mal menor i temporal.
La no depuració dels cossos policials ens porta a parlar de pèrdua de vides humanes. Més enllà de les morts per raons polítiques, tu has documentat els assassinats per “excessos policials” entre 1975-1982.
He fet alguna modificació de la llista i ara ja he documentat 135 morts en mans de les forces de seguretat de l’Estat durant la Transició, com a resultat d’excessos policials, víctimes d’una brutalitat que era la norma d’actuació. La majoria, més de noranta, són per gallet fàcil, però també n’hi ha cinc per tortures i 37 durant la repressió de manifestacions, vagues, etcètera.
Quina mena de situacions són les de gallet fàcil?
Discussions entre un policia armat i un ciutadà, que es produïen en una discoteca o a la barra d’un bar. Sovint són policies amb copes de més. També la Guàrdia Civil mata més d’una dotzena de ciutadans en controls mal senyalitzats. Precisament, destaco la mort en un control d’aquestes característiques d’un nen de dos anys. Hi ha també intents d’identificació o de detenció que normalment acaben amb un tret per l’esquena, quan les normatives internacionals diuen que la millor detenció, si corre perill una vida, és no fer-la. Hem de tenir en compte que dels 37 morts per la repressió policial en mobilitzacions durant la Transició, una quarta part no eren manifestants, sinó gent que passava per allà. Durant set anys seguits, la policia mata un ciutadà de forma arbitrària cada divuit dies. És un degoteig constant. Quan els agents perpetuaven aquestes actuacions estant de servei, la impunitat estava garantida. Quan no estaven de servei podien acabar fent front a algunes penes de presó, però mai excessivament contundents.
Com expliques que tants anys després no hi hagi hagut memòria i reparació d’aquestes víctimes?
Hauríem de posar-ho en el mateix cistell de la manca de memòria col·lectiva, que és una de les grans malalties de la societat espanyola d’avui. Si encara no hem tret els morts de les cunetes de la Guerra Civil i dels anys quaranta, què podem esperar sobre les víctimes dels setanta o principis dels vuitanta? En alguns casos, la lluita constant i heroica dels familiars d’aquestes víctimes ha aconseguit rescabalar la seva memòria i algun tipus de reconeixement, sobretot al País Basc i a Navarra, on hi ha lleis molt recents que reconeixen les víctimes d’abusos policials. En canvi, a escala estatal, això encara està per fer.
La temuda policia secreta del franquisme, la Brigada Politicosocial, es va dissoldre el 1976. On van anar a parar els agents que en formaven part?
La Brigada es dissol, però els agents amb les seves pràctiques es traspassen a la Brigada d’Investigació Criminal. Aquests agents de policia continuaran fent carrera amb l’arribada de la democràcia, els ascendiran i condecoraran, no hauran de fer front a les seves responsabilitats i, lògicament, protagonitzaran excessos que seran denunciats per alguna premsa. Els règims de la democràcia seran molt contemplatius i tolerants amb determinades pràctiques heretades de la dictadura. Hem de tenir en compte que la reforma de Belloch pretenia acabar amb la tortura, gairebé vint anys després de les primeres eleccions democràtiques.
De fet, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol fins a onze vegades per no investigar denúncies de tortures.
“Dels 37 morts per la repressió policial en mobilitzacions durant la transició, una quarta part no eren manifestants sinó gent que passava per allà”
És evident que la tortura és una xacra que s’ha perpetuat durant dècades a Espanya. No hi ha hagut compromís d’erradicar-la. El fet que el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg hagi condemnat reiteradament l’Estat espanyol per no investigar degudament possibles delictes d’aquesta mena no deixa de ser significatiu, a la vegada que també ho podem considerar la punta de l’iceberg. Que d’aquestes condemnes, set estiguin relacionades amb l’actuació negligent del ministre de l’Interior actual, Fernando Grande-Marlaska, quan era jutge d’instrucció, no deixa de ser gairebé una broma de mal gust, per dir-ho d’una manera suau. A més, la impunitat dels torturadors és axial per a la continuïtat de la tortura. No només poques vegades acaben jutjats, sinó que quan són condemnats no reben càstigs gaire exemplars, i fins i tot en nombroses ocasions són indultats, tant per socialistes com per populars. S’ha arribat a aplicar aquesta mesura de gràcia a un agent condemnat en dues ocasions per aquest delicte.
Quan hi ha agents policials que cometen abusos, moltes vegades es parla d’extralimitacions, com si fossin conductes individuals. És la impunitat que comentes el que les alimenta?
La majoria saben que les seves extralimitacions seran emparades pels seus superiors, que en pocs casos arribaran a instàncies judicials i que, en tot cas, les repercussions seran mínimes. Hi ha un cas que és especialment grotesc. El 1979 hi ha una gran mobilització mundial contra l’energia nuclear, arran d’un accident a la central nord-americana de Harrisburg. Arreu del món es mobilitzen milions de persones, i l’única mort que hi ha és a l’Estat espanyol. A Tudela, un guàrdia civil dispara un tret contra una manifestant, Gladys del Estal, que estava asseguda a terra. La van acusar d’intentar treure el subfusell a l’agent i, com en el 80 % dels casos, la versió oficial falta a la veritat. El guàrdia civil serà jutjat, condemnat a dos anys de presó, on no entrarà sinó que continuarà dins el cos. No gaires anys després serà condecorat a Tudela, on havia matat l’activista. Sistemàticament, els agents que conculquen els drets humans i cometen excessos no són expulsats del cos, sinó que fins i tot són ascendits.
Ara, el Ministeri de l’Interior s’acull a la llei de secrets oficials per no facilitar informació sobre les infiltracions policials descobertes per la Directa. La normativa també contribueix a la impunitat?
La llei de secrets oficials és el millor blindatge per l’opacitat i la impunitat que tenen determinades actuacions policials. És una llei franquista que ni el govern més progressista de la història s’atreveix a tocar. És la millor garantia perquè determinades pràctiques quedin impunes, perquè no es puguin investigar ni judicialitzar. En definitiva, perquè es perpetuïn. La infiltració policial, teòricament, està destinada a unes situacions molt concretes de criminalitat greu, però s’està aplicant de forma generalitzada als moviments. És completament absurd i inexplicable.
Dins els cossos policials espanyols hi ha un biaix ideològic cap a la dreta? Com es tradueix en la praxi policial?
En el darrer capítol del meu llibre faig un fresc dels problemes que té la policia espanyola avui: el racisme i la xenofòbia, l’animadversió al col·lectiu LGTBI, el mètode d’infiltració policial, el sindicalisme decantat clarament cap a l’extrema dreta o les unitats d’intervenció policial que carreguen sovint de forma massa contundent i excessiva. Aquestes problemàtiques esquitxen la institució policial. És cert que hi ha milers d’agents que fan la seva tasca professional tan bé com un escombriaire, un professor, un catedràtic o un farmacèutic. Però no podem continuar combregant amb la versió que emana d’instàncies ministerials segons la qual, quan es produeix un abús policial, sempre és un fet aïllat. També afegeixo que la policia espanyola no deixa de tenir problemes similars als d’altres cossos policials a Europa. Per exemple, la presència de l’extrema dreta es repeteix a Grècia, Alemanya o Portugal.
Pel que fa a recursos humans i econòmics, quines característiques té la policia a l’Estat espanyol en relació amb el conjunt d’Europa?
“Espanya ha tingut una de les ràtios més altes d’agents per habitants. Això no s’ha traduït en major eficàcia, sinó en un nombre de cossos excessiu i en duplicitat de funcions”
Espanya, tradicionalment, ha tingut una de les ràtios més altes d’agents per habitants. Això no es tradueix en una major eficàcia, sinó en duplicitat de funcions i en un nombre excessiu de cossos policials. Tenim el Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil, les policies autonòmiques, les policies locals, la policia fiscal, la policia portuària… Fins i tot, les associacions de la Guàrdia Civil han elaborat un document amb el qual denuncien l’excessiu nombre d’agents i la superposició entre dues estructures policials que normalment haurien de col·laborar, però que sovint es donen l’esquena o, en el pitjor dels casos, es fan la traveta.
Amb tot, a què atribueixes que bona part de la historiografia sobre els cossos policials estigui escrita pels mateixos cossos policials?
En general, hi ha pocs assajos sobre la policia, a diferència d’altres països europeus. I el poc que hi ha, en general, s’escriu des de dintre. Parlen de la seva “empresa” i, per tant, no llençaran pedres sobre la seva pròpia teulada. Per altra banda, quan els historiadors intentem aproximar-nos a la institució policial, topem amb la dificultat per accedir als arxius policials que són escassos i estan mal classificats.
