Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La precarietat que no és notícia

La gran majoria de professionals de la informació han vist degradades les seves condicions de treball en la darrera dècada, però les publicacions més difoses gairebé mai parlen de les crisis laborals del sector

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Queralt Castillo, David Airob, David Segarra i Imma Muñoz / Arxiu

La degradació de les condicions laborals no és un fenomen exclusiu del sector de la comunicació, però aquest àmbit l’està patint d’una forma especialment sagnant. Als estralls del crac financer del 2008 i de la reforma laboral estatal de l’any 2012, cal sumar-hi la caiguda de les vendes dels mitjans de paper i la proliferació de portals digitals dedicats a la producció massiva de continguts per assolir la xifra de visites que els permet quadrar les tarifes publicitàries. Gairebé totes les grans capçaleres històriques han reduït dràsticament les plantilles. Els acomiadaments gairebé no han tingut ressò mediàtic per un pacte no escrit: els grans diaris no informen de la conflictivitat laboral del sector, es tracti de les empreses pròpies o les de la competència.

La destrucció d’ocupació és difícilment quantificable. Segons Francesc Ràfols, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), “es diu que des de fa deu anys s’han perdut 12.000 llocs de treball al sector, però en realitat són molts més, perquè l’estadística no té en compte totes les col·laboradores que treballaven per lliure, a tant la peça, i que han deixat de fer-ho”. Algunes d’aquestes periodistes ara combinen les col·laboracions amb altres feines sense relació amb el periodisme perquè no els surten els números; altres han abandonat completament la professió o, després de patir un ERO, segueixen treballant en condicions de falses autònomes per a les mateixes publicacions que les han acomiadat.

També els mitjans públics, sovint considerats una elit en el sector, han patit la conjuntura. Amalia Garrigós, reputada locutora, denuncia el model de l’actual ràdio i televisió pública valenciana: “Tot es fa mitjançant productores externes, i això suposa una gran ineficiència”. També critica que els programes es renovin cada tres mesos, una pràctica “contrària a la filosofia de fidelitzar l’audiència”. Garrigós ha estat acomiadada de l’espai que conduïa a À Punt Ràdio, segons explica, després que la productora li volgués imposar una retallada en el seu equip.


David Airob, 
fotoperiodista

“La fotografia de premsa diària està morta”

David Airob és un reputat fotoperiodista i reporter (va guanyar un premi Word Press Photo l’any 2014 pel documental curt Calcio storico) que ha fet quasi tota la seva carrera a La Vanguardia, a la qual va entrar el 1990. Va arribar a ser redactor en cap de fotografia del diari entre el 2007 i el 2010. Fa dos anys, després d’un conflicte intern que vincula al “desmantellament” de la secció de fotografia del rotatiu, va denunciar l’editora per assetjament laboral. “Es va passar de 21 fotògrafs a 5, i jo i altres companys vam viure situacions molt desagradables”. Airob va saldar la seva relació amb el Grup Godó mitjançant un acord previ a judici. Des de llavors, continua vinculat al món de la fotografia: ha fet feines per revistes com Jot Down i ha fet d’operador de càmera en un documental (Damasc) sobre la guerra de Síria. També ha començat a treballar en l’àmbit de la fotografia publicitària. Del que no vol saber res “és dels diaris. Ni m’ho plantejo, perquè pels 40 o 50 euros que et paguen per una foto, no et surt a compte. S’han carregat la fotografia de premsa. Gairebé tot es fa amb fotos d’agència i s’ha perdut la mirada genuïna de cada producte”.

 

Queralt Castillo, reportera ‘freelance’ 

“Treballar per lliure té data de caducitat”

Durant el darrer any ha publicat articles amb certa freqüència a La MareaPúblicoGaraEl QuinzeCríticTraveler. Puntualment, ha escrit per altres revistes o publicacions digitals. També ha començat a col·laborar amb un mitjà de Hong Kong, “on paguen molt millor que aquí”, afirma. Queralt Castillo es dedica al periodisme des de l’any 2013. La seva última (i única) experiència en plantilla d’un mitjà de comunicació va ser al desaparegut diari Jornada, on va dirigir la secció d’internacional. Des de fa un any i escaig treballa exclusivament com a freelance. Publica uns tres o quatre articles setmanals perquè “fer-ne més no em sembla sostenible”, tot i que “durant les protestes per la sentència de l’1-O en vaig arribar a escriure cinc i sis”. Cobra tarifes que fluctuen entre els 70 i els 120 euros bruts per article; el 60% són propostes pròpies. Recentment, ha llogat un espai de cotreball, en un intent de “no estar treballant fins a la matinada”. Assegura que li agrada “escriure per lliure, fer-me la meva pròpia cartera de temes. El problema és que es paga molt malament”. Admet que la seva pràctica “té data de caducitat perquè a la llarga, o si vull ser mare, seria impossible conciliar-ho”.

 

Imma Muñoz, professora de català

“No volia que se sabés que era periodista”

Imma Muñoz va començar a treballar a El Periódico l’any 1997, després de fer-hi una beca quan acabava els estudis. Hi va fer de tot: l’agenda, l’edició i el tancament, l’edició catalana, el control de qualitat… Durant els darrers cinc anys, va ser membre del comitè professional (un òrgan intern amb l’encàrrec de vetllar pel compliment dels estatuts de la redacció), que va presidir els dos últims exercicis. Des d’aquest càrrec va viure “situacions molt bèsties, de molta tensió”, arran d’episodis com la famosa portada que el rotatiu va publicar sobre el cas ‘Ciutat morta’ o la presumpta l’exclusiva que parlava d’avisos de la CIA previs als atemptats del 17-A de 2017. “Aquest cop, però, ja no vam notar tant suport de la plantilla com tres anys abans. La redacció havia canviat”, lamenta. L’abril del 2018 va liquidar la seva relació amb el rotatiu després d’acollir-se a un ERO. Des de llavors ha fet correccions per al sector editorial i treballa de professora de català en un institut concertat. No es penedeix del pas que va donar: “Després de tants anys treballant en un diari que m’omplia d’orgull, vaig adonar-me que no volia que se sabés on treballava ni tan sols que era periodista”.

 

David Segarra, documentalista i jornaler

“Només em demanen fotos sense pagar-les”

David Segarra es considera un periodista vocacional que es va forjar al periòdic autogestionat L’Avanç. “Vaig fer de tot, des de reporterisme molt local fins a la coordinació de la secció d’internacional”, explica. En tancar L’Avanç, tot i no estar llicenciat, va poder cursar un màster a la Universitat de Barcelona. A partir d’aquesta experiència, va centrar la seva activitat com a reporter audiovisual: ha realitzat una vintena de documentals, molts dels quals estan centrats en la realitat de Veneçuela (on va viure durant uns quants anys) o de la Franja de Gaza (el 2010 va viure l’assalt de l’exèrcit israelià a una flotilla solidària). Els seus últims treballs s’han centrat en l’Horta valenciana. Tot i que el documentalisme és la seva ocupació principal, Segarra també paga les factures amb treballs de disseny gràfic, de peó d’obra o de jornaler. Tot i que és un fotògraf reconegut (va recollir les seves instantànies al llibre Viure i morir a Gaza), Segarra no es planteja treballar en aquest camp: “La fotografia no té cap valor per a la premsa. Només em demanen fotografies sense pagar-les; les faig per segons quins mitjans, però em negue a fer-ho per publicacions amb consells d’administració milionaris”.

Article publicat al número 489 publicación número 489 de la Directa