Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La revolta contra la policia s’intensifica i reclama un canvi de règim a Nigèria

Les massives manifestacions que exigien la dissolució d’un violent escamot policial han atret amplis sectors de la població i qüestionen la legitimitat de l’actual sistema polític

Una de les mobilitzacions #EndSARS a Lagos, Nigèria, el 8 d’octubre de 2020 / Arxiu

En quin moment esclaten les revolucions? Quina és l’espurna que fa que aquelles persones que han estat sotmeses durant tant de temps acabin per dir prou davant les injustícies? Aquesta va ser la gran pregunta arran de les protestes i mobilitzacions globals el 2011, les quals també van tenir un gran impacte en l’Àfrica subsahariana que encara arriba fins avui. A Nigèria, el país més poblat de la regió, aquesta espurna es va convertir en un incendi que amenaça d’endur-se el règim polític actual. O, si més no, canviar la manera en com els nigerians i les nigerianes es relacionen amb el seu sistema polític.

Les xarxes socials nigerianes s’han omplert aquesta tardor de centenars de relats dels crims a mans de la policia

El 3 d’octubre, un compte de Twitter narrava la mort d’un jove a la ciutat d’Ughelli a mans de tropes de l’Esquadró Especial Antirobatoris (SARS, en les sigles en anglès), un escamot policial que ha sobreviscut a canvis de règim i reformes vàries, i que ha estat freqüentment acusat de violar, assetjar, robar i assassinar amb total impunitat durant anys. Tot i no haver-se pogut confirmar l’homicidi per fonts independents, les xarxes socials nigerianes van omplir-se de centenars de relats dels crims del SARS, i es va engegar la transformació del moviment virtual al presencial a partir de l’etiqueta #EndSARS.

Aleshores, més de cent ciutats de tot el país van ser escenari de manifestacions on s’exigia la dissolució d’aquest esquadró policial. Les més multitudinàries, a Lagos, però també a la capital del país, Abuja. Al nord, al sud, a l’est i a l’oest de tot el país, independentment de pertànyer a una religió o ètnia concreta, la població va cridar la mateixa reivindicació: el desmantellament del SARS.

L’actual president del país va acceptar dissoldre l’esquadró antirobatoris, però substituint-lo per una altra unitat

La resposta institucional també va ser unànime i en forma de repressió. Es compten per centenars les morts causades per la policia, així com una llarga llista de detencions. Una setmana després i davant la convulsió social, el govern del president Buhari va acceptar l’11 d’octubre la dissolució del SARS i la seva substitució per un altre esquadró del cos policial, l’Equip amb Armament i Tècniques Especials (SWAT en anglès, unes sigles exportades dels Estats Units). Però amb això no n’hi va haver prou per aturar les manifestacions d’una revolta que ha mutat i reclama la fi de la repressió policial a tot el país.


Mobilitzacions innovadores

Igual que les protestes de 2011, les manifestacions d’aquests dies a les ciutats de Nigèria han proporcionat imatges poc habituals. Campaments, unió de col·lectius diferents, organització popular de la resistència cívica… L’#EndSARS ha portat una nova cultura política de la protesta, en paraules de la sociòloga Damiola Agbalajobi, de la Universitat d’Obafemi Awolowo.

La principal exigència de les mobilitzacions era evident: l’erradicació de l’escamot SARS. Però a mesura que creixia la fortalesa del moviment, aquest va desplegar un programa de cinc punts consistent en l’alliberament de les persones detingudes, la investigació dels crims comesos pels agents policials, la reparació a les víctimes, l’avaluació psicològica dels membres del SARS i, per últim, la no poc sorprenent pujada de salaris als policies, ja que s’estima que els baixos sous els aboca a pràctiques corruptes i d’abús per tal de sobreviure.

Les protestes han articulat un potent moviment social que ha posat sobre la taula un llistat de reivindicacions

Aquestes, però, no van ser les primeres protestes contra la repressió policial a Nigèria. Fa poc més de quatre anys ja es van organitzar una sèrie de manifestacions que van acabar amb un rentat de cara del SARS. La diferència és que ara, el 2020, s’han donat altres circumstàncies, endògenes i exògenes al moviment, que l’han diferenciat i han fet que no tinguin cap referent passat en què fixar-se.


Protesta transversal

Els relats de qui es manifesten són primordialment de solidaritat i d’empatia. La repressió del SARS s’estenia per molts indrets de la societat nigeriana. La seva forma d’actuar –extorsionant a ple carrer, vestits d’incògnit i triant les seves víctimes entre un ampli espectre– ha fet que la voluntat d’eliminar-lo hagi unit nombrosos col·lectius i persones que habitualment no comparteixen causes comunes, però que se’n senten víctimes.

Potser per això el moviment ha trobat un fort finançament extern –ha aconseguit més de 200.000 dòlars en microdonacions. Els diners s’han posat al servei de les protestes: s’ha comprat menjar i begudes, però també s’ha mobilitzat suport legal per a les detingudes i els serveis mèdics. S’han generat llocs de treball amb la protesta al mateix temps que es protegeix la població més vulnerable.

Entre els col·lectius protagonistes destaquen tres per sobre de tots. D’una banda, la Coalició Feminista ha fet presents les dones en les mobilitzacions. Era freqüent que agents del SARS violessin dones impunement i és per això que moltes dones nigerianes participen activament en les protestes. Han protagonitzat imatges icòniques com la de l’activista Aisha Yesufu, que, duent hijab, aixecava el puny enmig d’una marxa a començaments d’octubre. Aquesta dona nigeriana, provinent de les lluites feministes, ja havia tingut un paper destacat en el marc de la campanya “Torneu-nos les nostres nenes” per pressionar el govern a perseguir el segrest de 200 nenes per part de la banda criminal Boko Haram.

També el moviment LGTBQ+ gaudeix d’un especial i inesperat protagonisme. Nigèria té unes lleis obertament homòfobes que han estat usades pels agents del SARS per extorsionar les persones homosexuals. La comunitat LGTBQ+ s’ha sumat en igualtat a les protestes i la bandera del moviment ha onejat a les multitudinàries manifestacions.


El present és del jovent

Però són les persones joves les que més presència i lideratge estan tenint en les protestes. Es dona la circumstància que les universitats del país es troben clausurades degut a una vaga del professorat que reivindica la millora de les condicions de treball. Això ha permès que moltes universitàries siguin a les seves llars i tinguin l’oportunitat d’incorporar-se al moviment.

El moviment ha aconseguit un fort finançament extern, amb més de 200.000 dòlars en microdonacions

Cal tenir en compte que aproximadament el 70% de la població de Nigèria té menys de trenta anys. Es tracta de l’única generació que ha viscut sempre en l’actual règim democràtic, que no ha patit mai una dictadura. És per això que veu la policia amb el desig de convertir-la en un servei públic, i no pas en una eina de repressió al servei de les elits. A més a més, durant anys, ha estat un dels objectius habituals dels agents del SARS.

La força d’aquest moviment pertany a la joventut. Són les persones joves les que estan aconseguint transformar el moviment en una revisió del règim democràtic. El 69% de la població està a favor del sistema democràtic, segons Afrobarometer, una adscripció a aquesta forma de governar-se que no sempre ha estat així al país i que està per sobre de la mitjana de la regió, tot i la criticada gestió del govern de Buhari.

El jovent de Nigèria està apostant amb força per la millora del sistema democràtic; és per això que ha aconseguit transformar la protesta per una reforma policial en una esmena al règim que es tradueixi en millores reals en les condicions de vida de les persones. Un crit que ha estat sentit més enllà de les fronteres nacionals i ha obligat Guterres, Borrell o el mateix Biden a posicionar-se en favor de les manifestacions. I, encara més important, han trobat rèplica en altres països africans i altres moviments socials de la regió, amb manifestacions de solidaritat a Ghana i el Senegal, demostrant, un cop més, que és possible que el passat dels pobles africans hagi estat diferent però que és segur que el seu futur, si en volen tenir, ha de ser comú.

Article publicat al número 510 publicación número 510 de la Directa