Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La República d’Artsakh, el despertar d’un conflicte congelat

El passat dissabte 24 d'octubre, la nombrosa comunitat armènia de Catalunya tallava la circulació a l’AP-7 a la Jonquera, deixant inoperativa durant diverses hores la frontera. Les concentrades demanaven que la Unió Europea i l’Estat espanyol es posicionin davant el conflicte entre Armènia i Azerbaidjan, que consideren un nou intent de neteja ètnica. El tall, era un intent més de visibilitzar un conflicte que ja ha produït centenars de víctimes i, a la vegada, fer una crida per a buscar una solució que inclogui la pau, la justícia i l’autodeterminació per a la República d’Artsakh, el territori en disputa

Un manifestant sosté un cartell en suport de la República d'Artsaj durant el tall de la Junquera del passat dissabte / Xavi Hurtado

Des del passat 27 de setembre Armènia i la República de l’Azerbaidjan s’enfronten en una guerra oberta per la regió del Nagorno Karabakh (Alt Karabakh). La gran majoria de la població d’aquesta abrupta regió del sud del Caucas es consideren ètnicament armenis i practicants de l’Església ortodoxa armènia. De facto, funciona com una República independent des de la caiguda de la Unió Soviètica.

Tot i això, la República d’Artsakh no és reconeguda per cap Estat membre de les Nacions Unides i només ho és per part d’altres territoris tampoc reconeguts com Abjasia o Ossètia del Sud. Els organismes i la legislació internacional consideren el Nagorno Karabakh part de l’Azerbaidjan. La població àzeri és majoritariament un poble turquic, és a dir se’l considera com un més dels més de 40 grups ètnics que comparteixen la llengua turca, així com diferents trets històrics i culturals, i, dels quals, el grup més nombrós és el que habita a l’actual Turquia. A més, la majoria dels àzeris és practicant de religió musulmana xiïta. Tot i el clar contrast entre la població armènia i l’àzeri, seria summament reduccionista considerar aquest conflicte únicament com una disputa ètnica o religiosa, existint també raons històriques i interessos geopolítics enfrontats.


Aproximació històrica

Podem considerar la divisió de l’URSS en diverses Repúbliques Socialistes Soviètiques com la de l’Azerbaidjan o la d’Armènia, com un dels fets claus per entendre aquest conflicte. El 1923, Ióssif Stalin decideix incloure el Nagorno Karabakh dins la República soviètica de l’Azerbaidjan sent així considerada legalment fins a l’actualitat. Les raons d’aquesta inclusió cal situar-les dins la política soviètica de divisió ètnica per a evitar-ne futurs alçaments.

Les tensions ètniques i la discriminació que patien els armenis que habitaven el Nagorno Karabakh, van arribar al seu punt més àlgid el 1988, quan els habitants de la regió demanen oficialment la seva unió amb Armènia

Les tensions ètniques i la discriminació que patien els armenis que habitaven el Nagorno Karabakh, van arribar al seu punt més àlgid el 1988, quan els habitants de la regió demanen oficialment la seva unió amb Armènia. El 1991, després de la caiguda de la Unió Soviètica, Armènia i l’Azerbaidjan es converteixen en estats sobirans de ple dret i la regió del Nagorno Karabakh celebra un referèndum en el que més del 99 % de la població vota a favor de la creació de la República de l’Alt Karabakh, reanomenada República d’Artsakh l’any 2017. L’Azerbaidjan és negarà en rotund a la secessió del que considera com a part del seu territori, iniciant així una sagnant guerra en la que es calcula que van morir més de 2.5000 persones i que va provocar milers de desplaçats.

La República d’Artsaj, el despertar d’un conflicte congelat
Mapa que mostra els límits actuals de la zona |Pau Fabregat

L’any 1994, l’Azerbaidjan, Armènia i el Nagorno Karabakh, firmen una treva, però no un acord de pau, fet pel qual se’l considerava fins ara un conflicte congelat, però, en cap cas, finalitzat. Paral·lelament, França, Rússia i els Estats Units, crearan el Grup de Minsk, amb la finalitat de fer de mediadors per a la resolució del conflicte. Artsakh, va ocupar diverses poblacions àzeris que la separaven d’Armènia, deixant de ser des de llavors un enclavament geogràficament rodejat de territori àzeri.

A partir d’aquesta treva, s’inicia un període de relativa pau. Aquesta pau es veurà trencada periòdicament per diversos moments d’hostilitat a la zona fronterera, sent el més greu d’aquests la coneguda com a “guerra dels quatre dies” en la que van morir tres centenars de persones i en la que l’Azerbaidjan aconsegueix ocupar alguns territoris. La tensió en tot aquest temps ha estat constant. Episodis com l’ocorregut el 2004, en el que el tinent de l’exèrcit àzeri Ramil Safarov va assassinar amb una destral a un tinent armeni en un curs patrocinat per l’OTAN a Hongria, no deixa de ser un exemple més del clima d’hostilitat amb el que des de fa dècades viuen els habitants d’ambdós països.

La República d’Artsaj, el despertar d’un conflicte congelat
Soldats armenis durant un xoc amb les forces àzeris l’any 1994 |Arxiu

Durant el temps que transcorre des de la treva del 1991, l’Azerbaidjan ha patit un creixement demogràfic i econòmic espectacular. La seva població és ara d’uns deu milions de persones, el triple que Armènia, i, segons dades del Banc Mundial, el seu PIB multiplica per cinc l’armeni. Per la seva part, el pressupost àzeri en defensa ha crescut de forma exponencial durant els darrers anys, i, actualment supera econòmicament tota la despesa pública d’Armènia. Davant d’aquesta situació, l’actual president àzeri Ilham Alíev, va considerar que era el moment idoni per a envair el Karabakh.


Guerra oberta entre Estats

El 27 de setembre d’aquest any s’iniciaven les hostilitats al llarg de la Línia de Contacte que separa els exèrcits dels dos països en el territori disputat, culpabilitzant-se tots dos d’haver-les iniciat. Tant la República d’Artsakh com l’Azerbaidjan declaren ja des d’un primer moment la llei marcial i la mobilització total dels soldats reservistes.

Els enfrontaments han anat pujant de to des de bon començament i, com afrirma el Ministeri de Defensa de l’Azerbaidjan, ocupa ja algunes poblacions del sud del Karabakh com Hadrut o Khudaferin. Aquestes ocupacions van ser àmpliament celebrades a Bakú amb música i focs artificials, en un ambient d’exaltació nacionalista on part de la població demanava al seu govern l’aniquilació total de l’enemic.

La superior capacitat militar àzeri ha quedat àmpliament demostrada amb l’ús de sofisticats drons de combat així com de míssils llençats indiscriminadament en direcció a la capital d’Artsakh, Stepanakert

La superior capacitat militar àzeri ha quedat àmpliament demostrada amb l’ús de sofisticats drons de combat així com de míssils llençats indiscriminadament en direcció a la capital d’Artsaj, Stepanakert. La destrucció causada per aquests projectils és visible a tota la ciutat, que ja acumula desenes de civils morts i d’edificis en runes. Molts observadors, denuncien que també estan utilitzant armes prohibides com les bombes de dispersió. La població d’una ciutat històricament acostumada a la guerra viu atemorida en els refugis, on es fa palesa la solidaritat entre veïnes per a sobreviure al conflicte.

Armènia, per la seva part, no ha dubtat en respondre amb l’enviament de míssils a la ciutat de Gandja, la segona ciutat en importància de l’Azerbaidjan i propera a la frontera. Segons el govern armeni aquests bombardejos tenen com a únic objectiu posicions militars, però el govern àzeri assegura que no és així. Segons el president armeni Nikol Paixinian: “és impossible que Armènia i el Karabakh comencéssim aquesta guerra, no tenim res a fer militarment (…) l’únic objectiu d’Artsakh és l’autodefensa”. Sigui com sigui, els morts entre els civils es conten per desenes. En el terreny militar, Armènia reconeix ja més de sis-cents soldats morts, mentre quel’Azerbaidjan s’ha negat fins ara ha oferir aquestes dades.

La República d’Artsaj, el despertar d’un conflicte congelat
Propaganda armènia a Khankendi, al Nagorno Karabakh |Arxiu

En aquest context, tots els apropaments entre els països combatents han resultat infructuosos. Fins al moment s’han acordat dues treves humanitàries auspiciades per Rússia, però que han fracassat. En les dues ocasions Armènia ha acusat l’Azerbaidjan de fer-ne cas omís i prosseguir amb els bombardejos. Per a molts armenis, l’Azerbaidjan no s’aturarà fins a la conquesta total de tota Armènia.


Les polítiques expansionistes de Turquia

Un cop més, Turquia, ha decidit prendre partit per un dels bàndols enfrontats, sent així l’únic país que ho ha fet de forma clara e inequívoca. El govern de Turquia i alguns partits de l’oposició van declarar tot el seu suport cap a l’Azerbaidjan en el que consideren com una lluita per a l’alliberament dels seus territoris legítims. Fins ara, aquest suport no ha produït l’entrada militar turca de forma directa, però diversos observadors sobre el terreny ja han demostrat en diverses fotografies que mercenaris sirians finançats per Turquia es troben lluitant a Artsakh.

En els últims anys, l’exportació d’armament turc a l’Azerbaidjan s’ha multiplicat per sis, arribant aquest 2020 a la xifra de 113 milions de dòlars, dels quals 77 van ser entregats durant el mes de setembre

El que és indubtable és que en els últims anys, l’exportació d’armament turc a l’Azerbaidjan s’ha multiplicat per sis, arribant aquest 2020 a la xifra de 113 milions de dòlars, dels quals 77 van ser entregats durant el mes de setembre, mes en el que va començar la guerra. Aquesta intervenció turca, l’hem de situar dins la política expansiva que des de fa uns anys porta a terme el govern de Recep Tayip Erdogan. Aquesta política de reminiscències imperials otomanes l’ha portat en els últims anys a intervenir directe o indirectament en diversos països com Síria, Iraq, Líbia o Xipre, ja sigui armant a un dels bàndols o amb intervencions militars com la que porta a terme a l’Iraq i Síria contra els kurds.


Armenia, abandonada per la comunitat internacional

Del cantó armeni, en canvi, cap país s’hi ha posicionat de forma contundent. Tant Rússia com Armènia formen part de l’Organització de l’Acord de Defensa Col·lectiva i, com a tals, tenen signats acords de defensa mútua si l’altre Estat es atacat. Tot i això, Rússia fa servir l’argument de que Artsakh forma part de l’Azerbaidjan per a no intervenir. Això, respon als múltiples interessos econòmics i militars russos en el país del Caspi, A més, un atac directe a un país musulmà com Azerbaidjan podria fer ressorgir conflictes amb altres pobles com el Daguestán o Txetxènia. Per al moment, Rússia s’ha limitat a promoure l’apropament entre els dos bàndols.

La República d’Artsaj, el despertar d’un conflicte congelat
Una dona sosté banderes d’Armènia durant el tall de la Jonquera del passat dissabte |Xavi Hurtado

Un altre de les potències regionals que es pot veure involucrada en el conflicte és la República Islàmica d’Iran. Aquesta, comparteix frontera directa amb tots els implicats en el conflicte, i, a més, un quart de la seva població és ètnicament àzeri. Tot i això, l’Iran, ha preferit mantenir-se neutral tot i reconèixer el Nagorno Karabakh com a part de l’Azerbaidjan.

Iran comparteix frontera directa amb tots els implicats en el conflicte, i, a més, un quart de la seva població és ètnicament àzeri

La resta de la comunitat internacional, amb la Unió Europea al capdavant, es limiten a demanar la pau entre els contendents i a reclamar el compliment de la legislació internacional, que assenyala a Artsakh com a una regió sota sobirania de l’Azerbaidjan. Aquesta neutralitat de la majoria de la comunitat internacional no fa més que afavorir els interessos àzeris i turcs. Fins ara, només Canadà ha bloquejat la venda d’armes a l’Azerbaidjan.

La neutralitat, respon a les abundants troballes de petroli i gas natural que l’Azerbaidjan ha fet en els últims anys al Mar Caspi. Aquestes troballes no han fet més que omplir les butxaques de la família Aliev i gent propera. Aquesta família fa més de cinquanta anys que governa l’Azerbaidjan amb mà de ferro, convertint el país en una dictadura corrupta i autoritària. Això, però, no sembla ser important per a les potències occidentals, que només veuen en el país àzeri l’oportunitat de desfer-se de la dependència energètica de Rússia.