Va ser un grafista prolífic, pintor, militant comunista, teòric i director general de Belles Arts del govern republicà espanyol, del 1936 al 1939 –moment en què va fer traslladar part de l’obra del Museu del Prado de Madrid a les Torres de Serrans de València, per salvar-les dels bombardejos que atacaven la ciutat. A l’exili, va ser muralista i fotomuntador reconegut a Mèxic i, més tard, al Berlín Oriental. Josep Renau, nascut a la ciutat de València en 1907, va desenvolupar una pràctica artística durant gran part de la seua vida –fins ben entrats els anys setanta– que situava l’art i la cultura com factors d’agitació política i com a eina per a transformar la societat.
Durant els seus primers temps d’activisme gràfic, que coincideixen amb els anys de la Segona República, existia a València un grup d’artistes –la coneguda com a Generació Valenciana dels anys 30– que criticaven la tendència de l’art per l’art i que reivindicaven el seu caràcter utilitarista i mobilitzador, especialment per mitjà del cartellisme. Van fundar en 1932 la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP). En aquest context, a l’estètica consolidada del cartellisme cinematogràfic de Hollywood s’hi sumaven influències de la gràfica constructivista soviètica impregnada de retòriques monumentalistes. Tot això va donar lloc a una profusió de contingut compromés amb la realitat social: revistes com Nova Cultura, per la defensa de la cultura popular –fundada per Renau a València–, cartells reivindicatius i propagandístics de tota mena, o portades i il·lustracions per a la premsa, com la publicació anarquista La Revista Blanca.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola i de la revolució social del 1936, artistes com Manuela Ballester, Francisco Carreño, Manuel Monleón, Elisa Piqueras o Francisco Badía, inclosos dins d’aquest grup valencià d’artistes, van treballar en l’elaboració de fotomuntatges i cartells propagandístics i bèl·lics de caràcter antifeixista amb un influent simbolisme i expressivitat, que ajudaven a transmetre la convicció dels missatges. De fet, dins d’aquest ambient de creativitat compromesa, Renau va ser nomenat responsable de propaganda gràfica de l’exèrcit de la República el 1938. Durant aquests anys, el grafisme va guanyar protagonisme plàstic i temperament crític, proposant, a més a més, nous imaginaris publicitaris.
Reinventar-se a l’exili
Tanmateix, l’exposició “Els exilis de Renau”, que es pot visitar fins al 9 de gener de 2022 a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), no se centra en una revisió d’aquesta etapa creativa i política vinculada a la Segona República i a la Guerra Civil espanyola. La mostra, comissariada per Joan Ramón Escrivà i Josep Salvador –conservadors del mateix museu– estudia concretament la pràctica artística de Renau en l’exili amb relació al context polític i als cercles en els quals estava immers tant en Mèxic (1939-1958) com en l’Alemanya Oriental (1958-1982).
Durant els exilis, si més no, calia conjugar el compromís gràfic amb la supervivència i crear nous formats i espais en renovats entorns artístics
Tal com explica Escrivà, l’objectiu era aportar noves visions, escenografia i elements que enriquiren les lectures anteriors realitzades sobre la figura de Josep Renau, més enllà del període de la República i la Guerra Civil espanyoles. “Volíem insistir en l’arquitectura i el muralisme, així com en l’estudi del context i en la recuperació de documents inèdits que ens ajuden a entendre aquest compromís social permanent, les influències i els canvis d’estil”, assenyala. Ho han fet per mitjà de l’exhibició de peces d’altres artistes coetanis com la valenciana Manuela Ballester –artista i activista, companya de Renau durant bona part de la seua vida– l’artista rus de propaganda Alexander Zhitomirsky o el mexicà David Alfaro Siqueiros, amb el qual va realitzar el mural Retrato de la Burguesía, encarregat pel Sindicat Mexicà d’Electricistes en 1939 i del qual se n’ha fet la primera reproducció en l’exposició actual a València.
Després del 1939, els artistes gràfics valencians compromesos amb la República van continuar la seua tasca al servei de la lluita contra el règim franquista i pels moviments socials, tot i les hibridacions i canvis d’estil per raó de les circumstàncies socials i les realitats artístiques dels països on es van exiliar. “Són artistes que van compartir el procés de passar de l’art-déco a un art combatiu –exposa Escrivà– i que van mantenir després de la Guerra Civil espanyola, especialment amb l’esperança que el franquisme desapareixeria després de la Segona Guerra Mundial”. En el cas de Josep Renau, Escrivà explica que va mantenir les seues conviccions polítiques com a militant del Partit Comunista, amb un cert dogmatisme estalinista, fins a finals de la dècada dels setanta. En aquest moment, ja a l’Alemanya Oriental, es va desencantar davant l’increment de les polítiques culturals i expansives estatunidenques en plena guerra freda i el distanciament amb el canvi social que anhelava, tal com va anar il·lustrant amb la sèrie de fotomuntatges The American Way of Life, que a l’IVAM s’exposen seguint l’ordre original que va dictar l’artista.
Última parada: Berlín
Durant els exilis, si més no, calia conjugar aquest compromís gràfic amb la supervivència de crear nous formats i espais en renovats entorns artístics. A Mèxic, juntament amb Manuela Ballester, les germanes d’aquesta, Rosa i Josefina Ballester, i altres col·laboradors, van crear Estudio Imagen / Publicidad Plástica (1950-1958). Sota la signatura de renom de Renau, també desenvoluparen una gràfica comercial de producció de cartells cinematogràfics o portades de revistes que es consolidaven “com a mitjans d’expressió de les noves societats de masses”, tal com s’exposa a l’exposició. Fou també en aquest moment mexicà que Manuela Ballester, prolífica artista i activista durant els anys trenta, sacrificà parcialment la seua obra pròpia per treballar amb Renau, relegada a una posició secundària i sovint invisibilitzada. Tot i que seguiria publicant gravats en la premsa de l’exili, encara que molt menys frenèticament que en els anys a la capital valenciana.
La trajectòria de Josep Renau –com la d’altres artistes gràfics valencians de la mateixa generació– oscil·la entre la militància i l’activisme gràfic, per mitjà d’hibridacions artístiques i geogràfiques, fins a proposar nous formats, estils i tècniques que es desenvoluparen i influenciaren l’art de la segona meitat del segle XX. La sensibilitat social que implica el cartellisme o el muralisme permet als artistes analitzar la imatge en constant vinculació amb les narratives i realitats contemporànies. És per això que Josep Renau s’avançava al pop-art o al grafisme lligat a la societat de masses per mitjà dels fotomuntatges, els cartells publicitaris o les teoritzacions sobre la funció social de l’art. És per això també que el seu univers artístic i creatiu segueix latent hui en dia.
