A la sortida del vestíbul de l’estació del ferri de Sfax, la capital del sud de Tunísia, un parell de policies escruten el passatge. Si són homes joves, els demanen el carnet d’identitat. Des de fa uns mesos, només deixen pujar al vaixell que porta a l’arxipèlag de Kerkennah, situat a una vintena de quilòmetres, a les residents de les illes. Altres agents supervisen un per un els maleters dels vehicles que van entrant a la vetusta nau per evitar que s’hi amaguin harragues, com es coneix en dialecte tunisià a les migrants clandestines –literalment, ‘les que cremen fronteres’. No en va, de Kerkennah surten fins al 40% de les pasteres tunisianes que es dirigeixen vers les costes italianes.
Des de fa mesos, la policia només deixa pujar al vaixell que porta a l’arxipèlag de les illes Kerkennah a les seves residents
Ara bé, la policia no sempre exhibeix el mateix zel. “Els agents solen revisar tots els vehicles, però no ho van fer amb aquells que van traslladar els altres nois a l’illa. Hi havia policies conxorxats amb la xarxa mafiosa”, afirma convençut Ahmed Boukthir, un jove de 26 anys, tors fornit i sempre vestit amb una gorra, potser per amagar una incipient alopècia. Ell va ser un dels 68 afortunats que van ser rescatats per les autoritats després del naufragi d’una barca plena a vessar de migrants la nit del passat 2 de juny, fins ara la pitjor tragèdia viscuda pel martiritzat Mediterrani l’any 2018.
La nau havia partit de Melita, la principal illa de Kerkennah, amb uns 180 migrants a bord, entre les quals, a més de tunisianes, es contaven unes 50 migrants subsaharianes, incloses dues dones embarassades. Els dies següents, les autoritats van recollir 84 cadàvers que, sumats a unes 35 persones desaparegudes, eleven les víctimes mortals d’aquella infausta nit a més d’un centenar.
El 2 de juny, una barcassa amb migrants s’hi esfondrava, amb un balanç de 84 persones mortes i 35 desaparegudes
En els ulls de Boukthir no llueix la brillantor d’aquells a qui la fortuna ha atorgat una segona oportunitat després d’haver mirat la mort de fit a fit. Li falta Abdessalam, íntim amic d’infància amb qui solia compartir aventures, inclosa la de llançar-se a una incerta travessia cap al somni europeu. Ell va poder escapar de la desgràcia, Abdessalam no. “Mai vam pensar que alguna cosa així pogués passar. Les barques que salpen de Tunísia no estan sobrecarregades i no solen enfonsar-se”, comenta pensatiu. El seu maleït viatge va ser una excepció. “En arribar al vaixell, que ens esperava a alta mar, ens vam adonar que en doblàvem la capacitat. Però llavors ja no hi havia marxa enrere”.
Per què els passadors van omplir amb excés aquesta nau i no les anteriors? Aquesta és la pregunta que turmenta Nasser Jlidi, el pare d’Abdessalam, convençut que el seu fill va morir a causa d’una fosca conspiració. “Les famílies de les víctimes hem creat una associació i exigirem al govern saber tota la veritat. De moment, la transparència és nul·la”, proclama aquest homenet de galtes consumides per l’ansietat i ulls sortits. La seva desconfiança s’alimenta sobretot d’una gravació que va circular per les xarxes socials pocs dies després de l’accident. Al vídeo, un dels supervivents sosté haver sentit que el naufragi va ser provocat a propòsit per distreure la policia, i deixar la via lliure per a una segona embarcació. Algunes versions apunten que es tractava d’una embarcació plena de harragues que havien pagat més, una mena de passatge VIP. Altres, que el seu carregament eren milions d’euros que la màfia volia blanquejar a Europa.
Complicitat policial
Després de la catàstrofe, una desena d’alts càrrecs policials van ser rellevats, i el primer ministre, Yusuf Xahed, va cessar el totpoderós ministre d’Interior, Lotfi Brahem. Tot i que veus expertes sostenen que el naufragi va ser una excusa que Xahed va aprofitar astutament per treure’s de sobre un incòmode adversari polític, l’opinió pública està convençuda que el tràfic de pasteres de Kerkennah no seria possible sense l’ajuda d’almenys un grup d’agents. “És evident que hi ha gent ficada dels cossos policials. Només cal veure què ha passat amb un dels cervells del viatge. És normal que algú mori d’un atac de cor amb uns 30 anys?”, es pregunta sorneguer Walid Ellili, un activista de l’Associació per la Salvació Nacional que fa temps que treballa en la qüestió migratòria.
Elili es refereix a Abdelnàsser Lawixi, definit als mitjans locals com el responsable d’organitzar la desafortunada travessia, i que la policia va trobar mort al seu domicili a mitjans d’agost. D’acord amb la versió oficial, l’autòpsia va revelar que havia mort d’una “crisi cardíaca”. El seu presumpte soci, Nejah Attalah, de 32 anys, havia estat arrestat a mitjans de juny mentre intentava fugir de l’arxipèlag amagat al maleter d’un cotxe. “Nosaltres només vam tractar amb Attalah per telèfon. El seu contacte ens el van passar uns amics que van emigrar a Itàlia. Era conegut a la zona per organitzar aquests viatges”, explica Boukthir, mentre xarrupa parsimoniosament una pipa d’aigua al cafè favorit del seu barri, als afores de Sfax. “També hi estava ficat un tal Paulo, europeu, que era el responsable de reclutar els subsaharians”, assegura.
A canvi de 300 dinars (100 euros), que s’afegien als 3.000 dinars que costava el trajecte a Europa, Attalah va preparar per a Boukthir i Abdessalam un viatge amb barca a Kerkennah des d’una platja de la veïna Sfax. Els que tenien un pressupost més escàs pagaven 100 dinars (30 euros) i hi entraven dins del maleter d’un cotxe. El sistema que descriu el jove supervivent és l’habitual a Kerkennah. A poc a poc, l’organització va congregar un centenar de harragues en una vila de l’illa. Allà es van allotjar durant diversos dies, a l’espera del moment més adequat per emprendre el viatge. La resta de migrants van ser conduïdes directament a l’embarcació des d’alguna platja de Sfax el mateix 2 de juny. Durant els preparatius, tots els membres de la xarxa de passadors van utilitzar passamuntanyes excepte Attalah, que llavors ja estava fitxat i es trobava sota ordre d’arrest per les autoritats.
Unes dues hores després d’haver iniciat la ruta, el capità, un noi de 24 anys, va decidir tornar a Sfax i va emetre un senyal de socors. “Estava mort de por, guiava la nau entre tremolors. Sabia que tard o d’hora ens enfonsaríem”, recorda Boukthir. En iniciar la maniobra de gir, la barca finalment va bolcar. La primera missió d’auxili, un vaixell de la marina, va trigar tres hores
a arribar al lloc del naufragi. A la Guàrdia Nacional li va portar tres hores més. Tota una eternitat, fins i tot per a aquelles que, com Boukthir, sabien nedar. No hi havia ni un sol salvavides a bord.
Conflicte amb el govern
En els últims anys, Kerkennah s’ha convertit en un paradís per a les xarxes de passadors de migrants. A causa d’un agut conflicte entre la seva valenta població i el govern per la distribució dels beneficis de diverses plataformes d’explotació petroliera emplaçades a la seva costa, la presència policial és mínima en tot l’arxipèlag des de 2016. Després del naufragi, el govern ha promès recuperar el control de les petites illes, habitades per unes 15.000 persones i amb una superfície que no supera els 160 quilòmetres quadrats.
A causa d’un conflicte entre govern i població pels beneficis de l’explotació petroliera, la presència policial és mínima des de 2016
La regió de Sfax concentra la flota pesquera més gran del país, i hi ha un fluid comerç de barques que en dificulta els controls. A més, l’activitat pesquera travessa una crisi a causa de la sobreexplotació dels bancs de peixos i de l’arribada d’una nova espècie invasora molt agressiva: un cranc. Molta gent que es dedica a la pesca acaba venent les seves barques. “Aquests crancs estan per tot arreu. Es mengen els peixos i a sobre ens destrossen les xarxes. Per això els anomenem daesh [acrònim en àrab de l’ISIS]”, comenta Khemaïes, un veterà pescador d’ulls diminuts i desperts. Com cada matí, Khemaïes ha vist l’alba des de la seva arcaica embarcació de fusta. I no és perquè estigués pescant a alta mar. La seva barca roman atracada tota la nit en un solitari espigó d’una platja de Kerkennah. “L’altra me la van robar una nit per portar harragues a Itàlia. Per això, ara sempre dormo aquí… N’hi ha molts que es fan d’or amb aquest negoci”, diu el pescador, que sempre ha rebutjat les ofertes de col·laborar amb aquesta operació tan pròspera recentment a Tunísia.
L’executiu tunisià vol recuperar el control de les petites illes, de 15.000 habitants i amb una superfície de 160 quilòmetres quadrats
Segons Valentin Bonnefoy, investigador de l’ONG FTDES, la delicada situació econòmica, amb un elevat atur i precarietat entre el jovent, explica el repunt de l’emigració clandestina a Tunísia des del passat mes d’octubre. Des de l’inici de 2018, les migrants de nacionalitat tunisiana ja són les més nombroses en arribar a les costes italianes.
Mentre Boukthir portava un any a l’atur, Abdessalam gaudia d’una bona feina a l’empresa de marbres del seu pare. “Tenia dos cotxes. El seu únic motiu per llançar-se al mar era unir-se amb la seva parella, una noia alemanya que viu a Itàlia. Estic convençut que li haurien donat el visat, però no va tenir paciència. No va voler esperar”, explica afligit Nàsser.
Encara que la seva situació econòmica no ha millorat, Boukthir assegura que no tornarà a provar la travessia a Europa. Sens dubte, altres ocuparan el seu lloc. A les xarxes mafioses, no els falta potencial clientela, com Kais, un taxista que passeja per Sfax amb el seu taxi-disco, un vehicle adornat amb llums intermitents i la música a tot drap. “Ja vaig estar a Itàlia, però em van deportar. Vull tornar a buscar-hi una bonica esposa!”, crida entusiasmat per sobre del volum de l’altaveu. Els somnis sobre l’Eldorado europeu no només estan revestits de flamants bitllets d’euro.
