Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La transhumància es recupera a Cabanes entre el ciment i la natura

A Cabanes, un xicotet municipi de la Plana Alta, s'ha recuperat des de fa dues dècades el procés històric de la transhumància, migracions estacionals que fan els ramats durant la primavera i l'estiu acompanyats de les seues pastores, les quals s'enfronten cada vegada més als obstacles que els suposa l'abandonament de les zones d’abeurada i la pèrdua dels camins de transhumància tradicionals en benefici de les infraestructures viàries

El procés de la transhumància es torna a desenvolupar a la localitat de Cabanes (Plana Alta) des de fa dues dècades / Albert Fabregat

Arriba la primavera alhora que puja el mercuri dels termòmetres per tota la costa valenciana. Des de l’interior de l’Estat o el nord d’Europa molta gent comença a tenir ganes de platja i ja preparen escapades per a visitar la costa mediterrània. Mentre la calitja va augmentant a poc a poc, la pastora transhumant prepara el seu ramat, el qual ha passat l’hivern a escassos metres de la costa. Ara, tornaran als prats dels tranquils altiplans aragonesos, on ja disposaran de noves pastures per passar l’època estival.

Al Prat de Cabanes-Torreblanca (la Plana Alta), des de fa dues temporades es torna a desenvolupar una activitat històrica del Prat: la transhumància. Es tracta d’un procés de migracions estacionals que efectuen els ramats. Les seues pastores, amb la finalitat d’aprofitar al màxim les terres d’herbatge, traslladen els animals des de les planes fins a les regions muntanyoses.

El Prat és una zona humida resultant d’una antiga albufera que va quedar aïllada del Mediterrani per una zona arenosa natural. La seua qualitat biogeogràfica fa que aquest aiguamoll forme part dels 22 parcs naturals que alberga el territori valencià. És un dels últims indrets del litoral valencià que han sobreviscut –no sense dificultats– a la pressió urbanística que caracteritza aquesta zona. Es pot parlar d’un oasi ambiental aïllat entre vies de comunicació i infraestructura turística. De fet, el Prat es localitza a poc més d’un quilòmetre del complex turístic Marina d’Or i a menys de 10 kilòmetres del polèmic aeroport de Castelló.

El Prat es localitza a poc més d’un quilòmetre del complex turístic de l’empresari Jesús Ger, Marina d’Or |Albert Fabregat

 

Fernando Robres, ramader de 49 anys assentat a Castelló però nascut a Mosquerola, un poble de Terol, està sent partícip d’un projecte experimental amb què ha retornat la ramaderia transhumant al parc natural després de 25 anys.  Seguint la tradició del seu pare de baixar les raberes al litoral castellonenc, viu de primera mà les dificultats a les quals s’afronta la pastora del segle XXI, dins d’un sistema socioeconòmic que cada vegada està deixant més de banda aquesta herència del sector primari.


Dos estils de vida contraposats amb interessos diferenciats

L’adaptació al medi per part de la pastura transhumant i el seus ramats contrasta amb una societat al servei del consum. És ací on entra en joc la pressió urbanística del litoral valencià i la modificació del mateix amb construccions pensades per al moviment massificat del turisme i transport. Són dos models socioeconòmics diferenciats i, al cap i a la fi, dos estils de vida contraposats.

La pastura transhumant s’exposa a nombroses dificultats com la pèrdua i modificació de les vies pecuàries o l’abandonament dels punts públic d’abeurada

Aquesta dualitat de vida i de negoci es confronta al Prat de Cabanes-Torreblanca, on el ramat hiverna pasturant la vegetació del parc natural, al mateix temps que cohabita amb el ciment dels gratacels turístics i les nombroses infraestructures viàries de la plana septentrional castellonenca. No obstant això, són encara més nombroses les dificultats a les quals s’exposa la pastora transhumant a l’hora de realitzar el seu viatge. Segons expliquen les pastores, d’una banda, han de fer front a la pèrdua i modificació de les vies pecuàries. Per exemple, des de Mosquerola a Cabanes, i amb una distància d’entre 60 i 70 quilòmetres recorreguts en cinc jornades, les pastores es veuen afectades pel retrocés de les amplàries d’aquestes vies, el seu asfaltatge i la intersecció de grans infraestructures viàries del corredor mediterrani, com l’N-340, l’AP-7 o el ferrocarril. “On abans hi havia una via pecuària amb dret de pas, ara et pots topar amb un poliesportiu”, subratlla Robres.

D’altra banda, l’abandonament dels punts públics d’abeurada com els pous, les basses i els aljubs, dificulten encara més l’esdevenir dels ramats durant el seu descens. A més a més, la mancança de pluges en les últimes dècades tampoc afavoreix el procés. “En l’últim descens a Cabanes vam haver d’optar per la utilització de magatzems d’aigua per poder abeurar a la rabera”, denuncia Robres.

Les pastores s’enfronten a la pèrdua de vies pecuàries i a l’abandonament dels punts públics d’abeurada |Albert Fabregat

 

Els transhumants també clamen per la flexibilitat i cooperació entre les comunitats autònomes. El fet de creuar el pont de les Meravelles, punt fronterer entre Terol i Castelló, obliga la pastora a realitzar molts tràmits burocràtics. Un altre aspecte delicat són les subvencions de la Política Agrària Comuna (PAC) corresponent a Europa, les quals no s’ajusten ni a les característiques reals de la transhumant ni són un suport efectiu a les poques ramaderes joves que volen seguir amb la professió, com és el cas del fill de Robres. Tots aquests factors desencadenen en què la gran majoria de pastores extensives preferisquen quedar-se tot l’any dins la mateixa finca. Segons el pastor, amb tot açò “s’està aconseguint que la ramaderia extensiva siga una intensiva amb grans parcs”, amb tot l’impacte ambiental que això comporta.


La seua herència: un vestigi patrimonial oblidat

Segons Joan Mateu, catedràtic en Geografia física a la Universitat de València, la transhumància fou una activitat rellevant al món rural mediterrani. A més a més, aquesta forma de vida va modelar components significatius d’aquests paisatges, que tot i trobar-se ara en una fase crítica, ha llegat un important patrimoni territorial i cultural. “Aquest desplaçament estacional de raberes ha marcat vies de comunicació, assentaments, relacions socials i fins i tot un model de mobilitat territorial”, assenyala Mateu. Tanmateix, amb el pas dels segles, la disminució d’aquesta activitat es va fer patent. El descens del comerç de la llana i el continu augment de l’agricultura en el pes de l’economia rural va deixar la migració pecuària en un paper secundari.

Emiliana Robres i German Sales, amb 81 i 84 anys respectivament, varen ser unes de les últimes transhumants en fer el viatge d’hivernada entre Mosquerola i Cabanes al llarg de 40 anys

Testimoni viu d’aquella època són Emiliana Robres i German Sales, amb 81 i 84 anys, respectivament. Naturals de Mosquerola, varen ser unes de les últimes transhumants en fer el viatge d’hivernada entre Mosquerola i Cabanes al llarg de 40 anys. Es dedicaven al ramat oví, amb més de 350 caps de rabera, i van fer front a la duresa de les inclemències climàtiques del viatge i els canvis que suposava abandonar el seu poble d’origen durant mig any. Tal com recorden, a aquestes dificultats se’ls sumava l’escolarització dels dos fills, que “anaven adaptant-se a les dues escoles a mesura que s’asseien en les dues localitats”. Fruit del lligam que varen fer en les dues poblacions, ara segueixen passant l’hivern en una xicoteta casa del nucli antic de Cabanes, mentre que als estius tornen a buscar la fresca de la seua natal Mosquerola. “Recorde la duresa i les dificultats climàtiques de la baixada, però em quede amb la felicitat que ens comportava aquell treball. Sempre hem sigut ben rebuts per la gent de Cabanes”, assenyala Sales.

Emiliana Robres, veïna de Mosquerola, es va dedicar durant dècades a la transhumància |Albert Fabregat

 

Malgrat l’estat d’abandonament de la transhumància, aquesta està un poc més viva del que es pot pensar. Segons argumenta Javier Soriano, professor de Geografia Humana a la Universitat de Castelló i membre del Centre d’Estudis de la Transhumància, aquesta activitat està molt present, especialment en països amb economies més dependents del sector primari, com per exemple els del Magreb, però també en llocs més llunyans, com Kazakhstan o Nepal. També és cert que continua viva, més del que es pensa, des de la Mediterrània a altres indrets del món occidental com Islàndia. “És una qüestió que en l’actualitat va lligada a la qualitat dels productes alimentaris, però també amb l’ecologia i l’economia”, recalca Soriano.

És per això que la transhumància que “extrema” al Prat s’ha adaptat a les noves necessitats per poder seguir desenvolupant la seua activitat. Si en el passat el ramat predominant era l’oví, ara el tipus que rep l’aiguamoll és el boví ecològic. “És necessari conscienciar al consumidor per demandar un producte de proximitat i qualitat, ja que pot contribuir a preservar tant el món rural com els seus ecosistemes. A banda, consumir “producte ‘quilòmetre 0’ i ecològic et permet tenir el control d’una sobirania alimentària cada vegada més complicada”, defensa Robres.


La dona no va ser aliena al procés transhumant

La divisió sexual del treball, la qual ha assignat als homes el treball assalariat i a les dones, principalment, les tasques no remunerades d’atenció i cures a les altres, ha contribuït a la invisibilització dels treballs de les dones transhumants. Emiliana, com altres pastores transhumants, va haver de compaginar les tasques de la llar i els assumptes familiars amb la transhumància i la cura de les raberes ovines.  Aquesta doble jornada laboral, conjuntament amb la masculinització del sector ramader, han comportat que no es reconega el treball de les dones com a propi i sovint s’afirma, erròniament, que “ajudaven a les faenes del pastor transhumant”.

La divisió sexual del treball i la masculinització del sector ramader, han comportat que no es reconega el treball de les dones com a propi i sovint s’afirma, erròniament, que “ajudaven a les faenes del pastor transhumant”

Les anècdotes d’Emiliana vivencien la influència de la transhumància en la seua vida quotidiana. “En l’època d’hostessa a Mosquerola, els ramats estaven a dues hores a peu de la localitat, sent un camí dur i pesat, que havia de fer diverses vegades al dia per poder realitzar tant les tasques de mestressa de casa com les de pastora. És per això que vaig ser de les primeres persones que es va traure el carnet de conduir en tota la contornà”, destaca la pastora. Ara, Emiliana veu amb bons ulls que dones joves es dediquen plenament al pasturatge de raberes. Assabentada de les notícies de les associacions de dones ramaderes, com l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya, destaca que l’important no és el gènere, sinó conéixer la professió i entendre què necessiten els animals en cada moment. També recorda les dones que, ja fa mig segle, s’ocupaven de primera mà de les raberes, i aquelles que encara segueixen dedicant-se a aquesta activitat centenària.


La ramaderia extensiva com a tallafocs natural

La ramaderia extensiva, ordenada i assentada estratègicament, pot lluitar d’una manera natural front als incendis forestals. L’abandonament rural fa que la massa arbòria vaja conquerint cada vegada més terrenys abans conreats. De fet, els boscos del País Valencià estan creixent a una velocitat d’unes 10.000 hectàrees a l’any. Llavors, al mateix temps que moltes àrees forestals es transformen en territoris quasi inexpugnables per a l’extinció dels incendis, les administracions realitzen una important despesa econòmica per poder netejar aquests nous boscos.

És ací on la ramaderia extensiva, ben acotada, pot netejar aquests paratges de manera natural. Deixant fora del pasturatge les àrees on es troben espècies vulnerables, els ramats s’alimenten de les pastures, al mateix temps que, segons les expertes, mitiguen els riscs d’incendis. De fet, les raberes són capaces de crear barreres naturals al foc sense cap cost significatiu per a l’administració ni risc d’antropització del medi.

Al Prat de Cabanes-Torreblanca, és habitual que en èpoques de sequera es declaren incendis dins del parc natural. Doncs, segons relata Robres, “l’única zona propera a l’incendi que es va salvar de la darrera crema va ser on havia estat pasturant la rabera”. D’altra banda, també han tornat a niar al Prat espècies protegides que s’havien perdut. Casualment, aquestes espècies es van asseure novament dins l’àrea on les vaques havien estat pasturant. Així doncs, totes les parts implicades del procés es beneficien: “El pastor rep pastures gratuïtes, el bestiar s’alimenta amb pasts de millor qualitat i el territori es neteja de manera natural”, sentència aquest pastor.