Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La transhumància, una resistència viva

Enfront de les inclemències del sistema actual, diversos projectes ramaders continuen desenvolupant iniciatives que ajuden a preservar el nostre territori i la seua biodiversitat

Els cavalls de la Fundació Miranda inicien les rutes de transhumància a l'Alt Berguedà / Arxiu

Històricament, la transhumància ha estat un factor sociocultural a destacar dins del món rural dels Països Catalans. Resumint aquest procés tan complex, la transhumància es podria definir com a migracions estacionals que efectuen els ramats. Les pastores, amb la finalitat d’aprofitar al màxim les terres d’herbatge, traslladen els animals des de les regions muntanyoses fins a les planes per deslliurar-se de les inclemències climàtiques.

Molts segles han passat des que la transhumància fou un model de vida rural destacat al nostre país. El comerç de la llana –exportada a diversos indrets europeus– va ser clau en el desenvolupament de vies de comunicació, assentaments, relacions socials i fins i tot en la creació d’un model de mobilitat territorial. Tanmateix, amb el pas dels segles, la disminució d’aquesta activitat es va fer patent. El descens del comerç de la llana, l’augment de l’agricultura i la implantació de granges va deixar la migració pecuària en un paper secundari.

No obstant això, en l’actualitat diverses iniciatives mostren com la transhumància pot ser una veritable alternativa a l’explotació ramadera intensiva. A continuació, alguns exemples que han suposat importants beneficis tant en l’aspecte mediambiental com en la cura de l’ésser viu.


Ramats de l’altiplà baixen a les planes litorals

La transhumància al nord del País Valencià s’explica per la proximitat geogràfica entre els rigorosos hiverns dels altiplans aragonesos i les temperatures suaus de les planes litorals castellonenques. Per aquest motiu, les ramaderes d’Aragó van planificar una migració estacional que ha assentat lligams no sols en l’àmbit de la ramaderia sinó també socioculturals en comarques com la Plana Alta, els Ports i el Maestrat.

Fernando Robres, ramader de 49 anys assentat a Castelló però nascut a Mosquerola, un poble de Terol, participa en un projecte experimental amb què s’ha retornat la ramaderia transhumant al Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, després de 25 anys d’absència. Robres és un clar exemple de com es poden incorporar els coneixements transhumants a models ramaders més sostenibles. Seguint la tradició del seu pare de baixar les raberes al litoral, el ramader ha tornat a pasturar al Prat, però ara cohabitant amb el ciment dels imponents gratacels turístics de Marina d’Or i les nombroses infraestructures viàries de la plana septentrional castellonenca.

És per això que la transhumància que extrema al Prat s’ha adaptat a les noves necessitats per poder seguir desenvolupant la seua activitat. Si en el passat el ramat predominant era l’oví, ara el tipus que rep l’aiguamoll és el boví ecològic. “És necessari conscienciar el consumidor perquè demande un producte de proximitat i qualitat, ja que pot contribuir a preservar tant el món rural com els seus ecosistemes. A banda, consumir producte quilòmetre zero i ecològic et permet tenir el control d’una sobirania alimentària cada vegada més complicada”, defensa Robres.

La transhumància ben acotada pot usar-se com a tallafocs natural, al mateix temps que neteja el parc de manera sostenible

A banda d’això, Robres ha experimentat de primera mà com la transhumància ben acotada pot utilitzar-se com a tallafocs natural enfront dels incendis, al mateix temps que neteja el parc de manera sostenible. Dins d’aquesta zona protegida és habitual que en èpoques de sequera es declaren incendis. Segons relata Robres, “l’única zona propera a l’incendi que es va salvar de la darrera crema va ser on havia estat pasturant la rabera”. D’altra banda, també han tornat a niar al Prat espècies protegides que s’havien perdut. Casualment, aquestes espècies es van assentar novament dins l’àrea on les vaques havien estat pasturant. Així doncs, totes les parts implicades en el procés se’n beneficien: “El pastor rep pastures gratuïtes, el bestiar s’alimenta amb pasts de millor qualitat i el territori es neteja de manera natural”, sentencia Robres.

Ramaderia bovina transhumant al Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca |Albert Fabregat

Paral·lelament, Robres també viu les dificultats a les quals s’afronta la pastora del segle XXI, dins d’un sistema socioeconòmic que cada vegada està deixant més de banda aquesta herència del sector primari. Per exemple, de Mosquerola a Cabanes, i amb una distància d’entre 60 i 70 quilòmetres recorreguts en cinc jornades, les pastores es veuen afectades pel retrocés de les amplàries de les vies pecuàries, el seu asfaltatge i la intersecció de grans infraestructures viàries del corredor mediterrani –com l’N-340, l’AP-7 o el ferrocarril. “On abans hi havia una via pecuària amb dret de pas, ara et pots topar amb un poliesportiu”, subratlla el pastor.

A més a més, l’abandonament dels punts públics d’abeurada com els pous, les basses i els aljubs dificulta encara més l’esdevenir dels ramats durant el descens, així com la mancança de pluges en les darreres dècades. “En l’últim descens a Cabanes vam haver d’optar per la utilització de magatzems d’aigua per poder abeurar la rabera”, denuncia Robres.


Transhumància equina a l’Alt Berguedà

La Fundació Miranda és una associació sense ànim de lucre que inicià l’activitat l’any 2008 al Pla de l’Orri (Alt Berguedà). Destina els seus esforços a la difusió del coneixement, la comprensió i el respecte al cavall, les persones i la terra. Així doncs, va més enllà d’altres projectes lligats a la sobirania alimentària o models ramaders alternatius. Rosa Galindo –que comparteix l’activitat transhumant amb la d’actriu i cantant a Barcelona– és en l’actualitat la seua coordinadora.

També es fa una tasca més social i cultural, amb processos que relacionen els cavalls lliures amb la salut de l’ésser humà

La fundació treballa principalment en tres àrees: en primer lloc, en la recuperació de cavalls que han sofert maltractaments i en la facilitació d’una nova vida en grans espais naturals; en segon lloc, en una tasca més social i cultural, amb processos que relacionen els cavalls lliures amb la salut de l’ésser humà i el patrimoni cultural on actuen; finalment, en la custòdia del territori que els nostres avantpassats feien dia a dia, ajudant a netejar i millorar el medi rural i la biodiversitat. “La desconnexió entre la ramaderia i la terra té greus conseqüències per a la custòdia del nostre medi”, destaca la pastora.

Amb la finalitat d’aconseguir pastures naturals òptimes durant tot l’any i un terreny on els cavalls puguen campar en llibertat, la fundació ha aconseguit impulsar la transhumància equina entre l’Alt Berguedà i el Garraf a través del camí ramader de Marina –amb una migració que dura unes vuit jornades. També ha iniciat un altre viatge més septentrional que connecta el Berguedà amb l’Alt Urgell. “La intenció és no estar íntegrament vinculats a un espai, ja que el cavall és un animal que es mou per menjar i menja per moure’s”, explica Galindo. També reivindica la necessitat de tornar als orígens i la importància de mantenir pràctiques com la transhumància enfront d’un sistema que cada vegada ens allunya més del nostre territori. “Es podria dir que la transhumància és d’un altre temps, però que s’ha de reivindicar. Et posa en evidència el territori i la societat que tenim. El sistema actual fomenta que tot estigui industrialitzat i burocratitzat fins a un punt que es deshumanitza el procés i crea conflictes entre les mateixes ramaderes”, argumenta Galindo.

Reivindiquen la necessitat de tornar als orígens i la importància de mantenir pràctiques que ens apropen més al territori

A pesar de la distància amb l’anterior projecte, el viatge transhumant dels cavalls sofreix dificultats compartides, com el tall i la desaparició de les vies pecuàries o la mancança de terres públiques perquè el ramat puga pastar i desplaçar-se òptimament. “Mentre hi ha boscos públics totalment abandonats, se’ns fiquen moltes traves per poder pasturar-los”, argumenta la pastora. “Ser una ramadera transhumant no hauria de ser una heroïcitat”, insisteix Galindo.

Des de Miranda es clama també perquè les institucions públiques com el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de Catalunya (DARP) no obvien les necessitats i la llavor d’aquests projectes. “Des del DARP no se’ns dona cap ajut perquè consideren que no som productors carnis, però al mateix temps ens exigeix les mateixes obligacions. A més, nosaltres produïm un bé intangible, com la neteja de territori i un procés sanador per a les persones que participen de les nostres iniciatives”, afegeix la coordinadora. És per aquest motiu que actualment Miranda està sobrevivint amb les aportacions de les sòcies i el voluntariat de ramaderes –en gran part dones– que aconsegueixen que uns cinquanta cavalls puguen tenir una segona oportunitat.

D’altra banda, també es fomenta que qualsevol puga beneficiar-se del contacte amb els animals en el marc de les diferents activitats que es programen al llarg de l’any. “Amb la transhumància tanquem un cercle virtuós. Si bé la fem per als cavalls, fem que les persones participin del procés, que desprèn un alt component cultural i natural que preserva i millora els espais en els quals convivim”, sentencia Galindo.

Article publicat al número 484 publicación número 484 de la Directa