Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Monstre

"Els amics parlen d’altres coses, de les seves coses, com si el que pogués explicar la mare no fos la cosa més important, l’única que compta: la vida i la mort i la batalla perquè la primera venci, sempre contra tot pronòstic, la segona. Cervesa, oliva, croqueta oliosa deliciosa, càncer"

/ Cristina Cortés

I. –No, és clar que no m’han dit res, a la feina. A veure qui es pot atrevir a dir res a algú que té càncer, col·lega.

La mare escura el got de cervesa i el gest és espontani, només el que diu sembla assajat. Agafa una croqueta i la rosega. Els amics també parlen d’altres coses, de les seves coses, com si el que pogués explicar la mare no fos la cosa més important, l’única que compta: la vida i la mort i la batalla perquè la primera venci, sempre contra tot pronòstic, la segona. Cervesa, oliva, croqueta oliosa deliciosa, càncer. Al vespre, quan s’han acabat les croquetes, la mare està cansada. Fa l’efecte que està esgotada d’actuar, que només pensa que la vinguin a buscar
i poder ajeure’s a plorar damunt del llit de casa.

II. –El conillet aquest no és aigua clara, té els collons de la mida dels d’un gat –diu l’àvia, cega, com un Tirèsies casolà, devorant patates de bossa a la taula de la cuina.

Hi ha una borla de pols immunda i gegant, a casa. La pols creix com el càncer, com s’acumulen els dies, la vida de l’un, de l’altra, de la iaia, de la nena. Li han comprat un conillet perquè jugui, perquè de tant en tant aixequi els ulls de les pantalles.

–Això és el que t’agrada de mi, eh? És la meva polla, eh? –estirat d’aquella manera, el pare perd la respectabilitat moderada d’un home corrent i es converteix en un animaló d’amor, vulnerable, un conillet com el de la nena.

La borla immunda és un manyoc de llana que la iaia Lluïsa fila cada nit. Un dia la vam descobrir així, absorta, filant amb la ràdio que sonava i la tele que també sonava.

“Em sento humiliat. Constantment humiliat de ser qui soc”, diu el pare. La iaia escolta la ràdio i sent també el que diu el pare, i asseguda al sofà davant la tele i al costat de la ràdio l’àvia fila amb els ulls buits, fixos en el programa de cuina i famosos. Del filat de la iaia en surt la pols que omple l’ànim del papa. “Humiliat, em sento humiliat. I no, no ho parlo amb els amics perquè no serveix de res, parlar-ho”. Voldria tenir una feina amb un contracte i dos dies de festa cada setmana, el pare. La mare s’està amb la nena i amb el càncer, la iaia Lluïsa fila fins a omplir de fils de llana, polsegosos, tots els racons de la casa.

La iaia fila i garla que si tomba que si gira, sempre la mateixa lletania sobre pisos de protecció oficial i ajudes pels de casa, que els que venen per mar farien bé d’ofegar-se. D’ofegar-se potser no, però farien molt bé de no venir, sí, perquè si venen no hi haurà lloc per a tots i el que ara és casa seva deixarà de ser-ho. És clar, les coses no conserven la seva forma si les estires i les estires, i si ells no s’ofeguen a les seves barquetes de plàstic qui s’ofegarà serà Sant Andreu, honorable Sant Andreu, que és un barri de pobres però que no és de pobres, perquè s’hi està molt bé (l’àvia no sap que ja no hi viu, a Sant Andreu, que l’han canviada de casa i ara viu a Maresme Fòrum amb la mare, el càncer de la mare, el pare, la filla, el conillet de collons de gat). L’àvia ho sap tot però mai no ha vist el color que té el pare, no n’ha intuït l’accent. Ha fet veure que no se n’adonava, del color del pare. Ha fet veure que no el sentia cantar, la lletania espiritual que de vegades canta fluix el pare, perquè ell és creient i ser creient l’ajuda. L’àvia Lluïsa, com que no hi veu, tampoc no ha vist la cicatriu del pare, discreta, al braç; una cicatriu petita i fonda de quan van tallar-lo a Líbia. La mare no sap com va anar, no gosa preguntar-li i ja està bé així. “Buscar la puresa és salvació i és penitència”, pensa el pare, i no ho pensa ben bé així, però pensa alguna cosa semblant. Ho recorda perquè potser li va dir algú, o potser ho va aprendre fa molt de temps, a Touba, quan estudiava a l’escola corànica, que és l’única escola on va poder anar.

III. “No puc fer-ho malament, aquesta vegada. He de començar net, de nou. Marxarem lluny de la ciutat, ella i jo. Sense àvies per casa. Sense afers pendents. Aquest cop ho he de fer bé. He de quedar-me amb ella estant jo net, sense comptes pendents. Sí, perquè els comptes pendents fan malbé els nervis igual que el càncer fa malbé els nervis”.

I el pare es canviarà de casa i de feina, si en troba, i s’estarà amb ella i ho farà bé. Aquest cop acceptarà casori, un de debò, res de quedar-se sense festa. Aquest cop li dirà que sí, i la durà a l’altar encara que aquestes coses ja no les facin, els altres. Està bé que hi hagi algú que encara les faci. A ell li està bé; ell no ho faria però en certa manera és creient, d’una manera diferent, al·lèrgica a la pompositat, però creient al capdavall. Com un crostó de pa que empeny coll avall, la puresa li fa bola, però una bola bona. Se l’empassa, a estones s’ennuega, però és clar que se l’empassa. Déu l’ha ajudat fins ara i Déu l’ajudarà.

Article publicat al número 484 publicación número 484 de la Directa