Un xiulet dona el senyal. Diversos centenars de joves ben vestides –algunes fins i tot de trajo– s’agrupen a la cantonada del carrer de Tuset amb l’avinguda del Generalísimo, a la zona alta de Barcelona. Fins aquell moment dissimulaven com podien. En poc més de quatre minuts recorren en bloc el carrer i al seu pas arrasen amb aparadors i cotxes. Quan arriben a la Travessera de Gràcia tornen a dispersar-se. S’esfumen amb la mateixa celeritat amb què havien aparegut. El carrer queda ple de vidres trencats i de pamflets escampats per terra on, segons l’historiador Josep Maria Colomer, es pot llegir: “La misma burguesía que asesina en Burgos se refugia en la paz de Tuset”.
Aquesta escena va succeir el 5 de desembre del 1970. Per tant, enmig de les mobilitzacions contra el Procés de Burgos, un Consell de Guerra contra setze militants d’ETA que va convertir-se en un bumerang pel règim franquista i en un punt d’inflexió per a l’oposició. En aquell context d’ebullició al carrer i pressions internacionals a la dictadura de Franco, no sorprèn l’organització d’un “salt”, que era com s’anomenava popularment el format habitual de les manifestacions clandestines. Tampoc sobten massa els mètodes de la protesta. Però, sí que crida l’atenció l’espai escollit: el carrer Tuset. Per què aquells centenars de persones havia destrossat una via que en aquell moment era símbol de modernitat i progressisme?
Les nits dels “fills de vídua”
“Del teatre, deu-me en Paso, i del cine, no en parlem; em fa més el pes la Sara que en Bardem. (…) Però soc catalanista i a casa, amb la mamà, quan no hi ha visita, parlo sempre en català”. El 1966 el poeta Pere Quart va adaptar lliurement una cançó de Bob Dylan, “Tombstone Blues”, amb el títol de “Romanço del fill de vídua”, per al debut del grup de folk rock Els Tres Tambors. Els versos àcids del poeta de Sabadell se’n riuen de valent de la burgesia progre de l’època. Joan Oliver, com es deia realment l’escriptor, retratava els fills de casa bona de Barcelona com uns personatges superficials amb llotja al Camp Nou que intentaven fer-se els europeus i els moderns.
El fragment citat de la cançó té un punt premonitori. Només dos anys després, el 1968, la Sara dels versos [l’actriu i vedet Sara Montiel] va protagonitzar Tuset Street, pel·lícula que va portar a la pantalla gran l’intent d’emular el Carnaby Street de Londres a la capital catalana. Durant la dècada dels seixanta, el carrer de Tuset es va anar poblant de pubs, boîtes i boutiques a l’última moda, fins a esdevenir un espai emblemàtic d’aquest Objecte Politicocultural No Identificat que el periodista Joan de Sagarra va batejar amb el nom de gauche divine (esquerra divina en francès). En concret, La Cova del Drac, on l’escriptor Josep Maria Espinàs feia de programador, va ser el local de Tuset més clarament lligat a l’esquerra cultural. Per allà van desfilar algunes de les principals figures de la Nova cançó i del jazz d’aquí i internacional.
Gauche divine va ser una etiqueta posada des de fora, poc reivindicada pels seus suposats membres i, en certs moments, una arma llancívola per desacreditar una determinada tipologia social. A hores d’ara és un lloc comú analitzar aquella escena com una oposició merament cultural al franquisme protagonitzada per joves de bona família, que volien desafiar l’autoritarisme del règim, però no tant com per arriscar la seva posició privilegiada. No obstant això, s’ha de reconèixer el mèrit d’una generació de la qual va sorgir un grapat d’intel·lectuals i professionals liberals decisiu en la renovació de les indústries culturals a Catalunya. Com a mínim, van aportar aire fresc en un ambient resclosit per la censura.
En un article a ‘Triunfo’, el gener de 1971, Manuel Vázquez Montalbán assenyalava les “connotacions polítiques mínimes” de la “suposada ‘gauche divine’: són liberals sentimentalment i, s’ha de reconèixer, partidaris de les revolucions noves”
Pere Quart va ficar-se amb aquesta classe social acomodada amb molta més ironia que malícia. També van fer autocrítica de la gauche divine algunes de les figures d’aquell ambient que provenien d’una extracció més popular com els escriptors Joan Marsé, Terenci i Anna Maria Moix o Manuel Vázquez Montalbán. Aquest últim escrivia en un article a la revista Triunfo el gener del 1971, on assenyalava que les “conviccions polítiques comunes de la suposada gauche divine són mínimes: són liberals sentimentalment i, s’ha de reconèixer, partidaris de les revolucions més noves. (…) Si l’última revolució és la sexual, doncs la sexual. Si l’última revolució és la palestina, doncs la palestina”.
En el mateix article, que duia l’avui impensable títol d’“Informe subnormal sobre un fantasma cultural”, Vázquez Montalbán explica que la fotògrafa Colita (de nom real Isabel Steva) i l’empresari de la nit Oriol Regàs estaven preparant una exposició anomenada “Gent Divina” que havia de retratar els protagonistes d’aquell “fantasma”. Precisament, les morts recents de Colita i del cineasta Ventura Pons han recuperat el record d’aquella Barcelona considerada a l’avantguarda cultural europea. Finalment, el clima de tensió generat pel Procés de Burgos va fer que el projecte d’exposició es desés en un calaix. No eren temps per la frivolitat.
Alerta al comunisme de saló
En tot cas, la crítica més frontal contra la gauche divine no va tenir forma d’article, ni de cançó, ni de llibre… Va ser la manifestació llampec que descrivíem al principi, organitzada pel grup Comunismo, antecedent immediat de la trostkista Lliga Comunista Revolucionària (LCR), fundada l’any següent. És una protesta poc coneguda. A l’hemeroteca de La Vanguardia (aleshores La Vanguardia Española) es poden recuperar un parell de notícies, però se centren en les destrosses i parlen de “vandalisme”. En la literatura posterior sobre l’època apareix alguns cops com una nota al peu en explicacions del Procés de Burgos o de l’evolució de la gauche divine.
Amb aquella “acció exemplar”, el grup Comunismo denunciava les contradiccions d’una classe social que volia protagonitzar la crítica al franquisme alhora que sostenia el règim. A la vegada era una crítica forta a l’estratègia del PSUC, la força política clandestina més majoritària de l’antifranquisme, perquè bona part de la intel·lectualitat adscrita a la gauche divine fluctuaven en la seva òrbita. L’episodi forma part d’un procés de delimitació ideològica que marcava distàncies tant respecte al reformisme com a l’estalinisme, d’una generació en ple procés de radicalització política. Retrospectivament, molts protagonistes consideren que aquella pulsió diferenciadora portava sovint al sectarisme.
Segons va escriure l’any 2015, l’antropòleg Manuel Delgado recorda aquelles destrosses com una mena d’acte litúrgic, un àngel exterminador contra la hipocresia burgesa. En canvi, un veterà militant que va participar en l’acció, conegut com a Calitu, en té un record més prosaic. Ell, que el 1970 superava per poc la vintena i encara era només simpatitzant del grup promotor, tenia un encàrrec clar: trencar tots els aparadors d’una banda del carrer.
En un butlletí editat el mateix desembre del 1970, amb el títol ‘El consell de guerra a Burgos i la lluita de masses contra la repressió‘, Comunismo treia pit per haver organitzat “comandos demostratius” sense “entregar” cap militant
L’acció estava mil·limetrada per evitar costos repressius i cada grup tenia unes tasques assignades. Portar sacs de pedres, saltar per sobre els cotxes, trencar llunes amb un pal de ferro… Després de cada salt hi havia sempre una cita de seguretat amb els responsables de les cèl·lules per comprovar si s’havien produït detencions. Aquell dia tot va sortir bé.
En un butlletí editat el mateix desembre del 1970, amb el títol El consell de guerra a Burgos i la lluita de masses contra la repressió, Comunismo treia pit per haver organitzat “comandos demostratius” sense “entregar” cap militant. També explicava que aquelles accions “encara minoritàries” i “empreses sota la iniciativa dels revolucionaris” buscaven “demostrar pràcticament a les masses” que eren “possibles formes d’acció més radicals i eficaces per colpejar la burgesia”.
De Tuset a Montserrat
Òbviament, l’acció va remoure l’ambient al si de l’antifranquisme. Calitu recorda l’emprenyamenta de la gent del PSUC i les tensions a grups com els coneguts com a chechos (Comités de Huelga Estudiantil, Comités de Huelga Obrera) perquè alguns sectors envejaven l’audàcia del grup Comunismo. Ell va portar durant uns mesos un retall de diari que recollia el fet a la cartera com un tresor fins que es va emportar una esbroncada per posar en risc la seguretat de tot el seu Círculo Rojo.
Només una setmana després de les destrosses, el 12 de desembre, va començar la Tancada de 300 intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat, amb la participació de bona part de la concurrència habitual del carrer de Tuset. Per exemple, la mateixa Colita, l’arquitecte Oriol Bohigas, la cantautora Guillermina Motta o l’escriptor Terenci Moix. Aquella tancada de tres dies ha quedat en la memòria com la principal protesta contra els judicis de Burgos a Catalunya i va provocar atacs de la premsa de dretes, especialment la madrilenya, contra l’espectre de la gauche divine.
Al seu llibre El discreto encanto de la subversión (Laetoli Editorial, 2011) l’acadèmic Alberto Villamandos escull precisament la tancada a Montserrat com a episodi final de la gauche divine o, com a mínim, com un punt i a part. Després del Procés de Burgos l’antifranquisme va entrar en una nova fase. I el carrer de Tuset també.
