Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La utopia mínima de Leonardo Boff: cosmologia de la cura

Fundador i figura ineludible de la Teologia de l’Alliberament, amb més de cent llibres publicats, el teòleg és un dels brasilers més reconeguts internacionalment. Al vell paradigma de la dominació i de la conquesta, Leonardo Boff contraposa una cosmologia de transformació i d’alliberament, bastida sobre el nou paradigma de la cura

/ Felipe de San Pedro

Des que Jair Bolsonaro va accedir a la presidència del govern, Brasil és un exportador inesgotable de males notícies. És per això que potser avui, més que en cap altre moment, és necessari comunicar breument la teologia ecològica de Leonardo Boff. Fundador i figura ineludible de la Teologia de l’Alliberament, Boff és una de les personalitats brasileres més reconegudes internacionalment, no només per la controvèrsia amb Joan Pau II, que finalment el va dur a trencar amb el Vaticà, sinó per ser una font d’inspiració, a través de les seves conferències i més de cent llibres, del pensament i la política que persegueixen la pau, la justícia social i el respecte per la Terra.

Afirma Boff que l’era moderna – iniciada entre els segles XVI i XVII- està dominada pel paradigma encara vigent de la dominació i de la conquista, es regeix pel tipus de racionalitat instrumental-analítica i un ídol guia el seu camí: el progrés indefinit, l’equació del qual assegura que riquesa més poder equival a la felicitat del major nombre. Amb Descartes, l’home va creure que era l’amo i senyor de la natura, en comptes de ser un més en la corrent de la vida. Segons Francis Bacon, fundador del mètode científic modern experimental, l’home ha de “tractar la natura com l’inquisidor tracta el seu inquirit: torturar-lo fins que entregui tots els seus secrets”, i ni Hobbes ni Locke, ni Rousseau, ni Kant, formuladors del pacte social que encara subjau en l’ordenament de les nostres societats, van incloure la natura o la Terra en les seves reflexions, perquè no sospitaven que tant elles com la vida en general poguessin algun dia estar amenaçades per la mà de l’home. Aquest és, per a Boff el gran equívoc de tot el projecte de la Modernitat: erigit sobre valors falsos, de conquesta i de dominació, va desconsiderar la Terra, donant per descomptat que aquesta no acabaria mai d’oferir recursos, béns i serveis, i seria il·limitada en la seva resiliència.

Per Boff, el gran equívoc de tot el projecte de la Modernitat és que, erigit sobre valors falsos, de conquesta i de dominació, va desconsiderar la Terra, donant per descomptat que aquesta no acabaria mai d’oferir recursos, béns i serveis, i seria il·limitada en la seva resiliència

D’aquesta manera, el progrés ha subjugat històricament, fins a destruir, cultures ancestrals, com les dels Guaranís, Maies, Quítxuas, Maputxes, Inques i Asteques, així com altres d’Àfrica i Àsia, amb la falsa promesa, mai completa, de fer participar aquests pobles de la suposada riquesa dels nous temps. Així, sense menystenir aspectes innegablement positius en els camps de la medicina, la locomoció o les comoditats domèstiques, entre altres, Boff denuncia que l’espècie humana, mitjançant la tecnociència “ha ocupat el 83% de la superfície del planeta, depredant els seus béns escassos i modificant la base físico-química de la seva infraestructura ecològica. El consum humà ha ultrapassat en un 30% la capacitat de reposició dels béns i serveis naturals produïts per la Terra i gasos d’efecte hivernacle, acumulats durant els quatre segles d’industrialització, estan provocant l’escalfament global del planeta”.

Boff es preocupa de deixar clar en els seus articles, llibres i conferències, que la humanitat i la Terra no són organismes separats, sinó que formen una única entitat complexa. Sense amoïnar-se gaire per la tradició bíblica, l’obra d’aquest teòleg contempla el següent pressupòsit, vertadera alfa i omega de la seva reflexió: “no estem tot just sobre la Terra, sinó que en formem part; som Terra que sent, pensa, estima i cuida”. D’acord amb Boff, aquest és el sentit positiu i irrenunciable de la planetització, que contraposa al terme globalització, el qual no va més enllà d’un significat purament econòmic. Aquí cal fer esment de tres documents que fa pocs anys van arribar per emmarcar un pensament que ja venia d’abans: l’oficialització de la nomenclatura Mare Terra per les Nacions Unides, el 22 d’abril de 2009, i la Carta de la Terra, de l’any 2000 – una iniciativa de l’ONU, desenvolupada per la societat civil i que Boff va ajudar a redactar –, que junt amb l’Encíclica del Papa Francesc de 2015, Laudato Si, van oficialitzar l’expressió Casa Comuna, amb l’objectiu de tornar transparent i profunda la unitat de l’espècie humana amb el seu hàbitat natural.

Al vell paradigma de la dominació i de la conquesta (raó instrumental), Boff contraposa una cosmologia de transformació i d’alliberament, bastida sobre el nou paradigma de la cura (raó sensible). Boff troba el seu fonament filosòfic en Ésser i temps de Martin Heidegger, per a qui la realitat rep el seu vertader sentit a través de la preocupació inquieta de la cura. El filòsof alemany es va inspirar en l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil per desenvolupar la idea que “la cura és la manera de ser primera de tot ésser humà en la seva relació amb el món, i no només una orientació particular i interior de l’ànima, com apareixia en els autors cristians”. La cura estableix l’home com a ésser-en-el-món, és l’estructura originària del Dasein – de l’existència humana – i per tant, ser home, ser dona, implica estar constituït de cura. En paraules del mateix Heidegger: “la cura significa un fenomen ontològic-existencial bàsic”. De fet, l’ésser humà és capaç de cuidar – de prendre cura – perquè ell ja és cura en la seva estructura originària bàsica. Perquè va necessitar i va rebre una cura natural i objectiva, per part d’un “déu” o d’algú altre, l’ésser humà és capaç, com a projecte ètic assumit conscientment, de cuidar-se a si mateix i els altres en qualitat de valor i objectiu personal, social i planetari. Així, la cura passa d’element natural a dada cultural. Això, observa Boff fent l’anàlisi de Heidegger, pressuposa prendre’s seriosament la fragilitat i la vulnerabilitat com a dades primeres de l’home, ésser que està “llançat al món” i contínuament exposat a riscos. Per tant, la condició humana exigeix la cura, que Heidegger defineix com un existencial, és a dir, una preocupació per al present i per al futur, no només de si, sinó de l’altre i de la vida. Per a Boff, “tenir cura és no permetre que la desesperació i la falta d’empara facin malbé l’alegria de viure, ja que, en qualsevol cas, mai no podrem aturar el curs irrefrenable de la mort, allotjada dins de la vida des del seu primer moment d’existència”.

La cura passa d’element natural a dada cultural. Això, observa Boff fent l’anàlisi de Heidegger, pressuposa prendre’s seriosament la fragilitat i la vulnerabilitat com a dades primeres de l’home, ésser que està “llançat al món” i contínuament exposat a riscos

La humanitat de l’home es deixa resumir en la combinació entre cuidar i ser cuidat. “És d’aquesta comprensió de la cura – continua –, en tant que naturalesa de l’ésser humà en el món i en la història que emergeix la dimensió ètica, que no es deriva de la cura. La pròpia cura és sinònim d’ètica i del que és ètic en el sentit clàssic de l’ethos grec, com a cura de la casa i de tots els qui en ella hi viuen, ja sigui la casa individual o la Casa Comuna, que és el planeta Terra.”

Des del punt de vista científic, Boff observa que la cura ja estava present fa 3,8 bilions d’anys, quan la matèria va arribar al grau de complexitat i organització que va permetre el sorgiment de vida a la Terra. En paraules de l’autor, “la primera bactèria, amb cura singularíssima, dialogà químicament amb l’entorn i va aconseguir un equilibri dinàmic que li va possibilitar sobreviure i continuar la seva evolució”. Des d’una perspectiva quàntica, subratlla el teòleg, aquesta va ser una possibilitat entre tantes altres, però va ser aquesta contingència realitzada la que va donar pas al nostre món i no a un altre. Segons aquesta narrativa, amb l’aparició de l’home, fa set o nou milions d’anys la cura va guanyar una qualitat nova: va passar de procés ecològic a propòsit conscient i es va convertir en “amor, reconeixement i comunió. […] D’aquesta manera la cura entra en la definició de l’ésser humà com a existència-en-el-món-amb-els-altres, obert a la totalitat del Ser, al futur i a la mort”.

Es fa urgent, doncs, un canvi important en forma de refundació del vincle de l’ésser humà amb el món i amb la Terra. Per a Boff, la cura ha de substituir a la dominació en una nova cosmologia que en comptes d’anul·lar les diferencies les aculli en un biorregionalisme que valori cada territori. No és veritat, denuncia, que l’home sigui només un ésser de necessitats i de desig d’acumulació il·limitada, sinó “un ésser creatiu, amb fam de bellesa, de comunió i d’espiritualitat.

Parlem d’un teòleg que entén l’espiritualitat com a “actitud i activitat que afavoreix l’expansió de la vida, la relació conscient, la comunió oberta, la subjectivitat profunda i la transcendència com a manera d’estar sempre disposat a noves experiències i a nous coneixements”. Un teòleg per al qual “creure significa trencar amb el món de la pura raó, de la funcionalitat de les institucions i de la lògica lineal, per a la qual no hi ha d’haver sorpreses”. Creure és per a Boff, “obrir espai per a l’imprevist, per al ‘miracle’ de què le coses poden, de sobte, canviar i guanyar una altra configuració que obri un horitzó d’esperança per a la vida humana”.

Boff és partidari d’un decreixement econòmic que faci possible el sosteniment ambiental i l’equitat social, que redueixi la importància del quantitatiu en favor de la qualitat de vida per a la majoria, preservant els béns i els serveis que seran necessaris per a les futures generacions

L’ecodesenvolupament ha de trobar el seu subjecte no en la mercaderia, no en el mercat, ni en el sector privat o en l’Estat, sinó en els “éssers humans, presos personalment i col·lectivament, i la resta d’éssers vius en les seves múltiples dimensions. Es desprèn d’això que Boff sigui partidari d’un decreixement econòmic que faci possible el sosteniment ambiental i l’equitat social, que redueixi la importància del quantitatiu en favor de la qualitat de vida per a la majoria, preservant els béns i els serveis que seran necessaris per a les futures generacions.

És urgent pensar de forma global i a llarg termini. Per això es fa necessària la construcció d’una democràcia integral en la qual l’individu es transformi en un “ciutadà-subjecte” empoderat, és a dir, amo del seu desenvolupament personal, però també del col·lectiu; que cooperi amb els altres en comptes de competir-hi; i que s’autoeduqui continuament per a exercir la ciutadania junt amb els seus iguals. D’aquesta manera s’activrà la praxi, o sigui, “aquest moviment dialèctic entre la conversió del coneixement en acció transformadora i la conversió transformadora en coneixement”. Aquesta conversió permetrà que no canviï només la realitat, sinó que també es transformi el subjecte. És imperatiu, segons Boff, superar el reduccionisme de la visió mecanicista per “assumir la cultura de la complexitat, de la corresponsabilitat i de la cura”, a través de tres eixos: la societat sostenible, la democràcia socioecològica i l’educació emancipadora.

La utopia cap a la qual apunta Boff és la d’un ecosocialisme que s’inscriu en la lògica global de les coses i és la seva expressió històrico-social

En diàleg amb els antropòlegs xilens, Jorge Maturana i Francisco Varela, amb el pensador francès de la complexitat, Edgar Morin, o amb el cosmòleg nordamericà Brian Swimme -els quals afirmen que l’humà és un ésser social, de cooperació i de convivència-; en diàleg també amb la física quàntica de Niels Bohr i Werner Heisenberg, Leonardo Boff reafirma la llei fonamental del procés cosmogènic: “Tot té a veure amb tot en tots els punts i en tots els moments; tot està inter-relacionat, i res no existeix fora d’aquesta panrelacionalitat. Per tant, res no existeix juxtaposat o desarticulat. Les coses estan de tal manera interconnectades que formen un incommensurable sistema”.

Amb el filòsof brasiler Michel Löwy, la utopia cap a la qual apunta Boff és la d’un ecosocialisme que s’inscriu en la lògica global de les coses i és la seva expressió històrico-social. Vist d’aquesta manera, l’ecosocialisme transformaria en un projecte politic allò que la natura prescriu en el seu dinamisme intern, en una visió conscient del món i en una ètica de la solidaritat, de la cooperació i de la inclusió. Boff no té cap interès en recuperar cap utopia maximalista del passat, cap d’aquelles que van gastar vides per a no res, però creu amb Shakespeare que l’ésser humà està fet de somnis i, a través del “principi-esperança” d’Ernst Bloch com a brúixola-guia, pensa i actua tenint en compte aquell “possible-viable” imaginat per Paulo Freire, o sigui, d’acord amb aquelles utopies minimalistes que, en paraules del conegut pedagog, fan la societat “menys malvada i tornen l’amor menys difícil”.