Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

L'accés a l'habitatge, una emergència prèvia a la COVID-19

Els desnonaments deixen d'estar paralitzats i les inquilines que han de fer-hi front segueixen sense obtenir respostes dels Serveis Socials. De la mà d'una veïna del barri de Vallcarca ens acostem a les implicacions que té viure amb aquesta incertesa i imaginem el que suposaria que els desnonaments se suspenguessin permanentment

Roda de premsa del Sindicat d'Habitatge de Vallcarca | Victor Serri

Des de l’inici de l’estat d’alarma hem pogut llegir moltes notícies sobre la imminent nova crisi econòmica derivada de la COVID-19. Estem presenciant com polítics i economistes apel·len a la cohesió social per tal de restablir una economia que, en realitat, no havia deixat mai d’estar en crisi. Se’ns insta a fer un esforç per recuperar un sistema econòmic basat en les desigualtats i l’individualisme, que no només crea i perpetua la pobresa sinó que es fonamenta en la criminalització d’aquesta.

L’últim trimestre de l’any passat, lluny de saber com ens veuríem en els actuals mesos, la UGT publicava que a Catalunya 4 de cada 10 treballadores viu en situació de precarietat laboral. A Barcelona, les xifres són alarmants: el 86% dels contractes firmats el darrer any són temporals i prop d’un 50% d’aquests són de menys d’un mes de durada. Unes xifres que no inclouen la gran quantitat de treballadores sense contracte que estan desprotegides davant de situacions com un confinament, durant el qual no han pogut accedir a cap mena d’ajuda pública. Pel que fa a l’habitatge, només en el 2019 a Catalunya es van fer 11.045 llançaments. A Barcelona, la ciutat que en concentrava la majoria, es traduïa en més de deu desnonaments diaris, gran part d’ells per impagament del lloguer.

La Fàtima és veïna de Vallcarca des de fa disset anys i els últims vuit ha residit al mateix pis amb el seu marit i els seus tres fills. El 2018, el propietari va decidir que no li renovava més el contracte

“El problema rau a permetre que els preus del lloguer pugin a l’hora de renovar el contracte, mentre nosaltres seguim rebent els mateixos salaris”, explica la Fàtima (nom fictici), veïna de Vallcarca des de fa disset anys. Els últims vuit anys, ha residit al mateix pis amb el seu marit i els seus tres fills. El 2018, el propietari va decidir que no li renovava més el contracte, tot i que ella li havia fet saber que això li suposaria haver de marxar del barri, perquè no l’acceptarien com a inquilina en un altre pis pel fet de no tenir una nòmina prou alta. Tres mesos més tard, rebia la primera ordre de desnonament. El va aturar amb el suport del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca –on participa des de llavors– i segueix vivint-hi fins al dia d’avui.

Un cop finalitzat l’estat d’alarma, només qui pot acreditar que la situació de vulnerabilitat en la qual es troba és conseqüència de la crisi sanitària, obtindrà la suspensió del seu desnonament fins a l’octubre. No obstant això, aquesta suspensió ha generat un precedent demostrant que, quan l’Estat considera que existeix una circumstància d’emergència major, el sistema es pot aturar i és possible paralitzar tots els desnonaments. L’estat d’emergència però, no es redueix a la pandèmia, sinó a tots els darrers anys en què s’ha ignorat la situació de vulneració de drets per part d’un Estat que prioritza les grans economies i el turisme davant les persones, malgrat les constants demandes dels col·lectius en lluita per un habitatge digne.

“Suspendre els desnonaments permanentment suposaria que Serveis Socials pogués proporcionar solucions habitacionals més ràpid”, prediu la Fatima. La Mesa d’Emergències Socials de Barcelona va assignar-li un pis d’emergència social fa un any i cinc mesos, però des de llavors que es manté a l’espera de l’adjudicació. “Les úniques explicacions que donen és que no hi ha pisos disponibles i molts desnonaments per dia”. Amb la fi de l’estat d’alarma, viu amb més angoixa la possibilitat que arribi abans una nova ordre de desnonament que el pis d’emergència social.

La Mesa d’Emergències Socials de Barcelona va assignar-li un pis d’emergència social fa un any i cinc mesos, però des de llavors que es manté a l’espera de l’adjudicació

En aquesta situació d’espera incerta es troben 626 famílies més, segons les últimes dades publicades pel Consorci d’Habitatge de Barcelona referents el febrer de 2020. En aquesta valoració van poder adjudicar-se catorze pisos, mentre que quinze expedients van ser arxivats per “accés a habitatge privat o solucions alternatives”. En el moment que el nombre de renúncies ja és superior al de pisos adjudicats i l’espera mitjana arriba a dos anys, es fa evident la ineficiència –prèvia a la crisi sanitària– d’aquest òrgan a l’hora d’assolir l’objectiu pel qual va ser creat l’any 2015: proveir de solucions habitacionals estables a famílies en situació d’emergència per pèrdua d’habitatge. Són les llargues esperes únicament una conseqüència del col·lapse o forma part de la “solució” per tal que disminueixi el nombre d’expedients en espera? En quina direcció van les propostes facilitades des de Serveis Socials mentre l’adjudicació no es fa efectiva?

“La treballadora social em va recomanar que marxéssim de Barcelona”. La Fàtima explica que, tot i que ja havia estat aprovada per la Mesa, durant un temps es va sentir molt pressionada per tal que busqués un pis a una altra ciutat de l’àrea metropolitana. “Tenia la sensació que l’únic que volia era desfer-se de mi”, assegura. En aquell moment, la seva filla petita tenia set anys i ella entrava a treballar a les sis del matí en una empresa de neteja, motiu pel qual veia impossible compaginar-ho tot vivint tan lluny. “Em vaig plantar i li vaig dir que els meus fills havien nascut a Vallcarca i no pensàvem marxar d’aquí”.

“En les cites amb la treballadora social i la d’habitatge, l’únic que em pregunten és si jo ja he trobat una alternativa –mentre el pis d’emergència no arriba–, exigint-me a mi aquesta responsabilitat, no al revés”. Davant la falta de recursos, la treballadora social la va dirigir al Sindicat d’Habitatge de Vallcarca per “veure si l’ajudaven en alguna cosa”. Fins i tot, va insinuar-li que davant la possibilitat d’okupar, ho fes. En canvi, la treballadora de l’oficina municipal d’habitatge va recomanar-li que rellogués una habitació –amb tota la desprotecció com a inquilina que això comporta–, que demanés a un familiar que els acollís o llogués un pis a nom d’una altra persona; per tal de no posar en risc l’adjudicació del pis d’emergència social.

“La manca de pisos d’emergència disponibles també té a veure amb els turistes. Com que ells paguen més, els propietaris ja no els interessa llogar als preus que nosaltres podem assumir”, assegura la Fàtima

“No em llogaran només una habitació si tinc tres fills i, per altra banda, els preus del lloguer actuals d’un pis sencer no els puc assumir amb els meus ingressos”. És per això que una altra de les vies recomanades des de Serveis Socials és treballar més hores i tenir nòmines més altes. “Jo he de cuidar els meus fills també, no puc passar-me deu o dotze hores treballant i després repetir el mateix a casa”. L’últim curs formatiu que va fer per tal d’accedir a la seva feina actual va ser de sis mesos, durant els quals la seva vida no era compatible amb treballar. “No puc estar-me tant temps sense ingressos un altre cop”. A causa de la COVID-19, com molta part de la població, la seva estabilitat laboral ha quedat ressentida.

Una altra conseqüència de la crisi de la COVID-19 és que els apartaments turístics –actualment a Barcelona hi ha 9.600 habitatges amb llicències turístiques- són buits. Com apuntava el Sindicat de Llogateres, el 41% d’aquests pretenen reconvertir-ne l’ús a “lloguer de temporada”, el que no només suposa fer-ne un ús fraudulent de què es considera lloguer temporal, donat que les circumstàncies de confinament són incompatibles amb les condicions d’aquest tipus de lloguer; sinó que a més, evidencia que aquests propietaris pretenen evitar signar contractes de cinc i set anys per tal de seguir especulant amb l’habitatge. “La manca de pisos d’emergència disponibles també té a veure amb els turistes. Com que ells paguen més, els propietaris ja no els interessa llogar als preus que nosaltres podem assumir. Si el sou mínim interprofessional és de 900 euros, com pagaràs un pis a més de 1.000 euros? S’ha convertit en un negoci”, conclou la Fàtima.

Precisament, la tercera de les demandes de la vaga de lloguers convocada el passat 1 d’abril amb el suport actual de més de seixanta comitès de vaga, exigeix posar els habitatges buits a disposició de les persones que no tenen accés a un sostre. Si l’administració legisla per tal que aquests pisos es destinin a qui ja resideix a Barcelona es generarà una oportunitat inaudita per desbloquejar la Mesa d’Emergència per pèrdua d’habitatge. D’aquesta manera, no només es podria donar una resposta a aquestes més de 600 famílies que esperen tenir accés a una llar estable i digne, sinó que també es podria garantir una eficiència sense precedents a l’hora de fer front a la nova onada de precarització.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!