Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'aigua del riu no es perd al mar

Arriba el Nadal i les botigues s’omplin de caixes i caixes de gambes i llagostins de procedència ben diversa. La major part de les gambes del comerç avui són d’origen tropical. Per condicions ambientals són una espècie molt, molt prolífica, en moltes cries, creixement ràpid i vida breu. Inicialment, la pesca d’aquesta espècie al tròpic no mostra símptomes de sobreexplotació, a diferència del que pot passar al Mediterrani amb la preuada gamba roja de Palamós i d’altres espècies.

Tot i això, l’explotació industrial d’aquesta espècie amb “granges de gamba” està destruint boscos de manglars a les costes tropicals. Els manglars són font de la rica biodiversitat tropical, actuen com a eina natural fonamental contra l’erosió del sòl i com a element tampó que protegeix la costa dels huracans i els sismes submarins. Per altra banda, les aigües de retorn del “cultiu” de gamba salinitzen terres conreables i les fa improductives per la societat local i fins i tot salinitza pous per ús domèstic.

A Catalunya les espècies més preuades són la gamba roja de Palamós i el llagostí del Delta que es pesca des de l’Ampolla fins a Vinaròs i Benicarló. També, darrerament, comença a ser significativa la presència de gamba blanca. A diferència de la gamba de cultiu tropical, aquestes espècies a Catalunya tenen una producció natural tot i estar regulada quant a la mida i la quantitat, les vedes i el tipus de xarxes d’arrossegament per minimitzar l’impacte ambiental sobre el fons marí, on habiten aquestes espècies, i assegurar així la seva conservació. En ser unes espècies que habiten als fons marins, els temporals de llevant de la tardor els fa aflorar i durant uns dies les llotges de La Ràpita i Vinaròs s’inunden de llagostins de la mar de l’Ebre.

A la mar Mediterrània la productivitat marina depèn del cabal d’aigua dolça dels rius i de l’acció dels vents. Les àrees de major productivitat són les que es troben al voltant de la desembocadura dels grans rius

El mar Mediterrani, a diferència dels mars tropicals, és un mar amb una petita productivitat primària (oligòtrofa, amb un baix contingut de nutrients) respecte a altres mars. La baixa productivitat està associada al desplaçament de les aigües més riques i productives cap a l’Atlàntic per flux natural de corrent, la forta estratificació vertical i la manca de corrents marins forts que generaria una renovació de nutrients en la superfície. Aquests factors característics de la mar Mediterrània fan que la productivitat marina depengui del cabal d’aigua dolça dels rius i de l’acció dels vents. Les àrees de major productivitat són les que es troben al voltant de la desembocadura dels grans rius. A Catalunya ho podem observar en el Delta de l’Ebre o entorn del Golf de Lleó per l’efecte del Roine, on trobem la màxima productivitat a la Mediterrània occidental, desmuntant la fal·làcia que “el agua de los ríos se pierde en el mar”.

La zona d’influència de l’Ebre té un radi d’uns cent quilòmetres al voltant de la seva desembocadura del riu, repartint-se entre els ports pesquers de Castelló i Tarragona. L’aigua dolça del riu fertilitza el mar en aquesta zona, gràcies als nutrients que aporta i produeix una interfície d’aigua salada / aigua dolça extremadament productiva. La capa menys densa d’aigua dolça s’escampa sobre l’aigua salada i proporciona un màxim creixement de fitoplànctons. El fitoplàncton constitueix la base de la cadena tròfica dels ecosistemes aquàtics. Molts estudis mostren una clara relació entre les captures de peixos i altres mariscs / mariscs (sardines, anxoves, llagostes, gambetes, peixos de closca) i la sortida del riu Ebre.

A l’hivern, la columna d’aigua és verticalment homogènia, de manera que el vent és el principal responsable d’aquests nutrients que floreixen. Durant la resta de l’any, amb l’absència de vents forts, els nutrients de la superfície acaben i només són compensats pels nutrients que aporta el riu. Durant aquest període, la producció de fitoplàncton està restringida a una capa profunda de 40-80 mm (profunditat màxima de cloril).

Quan es parla de l’aigua dels rius i el seu aprofitament, només es pensa en els efectes econòmics que té l’agricultura sobre la societat, però mai en els efectes col·laterals sobre la productivitat en l’aqüicultura i en les pesqueries

Al final de l’època primaveral, l’estructura de la columna d’aigua té una termoquilina de superfície forta que ajuda l’aigua dolça a tenir una extensió de superfície àmplia. Aquest període coincideix amb els cabals màxims del riu a causa dels desglaços primaverals i les pluges típiques de primavera al Mediterrani.

La majoria de peixos -verat, tonyina, anxoves, sardines, mollet, rap…- tenen els seus períodes de cria durant la primavera-estiu, a la zona d’influència de l’Ebre. Els cabals i nutrients aportats pel riu tenen un efecte directe sobre la producció d’alevins que posteriorment seran espècies comercialitzables i tindran per tant un impacte econòmic sobre el territori.

Sovint, quan es parla de l’aigua dels rius i el seu aprofitament, només es pensa en els efectes econòmics que té l’agricultura sobre la societat, però mai es pensa en els efectes col·laterals que té sobre un altre element de l’economia com és la productivitat en l’aqüicultura i en les pesqueries. Molt menys es fa una anàlisi global de quina productivitat real té un m³ d’aigua dolça en l’agricultura i quin en la pesca.

Dic cost global donat que la productivitat econòmica d’un m³ d’aigua dolça en l’agricultura prèviament porta associat una despesa important en infraestructures com poden ser embassaments, canals, parcel·lacions i condicionament de sòls, xarxes de distribució, etc., tot això amb un fort impacte econòmic però també ambiental com emissor de CO₂ i altres contaminants ambientals. En canvi, la productivitat de l’aigua dolça en el mar no implica cap despesa immensa més enllà de les infraestructures associades als ports i llotges i al combustible de les barques.

Actualment els cabals ecològics vigents són insuficients per al manteniment del Delta i tenen un efecte clar sobre la producció del territori, tant en agricultura com en pesqueries i aqüicultura

Des de la Plataforma en defensa de l’Ebre un dels elements principals en la nostra lluita és demanar un cabal ecològic suficient per al delta i per la mar de l’Ebre. Malgrat la lluita constant, actualment els cabals ecològics vigents són insuficients per al manteniment del Delta i tenen un efecte clar sobre la producció del territori, tant en agricultura com en pesqueries i aqüicultura.

Per altra banda, els cabals per a l’Ebre, no són només cabals d’aigua, també són cabals de sediments que actualment es queden retinguts en els embassaments i que generen greus problemes al llarg del riu (la transparència de l’aigua del riu genera macròfits i mosca negra!), però especialment en la costa, on la manca de sediments fa que el Delta desaparegui a cada llevantada, la darrera aquest desembre quan la costa ha retrocedit en algun espai fins a 60 metres (Illa de Buda).

Aquesta és la lluita “sorda i constant” en paraules de Raimon que tenim a les Terres de l’Ebre, una lluita que requereix la implicació de les administracions però especialment de la conscienciació de la ciutadania respecte a un problema que, en cas de no actuar aviat, serà irresoluble.

La darrera llevantada a l’Ebre ha coincidit en la cimera sobre Canvi climàtic a Madrid. La llevantada ha ficat de nou en evidència la fragilitat del Delta

La darrera llevantada a l’Ebre ha coincidit en la cimera sobre Canvi climàtic a Madrid. La llevantada ha ficat de nou en evidència la fragilitat del Delta, ràpidament la ministra del ram ha fet declaracions respecte de què cal actuar sobre aquest espai. I si, té raó, cal actuar sobre el delta de l’Ebre, en mesures clares i concretes sobre determinats punts on els efectes ja comencen a ser irreversibles, però hem d’anar alerta en quin tipus de mesures fem i les conseqüències col·laterals que poden tenir en llocs avui menys afectats.

Les solucions que cal implantar al Delta han de ser solucions que el medi natural entengui com pròpies i que tinguin una adaptació natural, o passarà com tota la resta de mesures executades: no aportaran cap solució i generaran més problemes. Cal començar ja en proves pilots reals de mesures que puguin ser extrapolables a més gran escala, un cop avaluades i constatat que no generen més problemes que els que intenten resoldre.

Però sobretot, cal replantejar la gestió de l’aigua que es fa a la Conca de l’Ebre, on cada cop hi ha menys disponibilitat d’aigua per efectes del canvi climàtic, però on cada cop s’incrementa el consum i els nous usos. I on el model de l’agroindústria i agrobussines va expulsar tàcitament els pagesos de les seues terres per convertir-los en operaris del camp controlats per les grans empreses agroindustrials i que a poc a poc els va substituint per mà d’obra més barata i sovint il·legal i sobreexplotada, als que fan fer la mateixa feina per menys salaris i pitjors condicions laborals.