Avui, els territoris d’alta muntanya banyats per la neu i la roca s’han endinsat sobre l’imaginari social en forma de producte i ofereixen infinitat d’opcions als impulsos consumistes. Amb facilitat per caure sota la seducció del consum, bona part de la societat ha incorporat la muntanya al seu imaginari per mitjà del culte al cos i valorant la natura com a espai de retrobament de l’ego individualista. En conseqüència, a la muntanya estem trobant espais col·lapsats per la pressió humana i els mecanismes de seducció que té el mercat i que estan funcionant molt bé, de forma que, progressivament, està passant de ser un entorn d’interès per a la comunitat rural, científica o aventurera a ser-ne un per a gran part de les masses que s’han avorrit de la Costa Brava, de Benidorm o de Tailàndia; i encara més, als anys posteriors a la pandèmia.
Hi ha molts indicadors del protagonisme que estan prenent sobretot els esports que es practiquen a estes altituds. Han arribat anuncis –amb la ja clàssica normativitat dels cossos– de grans asseguradores o entitats bancàries que fan un símil entre la confiança que suposadament ens aporta aquella empresa concreta i la seguretat d’un company de cordada o la tranquil·litat que ens dona un banc, comparant-la amb la d’un cim. Cada vegada hi ha més reportatges sobre l’increment d’afluència a l’Aneto, al Montblanc o a l’Everest. Avui és fàcil conéixer algú que haja estat al Camp Base de l’Annapurna, que haja fet el trekking de les Torres del Paine o passat el Pont de Mahoma a l’Aneto. A escala quantitativa, no deixa de ser subjectiu, però no menys interessant el fet que, prenent com a referència el nombre de llicències dels esports federats, les activitats d’alta muntanya es troben entre les cinc més practicades arreu de l’Estat espanyol.
Tot i que l’alta muntanya és un concepte que prové de l’àmbit de les ciències naturals i que ens introdueix a territoris de neu, gel i roca, el concepte d’alta muntanya que ens interessa versa sobre els esports practicats en aquests espais, com l’alpinisme, l’escalada, el barranquisme o l’esquí. Esport també és una paraula que ha patit una desviació conceptual al llarg del temps. La seua etimologia ens parla de diversió i oci, però sembla que cada cop més persegueix la millora de l’habilitat, la retallada de temps en la consecució d’un repte o el culte al cos. No és nou. A partir de la industrialització, fonamentalment són les classes socials amb temps lliure, les burgeses, qui ja practiquen esports d’alta muntanya. Als Pirineus, aquests comencen a ser protagonistes amb el negoci de la neu i les estacions d’esquí que es van instal·lar als anys seixanta i setanta.
S’inicia un procés que podríem anomenar de cosificació i objectivació de la natura. La muntanya ha evolucionat fins a arribar a l’actualitat consumista dels tresmils pirinencs i els trekkings prefabricats d’alta muntanya, com la ruta de Carros de Foc o l’Alta Ruta de los Perdidos. Però és un procés que ja comença amb l’Himàlaia i que s’ha anat adaptant a les realitats de cada territori. Incorporant elements com el temps, el progrés i la competició, arriba el moment de les conquestes nacionals als pics del sostre del món durant els anys cinquanta i seixanta, el col·leccionisme de vuitmils a partir dels anys vuitanta i els rècords de velocitat als pics més alts i emblemàtics durant gran part del segle present.
Es pot descosificar la muntanya com a element consumible a través d’una cultura de muntanya que conjugue velles i noves pràctiques, i pensar-la com un espai polític on practicar unes idees de l’alteritat que s’enfronte al model actual
Després de les conquestes nacionalistes de l’Himàlaia que van portar a una part de l’opinió pública a conéixer l’alta muntanya i de l’impacte que va tindre en la societat la carrera pels catorze vuitmils, als anys noranta, irromp l’explosió de les expedicions comercials als cims més alts. Es produeix un canvi d’hàbits i de pràctiques de l’alta muntanya que influirà de forma notable sobre el procés de consum que avui coneixem al nostre entorn. Gràcies a les dades de l’Himalaian Database, projecte impulsat per la pionera del periodisme de muntanya Elizabeth Hawley, durant el període entre 1990 i 2019 es van incrementar un 800 % aquest tipus de pràctiques a l’Everest. Aquestes i els trekkings que s’han posat de moda, com el del Khumbu o el de l’Annapurna, han augmentat la pressió humana sobre aquestes valls. L’aglomeració de turistes als camps base dels vuitmils, a ciutats com Lukla, Pokhara, els allotjaments col·lapsats durant els trekkings, la carretera de Namche Bazaar o el telefèric de l’Annapurna en són uns exemples. El resultat és una turistificació i terciarització de l’economia del Nepal que acompanya la recerca de l’altitud més gran a costa de diners.
Però aquestes actituds de consum i modificació del paisatge cultural i econòmic d’un territori també les veiem prop de casa nostra. L’Aneto, el Mont Perdut i la “carrera” dels tresmils –esperonada per trekkings com l’esmentat Carros de Foc, Cavalls de Vent i altres– són el modus operandi del model turístic en expansió que s’està imposant a l’alta muntanya en indrets com la Vall de Tena, la Vall de Benasc, Aigüestortes, la Vall d’Aran o la Cerdanya.
Es pot descosificar la muntanya com a element consumible a través d’una cultura de muntanya que conjugue velles i noves pràctiques, i pensar-la com un espai polític on practicar unes idees de l’alteritat que s’enfronte al model actual. Podria ser obrir un mapa sense rumb, conéixer la toponímia del territori o relacionar-se amb la població local que sustenta les muntanyes. Hi ha qui parla de slow mountain, d’alpinisme romàntic, de caminar per conéixer, de l’art de caminar i d’escalar de forma ètica. Però el que s’hereta d’un sistema de consum que ens engloba és no qüestionar les pràctiques socials i econòmiques que veiem a la muntanya: els refugis emblemàtics dels tresmils, les carreteres d’accés o les pràctiques socials homogeneïtzades per mitjà dels trekkings d’alta muntanya coneguts.
Moltes vegades no reflexionem perquè no tenim temps: cal arribar-hi, i si hem de pagar per fer-ho, es fa. Es pot construir un altre model de consum, que no deixaria de ser consum, fidel al capitalisme “verd” que incorpore la sostenibilitat i la proximitat: o bé deconstruir la realitat i crear noves realitats socials i econòmiques. Si la resposta és col·lectiva, l’organització més propera al territori és un grup d’afinitat o un club o col·lectiu de muntanya. La Unió de Grups Excursionistes Llibertaris n’és un exemple, com també ho són les cooperatives autogestionades de guies de muntanya. L’altra alta muntanya ha de ser política. Ha d’implicar pensar com eliminem el concepte de medi natural com a objectiu de consum, fomentar l’actitud crítica davant la incorporació de l’alta muntanya al sector terciari, resignificar la funció del guia i el paper que juguen els refugis. Infinitat d’elements que, d’una manera o altra, els qui anem habitualment a la muntanya, toquem
