L’Amadeu era el germà d’una besàvia meva i era tramviaire a Gràcia. Poca cosa més en puc dir, ja que vaig saber de la seva existència fa pocs dies, després de trobar un medalló amb una foto antiga. A la foto aparentment de principis del segle XX, un home seriós d’uniforme mira més o menys a càmera. Però no hi ha cap nom escrit ni cap mena d’anotació i d’entrada no vam saber-lo ubicar. Fent una crida a amics i coneguts i per xarxes, diverses persones ens van indicar que l’uniforme semblava de ferroviari o de tramviaire (potser de la Canadenca). Amb això i rascant una mica a la memòria, al final vam caure que un germà de la besàvia era tramviaire; l’Amadeu.
Sempre m’ha agradat aquella idea que la gent no s’acaba de morir del tot si hi ha algú que la recorda. Com si el record pogués perllongar ni que fos una mil·lèsima part de l’existència de les persones: fer-les presents. I fer-ho amb les generacions responsables directes de la teva existència és, a més d’un diàleg amb el passat, una connexió amb les pròpies arrels. Un diàleg que té una vitalitat especial quan la presència dels altres arriba a través de les paraules. De la paraula dita i explicada. I això és cada vegada més rar.
Sempre m’ha agradat aquella idea que la gent no s’acaba de morir del tot si hi ha algú que la recorda. Com si el record pogués perllongar ni que fos una mil·lèsima part de l’existència de les persones
Perquè òbviament no passa sempre que el record dels avantpassats arribi i normalment només ens arriben els que tenim més a prop o els que hem conegut. Els records no s’allarguen, i cada vegada que algú es mor, amb aquella persona es moren una mica totes les altres que mantenia vives en els seus records. Perquè els qui quedem intentarem recordar-ho com ho hem sentit, però els anirem desdibuixant, ens equivocarem en detalls, barrejarem llocs i al final s’anirà difuminant fins a desaparèixer, i un dia apareix una foto i ningú sap dir qui és.
Entre les coses que va deixar escrites la meva àvia Conxita, hi ha un llistat de la parentela que ella va conèixer o de qui en sabia l’existència. En diverses pàgines cita desenes i desenes de noms, la majoria amb les dates de naixement i mort (concretes o aproximades), feines i anècdotes. Moltíssima gent amb qui al llarg de noranta anys va mantenir relació. També va deixar escrit el lament que si bé abans era més difícil desplaçar-se i moure’s, la gent es trobava més i parlava més.
Potser en aquest capitalisme que ens ofega és cert allò que no tenim temps per a res i la meva àvia tingués raó i –en general– la gent es veu menys i parla menys
La memòria oral és punyetera perquè és esbiaixada i subjectiva, però no puc evitar pensar que la tenim terriblement desentrenada. Potser en aquest capitalisme que ens ofega és cert allò que no tenim temps per a res i la meva àvia tingués raó i –en general– la gent es veu menys i parla menys. No obstant això, també hi ha un canvi cultural més antic que ens ha fet perdre això d’explicar anècdotes i vivències i de passar-les de generació en generació. El paper primer, i després la ràdio o el cinema van agafar el relleu a la paraula, però també van fer les històries fixes i inamovibles. I és que explicar i passar en veu alta les històries com es va fer durant segles -mil·lennis- també portava a fer-ne tantes versions com persones la narraven, com el poema de Guilgameix o les cançons populars (abans que algú les retingués en un paper).
L’admiració que tinc perquè una part (petita) de la meva família m’hagi transmès anècdotes i vivències que es remunten a finals del segle XIX és immensa. M’agradaria haver-ne sentit moltes més i m’agradaria conèixer les de totes les altres branques de la família, i de les altres famílies. I no obstant, la meva temptació és la d’escriure-les per retenir-les com m’han arribat a mi. Però penso que en el paper els avantpassats de totes aquestes històries es moririen. Que són vius només quan parlem d’ells en la quotidianitat, quan els fem seure a taula com si encara hi tinguessin el seu lloc.
Penso que en el paper els avantpassats de totes aquestes històries es moririen. Que són vius només quan parlem d’ells en la quotidianitat, quan els fem seure a taula com si encara hi tinguessin el seu lloc
Són anècdotes banals, tanmateix -i aquí hi ha la meravella- aquestes petiteses subjectives i personals són les que expliquen on som, no només individualment, també com a poble.
L’avi petit –un altre besavi– feia “arreglos” en algunes cases de la burgesia barcelonina i un senyoritu li havia dit –en privat– que sabia que la seva família havia fet la fortuna de l’esclavatge i que per això ell volia ajudar la gent. Sense perdre la fortuna ni l’estatus, és clar. Les gitanes de gràcia –i no pas cap senyoritu– van ajudar la meva àvia quan es va quedar sola amb dues criatures. La “Lola de la palla” –una altra besàvia– va donar l’adreça del cementiri als militars que es van presentar a casa seva l’any 39 preguntant pel seu marit, que havia mort –de mort natural– feia pocs dies. El meu avi que pescava amb els amics en una bassa al Clot, a Barcelona. Els que van deixar un poble de Castella pel Raval, i tantes més.
“Parlem de tu, però no pas amb pena”, va escriure Miquel Martí i Pol que aquests dies hauria fet noranta-tres anys. Tant de bo parli més de l’avi petit, de la Lola, de l’Enriqueta, de la Pepa o de la Conxita. Tant de bo pogués parlar de tants altres noms. Que l’Amadeu era mort i per un moment l’hem reviscolat.
