El barri en el qual naixes et marca. També el teu nucli familiar. Per a començar, les teues condicions socioeconòmiques supeditaran el teu futur més immediat i, segurament, també ho faran a llarg termini. Et diuen que estudies, que t’especialitzes en alguna matèria, que si treballes intensament, podràs tindre una bona vida. Eixir del barri com a metàfora d’ascendir socialment. Un mantra repetit tantes vegades que et deixen clar que no totes som iguals. Eixe barri no té futur ni el tindrà. No esperes un avenir entre els seus carrers. Només si ixes a un lloc més bonic, amb millors serveis públics, amb cases més grans o amb cotxes més cars hauràs aconseguit l’èxit. Perquè la igualtat social és una promesa, però t’espenten a escapar del teu destí per a evidenciar que no hi ha garanties que es complisca.
Tampoc estudiar o treballar intensament et garantirà res com s’ha demostrat mil vegades. Perquè no estudies en les mateixes condicions si depens de beques per a fer-ho, o si has de desplaçar-te durant hores a la setmana per a anar a la universitat, perquè és impossible llogar alguna cosa a prop d’on estudies. Si això tampoc val, sempre pots tindre la fortuna de destacar en alguna matèria que tinga milions de seguidors (i d’ingressos). Pots fer-te futbolista com Lamine Yamal per a ser respectat, per a ser posat com a exemple que els somnis es compleixen, que deixar arrere la misèria és possible, com si l’excepció fora la regla. Com si només el fet de ser bo amb la pilota t’atorgara respecte i, sobretot, drets.
Es repeteix molt que els migrants aporten a les arques públiques com si només quan són rendibles són vàlids com a persones
Aquestes últimes setmanes ho hem llegit en múltiples ocasions. Lamine Yamal com a exemple de l’Espanya multicultural. Com a model de la integració i model d’allò que les noves generacions de migrants poden aportar a la nostra societat. També com a arma llancívola contra aquells que no volen veure migrants (pobres i racialitzats) als seus carrers. És clar que el futbol és política, però també és cert que no podem parlar d’un cas puntual com un fet rellevant perquè, sense voler, excloem a milers de persones que mai seran respectades perquè no tenen el talent o l’oportunitat de jugar bé al futbol o a qualsevol matèria esportiva de masses. També es repeteix molt que els migrants aporten a les arques públiques com si només quan són rendibles són vàlids com a persones.
Els drets socials bàsics, el respecte i la possibilitat de tindre un futur no hauria de dependre de si eres davanter d’un gran club de futbol o de si cotitzes en la seguretat social. No tothom té la sort, no ja d’aconseguir l’èxit esportiu, sinó de ni tan sols de poder trobar un treball, regularitzar la seua situació i tindre una vida digna. Què fem amb eixa població? L’aïllem més i l’assenyalem com a culpable dels nostres problemes o li atorguem el mateix respecte que a un futbolista pel simple fet de ser part d’aquesta societat?
En un moment en el qual hem permés que el racisme siga una opció tolerable i que es debata sobre el repartiment de 400 menors com si foren mercaderia, quan hem acceptat que vinguen més de 140.000 ucraïnesos sense preguntar, permetem que s’instal·len cementeris nuclears prop de les nostres localitats perquè generen llocs de treball o permetem que al·luvions de turistes ens tiren de les nostres ciutats perquè aporten riquesa (per a alguns). Però es trenquen pactes de govern per acollir 20 o 30 menors migrants i se’ls acusa de robar o portar matxets quan l’única cosa que han fet ha sigut fugir d’un conflicte polític o bèl·lic, o de la negació de futur. També hem d’entendre que eixe discurs existeix, que també representa a una part de la població i que limitar el respecte i la simpatia quan es cotitza o es goleja, és comprar part d’eixe relat.
Els drets socials, el respecte i la possibilitat de tindre un futur no hauria de dependre de si eres davanter d’un gran club de futbol o de si cotitzes en la seguretat social
Parlar d’eixir del barri com a sinònim de l’èxit és perillós. També posar exemples extraordinaris com si foren la possibilitat d’una majoria. Tots hauríem de tindre els mateixos drets sense importar on vam nàixer o a què ens dediquem, si és que podem treballar en alguna cosa. Hi ha moltes realitats en un mateix bloc de cases, en un barri o en una ciutat. Simplificar no ens ajudarà. M’alegre de l’èxit de Lamine Yamal, que es recorda del codi postal d’on ve, que no oblida les seues arrels, que mostra que la realitat de l’Estat no és la mateixa que fa dècades, però el racisme també es combat en el dia a dia als nostres carrers. Mesura les teues accions, com tractes les persones racialitzades amb les quals convius, com els tracta el govern local o municipal del teu poble o ciutat. Demostra que l’Espanya multicultural no sols celebra gols, sinó que permet la convivència sense assenyalaments ni fustigació. No sempre es pot eixir del barri. Per què no transformar-lo?
