Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'amo i l'esclau

Avui és un bon dia per parlar de les relacions de poder i de diferents conceptes que, patriarcalment, ens persegueixen. Començaré defensant la tesi de Vivian Gornick, qui advoca que “de totes les dicotomies de la humanitat, inclosa la de negres i blancs, la divisió més greu és entre homes i dones, entre altres raons perquè ens fiquem al llit amb els enemics; estem massa interconnectats, les intimitats compliquen la resolució”. No sé si cal que diga que ella és del Bronx. Seguiré amb Hirsch, amb una menció del concepte del bé posicional, segons el qual un objecte sols és valorat pel seu propietari perquè no és dels altres i perquè els altres, d’aquesta manera o d’una altra, li donen un valor que, alhora, el reconeix. Després em passejaré pel concepte de normalitat de Foucault, entenent que  implica una relació de poder sine qua non, ja que la normalitat classifica, ordena, controla i decideix el que és correcte en cada moment. Se sap, qui surt d’aquesta realitat és estrany. Ja ens sona, tot açò, no? La diferència i la confusió entre el que és normal i el que és correcte. Això és el patriarcat. Per això, acabaré amb Hegel, amb la seua analogia sobre la dialèctica i les relacions de poder, i potser després veiem més que alguna imatge, alguna una història, amb alguna nota de conclusió que acceptar. Diuen que les bones històries són les que fan pensar.

 

L’AMO I L’ESCLAU

Després d’anys i anys, Esclau s’aferrava a Amo, qui malgrat les seues escasses i sempre violentes paraules, acabava donant-li, de tant en tant, el que li sobrava de menjar. El seguia allà on anava, sentia que sense ell no sabia on estar. Amo mai mirava Esclau, mai li havia dedicat una sola mirada. Les seues paraules, encara que d’odi, li recordaven a Esclau algun tipus de vincle, més desitjat que real, i encara que Amo hi haguera dies que ni li parlava o que desapareixia sense deixar rastre, quan tornava a escoltar les seues, aquelles, paraules de nou, sempre se n’alegrava sense objectar. D’una manera o altra, Esclau se satisfeia i ben bé no sabia com explicar-ho. La seua relació era eixa, el seu vincle, la seua dicotomia, el seu existir. Esclau sense Amo no era res. I ell, sense més, s’hi aferrava, neguitejava el seu perquè, però no se’l plantejava. Què podia fer?

Esclau se satisfeia i ben bé no sabia com explicar-ho. La seua relació era eixa, el seu vincle, la seua dicotomia, el seu existir. Esclau sense Amo no era res. I ell, sense més, s’hi aferrava, neguitejava el seu perquè, però no se’l plantejava

Un dia, però, després que Amo tornara als dies d’estar desaparegut, Esclau, quasi sense voler o sense adonar-se’n, va atrevir-se a dir-li alguna cosa. Però quasi no li va eixir la veu, la pregunta va ser quasi inaudible. Aquella va ser la primera vegada que Esclau alçava la veu, encetava conversa i mantenia la mirada amb Amo. I Amo, amb menyspreu i en forma de resposta, el va mirar. Aquell primer encreuament de mirades va ser la primera conversa, una resposta silenciosa però evident. Esclau veia als ulls d’Amo quelcom que no sabia què era ni com interpretar; estava com expectant i la incertesa el va animar a continuar. Li va recordar tot el temps que havia estat fora, que no havia sabut què fer tants dies sense ell, i després d’aquestes paraules encertades com una fletxa dirigides directament a Amo, aquest no va tenir més remei que esquivar-la amb una resposta contundent, en forma de veu i paraula. Llavors, a poc a poc, la discussió es va anar animant, fins al punt que, al cap d’una estona, cap dels dos podia parar de discutir. Ningú volia aturar-se de dir la seua, perquè els dos tenien molt a dir-se, perquè tots dos volien dominar-se, sobreposar-se, mútuament. Els dos tenien raó en totes les seues queixes i corpresament les sentien. Els dos volien parlar, però no escoltar-se.

En un moment inesperat, Esclau va girar-se i va desaparéixer. Va deixar Amo amb un pam de nas, encara grunyint als mil vents. Ell, per la seua banda, havia acabat la conversa. Amo, per la seua, s’havia quedat allà, amb la paraula a la boca, de peu, enfurismat i tot sol. Ningú escoltava ara les seues frustracions i no podia quedar-se així. Quin sentit tenia queixar-se sense ningú que l’escoltés? Com trobaria llavors algun tipus de resposta si no podia preguntar, si no tenia algú qui poguera respondre? Amo no volia, no podia, callar-se. Necessitava el seu rival, perquè ara, després d’aquella conversa, la seua posició d’autoritat havia canviat. Esclau havia passat de ser ningú a ser algú que l’inquietava. Aquella conversa, les seues paraules i la seua capacitat de raonar, d’argumentar i de discutir amb Amo, li havien atorgat una posició de superioritat respecte d’abans, la qual, d’alguna manera, començava a empatar-se en la d’Amo. A més a més, Amo havia descobert en aquella discussió, en aquell encreuament de paraules, un món nou de coneixements que abans no sabia d’Esclau. Amo sentia que Esclau, d’alguna manera, fins i tot havia tingut la valentia, o la gosadia, de discutir-li arguments raonadament fins a no poder més, i això, certament, també ho admirava, cosa que l’enrabiava encara més. Amb tot, Amo continuava pensant en Esclau, qui havia decidit que n’havia tingut suficient i havia abandonat la conversa, deixant-lo allà plantat. Potser la clau per a ell era viure-hi, no morir en la sublevació o en l’intent d’emancipació, va acabar reflexionant. I un altre cop, un aire d’admiració terrible va venir a visitar-lo.

Els dos eren amos i esclaus alhora, els dos tenien poder i, al mateix temps, hi estaven sotmesos. Però no del tot. Certament, Esclau no volia dominar Amo, potser sí donar-li una lliçó. El que realment Esclau desitjava era ser lliure

Dies més tard, Esclau va tornar a aparéixer i a Amo li va semblar que se n’alegrava un poc. Com podia ser? Si l’havia arribat a odiar, discutint l’altre dia, l’haguera matat! Alguna cosa el motivava per anar ara cap a ell i encetar paraula. Era cert que Esclau li havia dit coses que li havien causat fins i tot ganes de matar-lo, però després de dies d’estar desaparegut, l’havia trobat a faltar i tot. Havia tingut la necessitat d’estar rabiós, d’anar a buscar-lo per acabar amb ell, però ara ja no sentia la fúria que havia sofert darrerament. Després de tants dies sense Esclau, havia passat de la fase de la negació a la d’ira, de la negociació a la depressió, fins a l’acceptació, admetent així la situació novament definida. Aquells dies de silenci, de parèntesi sense Esclau, havien esdevingut clau per a Amo. S’havia adonat que Amo sense Esclau no era res i que per molt que volgués, no tindria cap sentit matar-lo. És més, Amo sense Esclau no existia. L’un sense l’altre no podien ser. O els dos o cap. Llavors, qui era qui, en aquest joc de màscares? Era ell ara el sotmés, era l’altre qui el dominava? S’havien mudat els daus de la partida? Els dos eren amos i esclaus alhora, els dos tenien poder i, al mateix temps, hi estaven sotmesos. Però no del tot, certament Esclau no volia dominar Amo, potser sí donar-li una lliçó. El que realment Esclau desitjava era ser lliure i no estar vinculat ni a ell ni a ningú. Havia deixat d’idealitzar Amo i de desitjar ser com ell, tot i que reconeixia que d’ell havia aprés coses.

Sota aquella premissa, Esclau va transformar el seu nom i ara passava a dir-se Lliure.

Amo s’havia quedat tot sol, sense sentit, aïllat, sense aspiracions. Havia pensat, alguna nit insomne, en dominar un altre qualsevol. S’havia jurat que hi havia tants i molts qui es deien Esclau que no tindria cap problema en substituir-lo. Però s’havia confessat a si mateix que no seria el mateix. Ara, més que mai, reconeixia que ell havia aprés també moltes coses d’Esclau, qui ara es deia Lliure i d’alguna manera l’envejava. Sí, aquest cop, l’envejava.

Un bon dia, temps després, Amo va mirar-se a l’espill i no es reconeixia. La seua cara no era la de cada dia, els seus braços, els seus músculs, les seues intencions, actes i paraules no eren els mateixos. Havia canviat i, descol·locat, va anar-se’n directe en cerca d’auxili. Quan va eixir al carrer, va veure el blau cel, va sentir l’aire fresc per primera vegada a la cara, va sentir olors que abans no sentia, va notar el fred de l’hivern eriçant-li la pell, va passar per experiències que abans desconeixia i va tenir ganes de viure. El món havia canviat, ell havia canviat, ara sentia per primer cop que respirava; la cova de vidre on vivia s’havia trencat, el silenci aclaparador, ara no hi era. Llavors, des de l’altre costat del carrer, va veure a Lliure, qui impacient i somrient el saludava i l’esperava. Per a sorpresa seua, la reacció va ser d’una felicitat abundant, molt content per trobar-se’l. Lliure, només abraçar-lo, veient la seua cara de qüestions i d’incertesa, li va dir: llibertat és la vida.