Èric Pons i Larroy (Barcelona, 1997), actor, creador i docent d’arts escèniques –com ell mateix es defineix– entén el teatre com un espai de trobada on la vida s’escola i es transforma a través de la mirada artística. Es va graduar en Interpretació Textual per l’Institut del Teatre i ha participat en muntatges al Gran Teatre del Liceu, la Sala Beckett o el MACBA, però també ha estat peça clau en la creació independent. Com a membre fundador de la companyia La Beatriz, ha portat a escena espectacles com Disset Anys, Perfectia o Let Me Down Slowly, apostant per una dramatúrgia que transita entre la intimitat i la crítica social. A més, des de NUS Cooperativa treballa el teatre com a eina de transformació, abordant violències i desigualtats socials en escoles i comunitats. Aquesta mirada també impregna La por a la pell, el seu nou espectacle que es podrà veure al teatre La Gleva de Barcelona del 26 de març al 6 d’abril, on parteix d’un episodi real per explorar la memòria, la identitat i les cicatrius invisibles de l’assetjament escolar. Jugant amb l’autoficció i el cos com a canal de records, Pons –amb la companyia d’un equip format per Clara Manyós, Blanca Garcia-Lladó i Quim Bigas– construeix un relat que transcendeix la seva història per dialogar amb les estructures de poder i els mecanismes de supervivència. Èric Pons ens obre les portes de la sala 3 de la Nau Ivanow de Barcelona per xerrar sobre el procés de creació, els límits entre realitat i ficció, i el paper del teatre en la relectura del passat i la construcció de futurs possibles.
Com estàs? Com és el procés de treball?
Molt bé. Ara mateix portem unes dues setmanes i mitja de procés, però el projecte ja fa quatre anys i mig que camina.
La por a la pell parteix d’un episodi real que et va sacsejar profundament. Com sorgeix la idea de portar-ho a escena?
Va ser bastant ràpid. Quan em va passar el que origina tot aquest projecte, recordo que, només una setmana després, ja pensava: “Això podria ser un espectacle”. Però també vaig necessitar un temps per passar el meu procés abans de començar a crear. No faig teatre terapèutic, no ho barrejo amb el meu procés personal, però sí que m’agrada pensar que el teatre m’ajuda a mirar la meva història des d’una certa distància. Aquesta distància es genera quan altres històries s’hi barregen i quan es passa per un filtre artístic i teatral.
El detonant d’aquesta experiència personal és una retrobada fortuïta…
“No faig teatre terapèutic, no ho barrejo amb el meu procés personal, però sí que m’agrada pensar que el teatre m’ajuda a mirar la meva història des d’una certa distància”
Sí. Va ser un encontre inesperat amb una persona, i la meva reacció va ser completament física. En aquell moment em vaig adonar que la meva ment havia oblidat algunes coses, però el meu cos encara les recordava perfectament. I allà, de cop, es van expressar. Va ser el punt en què vaig poder mirar la història de la meva infància amb els ulls d’una persona adulta. La primera vegada que vaig començar realment a gestionar-ho.
Com és aquesta reacció? Com funciona aquest engranatge de la memòria per a tu?
Està molt connectat amb el cos i el moviment. A partir d’aquesta trobada vaig entendre que una sensació física pot despertar una imatge, un record. I això ho hem treballat durant el procés de creació: a partir del moviment, veure quines imatges ressorgeixen i si les podem incorporar d’alguna manera a l’escena.
Hi havia parts de la teva infància que havies oblidat per un mecanisme de defensa?
Sí, absolutament. Crec que la meva estratègia va ser tirar endavant, continuar caminant sense mirar enrere. I estic agraït d’haver fet això en aquell moment perquè em va permetre sobreviure. Però l’Èric adult ha hagut de fer la feina que aquell Èric petit no podia fer.
I mirant ara aquest trauma des de la maduresa, n’extreus conclusions clares?
No sé si conclusions, però sí que he après algunes coses. A escala personal, faig teràpia, i aquest tema apareix sovint. En l’àmbit artístic, ens agafem molt a la pregunta de com la identitat es veu afectada pel que vivim de petits. No crec que res sigui absolutament determinant, però és evident que el fet d’haver patit assetjament escolar i d’haver-lo silenciat per supervivència ha influït en qui soc avui.
Has dit abans que no fas teatre terapèutic, però hi ha un fort component emocional en aquesta obra. Com ho gestiones?
“No crec que res sigui absolutament determinant, però és evident que el fet d’haver patit assetjament escolar i d’haver-lo silenciat per supervivència ha influït en qui soc avui”
Pel filtre artístic i teatral, que em dona distància. També perquè aquest projecte l’hem anat treballant a poc a poc durant quatre anys. I perquè explico la meva història, però està tenyida d’altres històries. No tot és veritat ni tot és mentida. Això m’ajuda a no sentir que m’exposo del tot. A més, m’he envoltat d’un equip en qui confio molt, i això és fonamental. Per exemple, en el projecte hi ha Blanca Garcia-Lladó, que té un rol d’acompanyament i cures.
Ets també intèrpret de NUS Cooperativa, un projecte que treballa temes de violència a les escoles, entre altres temàtiques. Creus que aquesta experiència t’ha fet entendre millor les estructures de poder que entren en joc en casos com el teu?
Moltíssim. De fet, un any abans d’entrar a treballar a NUS Cooperativa, ens van fer un acompanyament per a La por a la pell, i allà vam començar a construir el relat des d’una perspectiva més àmplia. La història no és només “què em va passar a mi”, sinó que parla de violències estructurals. Per exemple, de com la masculinitat imposada des de petits afecta la nostra manera de viure i expressar les emocions.
El teatre pot jugar un paper en la transformació social?
M’agradaria pensar que sí, sobretot en relació amb les persones adultes. Quan parlem d’assetjament, ens pensem que només passa a les escoles i que no ens interpel·la, però és fals. Totes hem estat a prop de l’assetjament, d’alguna manera: patint-lo, exercint-lo o sent-ne testimonis. A més, com a persones adultes, tenim una responsabilitat sobre quin tipus d’entorn volem crear per a les noves generacions. L’assetjament a l’escola no desapareixerà mentre a la societat encara reproduïm les mateixes violències.
En aquest sentit, consideres que falten més narratives com la teva al teatre català?
Sí, sempre en falten. Potser no perquè no existeixin, sinó perquè no tenen prou visibilitat. I aquí la qüestió no és només fer un espectacle puntual sobre assetjament escolar o identitat, sinó que aquestes històries tinguin un espai permanent en la programació teatral. No es tracta de fer “l’espectacle de la quota” i ja està.
Com a persona no binària dins el món teatral, com vius la falta de referents?
Falten molts referents no binaris i no estem acostumats a veure’ls en la ficció catalana. Quan em presento a càstings, tinc aquest dilema: si m’apunto a un personatge masculí, no soc un home, però potser m’agafen. Si ho faig per un personatge femení, no em llegiran com a dona. És com quan vaig al lavabo i no sé on entrar per sentir-me còmode. Falten personatges no binaris a l’escena, però, sobretot, falten històries on la seva identitat no sigui el tema principal. En La Por a la pell, per exemple, parlo d’identitat de gènere perquè forma part de qui soc, però l’espectacle no gira entorn del meu no-binarisme.
Com et sents, ara, dins l’ecosistema teatral?
“Falten personatges no binaris a l’escena, però, sobretot, falten històries on la seva identitat no sigui el tema principal”
M’agradaria que hi hagués més espai perquè algú em proposés projectes. Això ja passa, però costa. Així i tot, ara em sento amb més energia. Fa dos anys vaig haver de parar una mica perquè m’estava cremant, i vaig pensar: “Només tinc 25 anys, no pot ser que ja estigui en aquest punt”. També m’agradaria que hi hagués més marge perquè les peces no s’haguessin d’aixecar de manera tan precària, encreuant els dits perquè surtin bé i després haver de començar de zero. Ara mateix, les obres duren dues o quatre setmanes i immediatament es dona pas a la següent. No hi ha gaire espai perquè tinguin recorregut. Però, tot i això, ara em sento amb energia i amb ganes de descobrir. Justament per això ha estat tan interessant haver gestat aquest projecte a poc a poc durant quatre anys. M’agrada mirar enrere i pensar que, si ara mateix comencés La Por a la pell des de zero, segurament seria un projecte completament diferent. Però, alhora, continuo sentint-m’hi profundament connectat.
A l’espectacle parles amb l’Èric de fa setze anys. Què li diries al teu jo futur?
Uf… Primer, l’abraçaria. I li diria que, si us plau, continuï fent teatre, que no s’hagi cansat de viure i de ser feliç. I després, li preguntaria com està.
