Poques hores després de l’inici de la invasió militar russa a Ucraïna, el president rus, Valdímir Putin, va rebre una trucada de Damasc. Era el seu homòleg sirià, Bashar al-Assad, que el felicitava. Li agraïa una acció militar decidida que, deia, “és una correcció de la història i un restabliment de l’equilibri del món que es va perdre després de la dissolució de la Unió Soviètica”.
Putin ha trobat pocs aliats internacionals tan entusiastes en la seva recent aventura militar com la del dictador sirià. Síria sembla ara un pati del darrere per a Putin. El passat divendres el ministre de defensa rus, Sergei Shoigu xifrava en 16 mil els voluntaris internacionals del Pròxim Orient, majoritàriament sirians, que s’havien ofert a lluitar a Ucraïna. No és d’estranyar. Moscou s’ha convertit durant els últims anys en un aliat essencial del règim de Damasc, prestant al seu govern un suport militar, econòmic i polític vital.
Al-Assad sap que si no fos per Putin potser no seguiria en el càrrec. Si no fos per Putin i pels més de 63.000 soldats que, oficialment, el Kremlin ha destacat a Síria des de l’any 2015 i que han aconseguit ajudar a consolidar militarment el que l’exèrcit sirià va ser incapaç de fer. Diversos analistes indiquen que la intervenció siriana, la primera de Rússia fora d’un país de l’antiga òrbita soviètica des del col·lapse de l’URSS, va obrir la veda a una política exterior del Kremlin més agressiva i arriscada. Els sis anys d’experiència adquirida a Síria podrien ser vitals ara a Ucraïna.
El 2015, el règim sirià d’Al-Assad estava sobrepassat. Les diferents faccions rebels avançaven a l’oest i al nord, mentre Estat Islàmic prenia el control de Palmira i l’exèrcit sirià Lliure es rearmava al sud. El règim baasista va demanar ajuda a Moscou, que es va acabar de decidir en veure com l’avenç de grups rebels islamistes cap al port de Tartus amenaçava la seva única base naval mediterrània. Putin va desplegar la flota aèria i la guerra va canviar ràpidament mentre el Kremlin guanyava pes regional, atansant Damasc i Teheran a la seva òrbita d’influència.
Rússia va desplegar un enfocament pluridisciplinari a Síria, incloent-hi armes de precisió de llarg abast i campanyes de bombardeig a gran escala, juntament amb guerra cibernètica i l’ús de forces paramilitars. La capacitat russa per l’aire es va demostrar determinant, canviant el rumb de la guerra i permetent al líder sirià reafirmar el seu control sobre gran part del país.
Segons la Xarxa Siriana pels Drets Humans, amb seu a París, la intervenció militar de Rússia a Síria ha causat la mort de 6.910 civils, inclosos 2.030 criatures, i ha comportat més de 1.200 atacs a instal·lacions civils vitals, com escoles, hospitals o mercats. El març de 2021, la Duma va reconèixer la mort de 112 soldats en els sis anys d’operacions. Segurament, les xifres són molt més altes, sobretot si hi sumem el gran nombre de mercenaris russos morts.
Rússia encara és activa al país àrab. Els bombardejos aeris s’havien intensificat en les darreres setmanes al voltant d’Idlib, on l’existència de grups islamistes ha servit a les tropes russes de pretext per continuar intervenint. Uns atacs que han violat repetidament els diversos acords de desescalada pactats amb la Turquia d’Erdogan, a qui s’acusa de recolzar aquests grups. El darrer Cap d’Any es denunciava que un atac aeri rus havia provocat la mort de dos menors, mentre que un altre atac a una estació de bombeig va deixar sense la font principal d’aigua potable a prop d’un quart de milió d’habitants de la regió.
L’estratègia dels corredors humanitaris ja s’ha usat a Síria com a via per consolidar el control militar
Rere el discurs de combatre el terrorisme, la intervenció russa ha consolidat un règim criminal com l’assadista i ha apropat Moscou a Teheran, malgrat que tots dos competeixin per repartir-se el pastís de la reconstrucció i lluitin per contractes en els sectors de l’energia, els fosfats, l’agricultura i els béns immobles a Síria. A la vegada, el conflicte ha mostrat un Kremlin especialment astut a escala diplomàtica, assolint fins i tot una certa legitimitat de les seves accions a través d’acords estratègics amb agents dispars com Turquia, els Estats Units o Israel, amb qui manté un denominat “mecanisme de desconflicte” per evitar el xoc en les respectives operacions sobre terreny sirià.
La negociació, per exemple, dels anomenats corredors humanitaris, va ser assenyalada com una polèmica eina de doble fil emprada de forma recurrent per la diplomàcia russa en el conflicte sirià. Emprada per consolidar el control militar mentre es podia vendre com una via diplomàtica cap a la pau. Si aquesta estratègia servirà també a Ucraïna és quelcom encara per veure. Però difícilment tindrà el camí tan aplanat com a Síria.
