Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'emergència italiana, entre la salut i l’economia

Les divergències entre el Govern i les institucions locals, així com el conflicte entre salut i economia, ha agreujat la crisi pel coronavirus a Itàlia i ha polaritzat la població entre alarmistes i negacionistes

Una jove italiana al balcó, amb la pancarta "ens quedem a casa" / Arxiu

No va i no anirà tot bé com intenta repetir la classe política italiana als mitjans de comunicacions i les xarxes socials. Avui està morint gent pel COVID-19, i no només als hospitals, sinó també a casa. A la Llombardia, tot i haver sumat més de 300 llits a l’UCI per mitigar l’emergència, els hospitals han d’esperar que els pacients morin o es recuperin per deixar espai als nous malalts. Aquesta regió segurament és l’epicentre de la pandèmia, però n’hi ha d’altres on la situació també s’està agreujant cada dia que passa i les estructures sanitàries es van saturant. Al Piemont, per exemple, hi ha 308 pacients a cures intensives per coronavirus, d’un total de 350 llits disponibles.

Amb la crisi, les polítiques de privatització del sistema sanitari nacional mostren amb claredat els seus efectes. Que consti: si això hagués passat amb la disponibilitat de llits que hi havia l’any 1997 (un 40% més dels que hi havia just abans de la crisi de 2008), la pandèmia de COVID-19 hauria estat igualment greu i problemàtica. I per això, en les condicions actuals, ho és encara més.

Al Piemont hi ha 308 pacients a cures intensives per coronavirus, d’un total de 350 llits disponibles

Si avui Itàlia es troba en condicions dramàtiques, és tant per la capacitat del virus d’infectar amb rapidesa, com per un conflicte polític i social vigent des de la meitat del mes de febrer fins ara. Un xoc amb dos fronts: el Govern contra les institucions locals i l’economia contra la salut. Els actors en jocs s’han barrejat de manera caòtica, sobretot els primers dies de l’emergència, la qual cosa ha causat una polarització de la població, que ara es divideix essencialment entre alarmistes i negacionistes.

Les primeres mesures del Govern, com el tancament de les escoles, dels bars després de les sis de la tarda o el consell de treballar des de casa, no van ser ben rebudes per les institucions locals. Van ser molts els alcaldes de les ciutats del nord que van rebutjar les mesures. El cas de Milà va ser emblemàtic. L’alcalde, Giuseppe Sala, va fer un vídeo relacionat a l’etiqueta #MilanoNonSiFerma (Milà no s’atura), amb què invitava la població a tornar a la “normalitat”.

Així s’evidenciava en el segon conflicte: salut col·lectiva contra desenvolupament de l’economia. Si d’una banda hi havia qui considerava que Itàlia es trobava davant d’una emergència inèdita i calia aturar el país immediatament -la producció (mantenint només les activitats necessàries per a la gestió sanitària i l’alimentació)- per aturar l’expansió del virus; de l’altra, hi havia qui afirmava que no es podia patir alhora una emergència sanitària i una crisi econòmica. I per aquesta raó, defensaven mantenir el funcionament de les activitats productives, financeres i del transport.

Molts alcaldes de les ciutats del nord van rebutjar les primeres mesures del Govern. L’alcalde de Milà, Giuseppe Sala, va fer un vídeo relacionat a l’etiqueta #MilanoNonSiFerma

Però el conflicte no s’ha resolt, sinó que les forces en joc s’han transformat, han canviat el to. Ara són els governs de les regions més afectades pel virus (Veneto, Lombardi Piemonte i Emilia Romagna) els que demanen més mesures restrictives, un gir de 180 graus respecte a les posicions inicials.

Des del punt de vista econòmic i sanitari, la Confindustria (Foment del Treball italià) vol que se segueix treballant. Però l’últim decret del govern Conte, del passat 21 de març, dona llibertat als treballadors i treballadores de les fàbriques, del transport i les finances, limitant l’obertura només als establiments que desenvolupen activitats bàsiques, que no són pocs. El Govern considera que hi ha 77 tipologies d’empreses que no es poden aturar, del sector alimentari o informàtic a la mecànica. A més a més, en algunes fàbriques, que van decidir fer el test a la plantilla, es va evidenciar que molta gent es transmetia el COVID-19, tot i les presumptes mesures de seguretat individuals, com mascaretes, guants i distància superior a un metre.

Amb tot, els mitjans de comunicació també han generat polèmica a les xarxes socials contra qui, tot i el consell de quedar-se a casa, sortia a passejar o a córrer sol. D’alguna manera, el discurs converteix un número de casos ínfim en un problema social. El focus de responsabilitat es col·loca en la gent quan els fets parlen per si sols: de l’11 al 20 de març, les forces de seguretat van interceptar 1.650.644 persones, de les quals només 70.973 estaven incomplint el confinament. Més del 95% estaven autoritzades a desplaçar-se (per anar a la feina o a comprar). Tot i això, l’operació va funcionar i el Govern ha obligat el petit comerç alimentari a tancar.

De l’11 al 20 de març, les forces de seguretat van interceptar 1.650.644 persones, de les quals només 70.973 estaven incomplint el confinament

Les mesures de contenció es van començar a aplicar el 9 de març a Itàlia. La seva eficàcia es començarà a veure aquesta setmana, segons diferents estudis. En absència d’una vacuna, la situació no podrà tornar a la “normalitat”, com demana una part de la societat, perquè aquella normalitat podria ser, de fet, una de les causes del virus. Caldria analitzar a fons quina correlació hi ha entre el fet que a les regions més productives i contaminades d’Itàlia sigui on el COVID-19, un virus que ataca les vies respiratòries, està deixant més víctimes i contagis.

Davant aquesta crisi, les reaccions de la societat italiana es poden dividir en quatre grups: qui es vol activar per trobar formes de solidaritat activa; qui troba noves formes de relació social (utilitzant els balcons i les finestres com a canals de comunicació); qui assenyala a les autoritats els presumptes untori (aquelles persones que surten a córrer o caminar); i qui, amb paciència, s’enfronta a la situació, organitzant el futur, utilitzant les xarxes socials i intentant tenir cura de la pròpia salut i la de totes.