El dimarts 9 de novembre, barrejat enmig d’altres anuncis respecte a la situació sanitària, l’atur i les pensions, Emmanuel Macron, el president de la República Francesa i copríncep d’Andorra, va declarar que l’Estat francès s’embarcarà en la construcció de nous reactors nuclears.
Aquest anunci, enmig de la cimera COP26 de Glasgow, ha estat interpretat com un toc de diana matinal pels partidaris de l’energia nuclear. S’han despertat a tot arreu les veus del suposat “impacte climàtic positiu” de l’energia nuclear. Fins ara, el debat ha estat una decepció total. No s’han aportat nous arguments a favor d’una energia sentenciada de mort, no tant per les catàstrofes de Txernòbil i Fukushima, sinó pels desorbitats costos i els magres resultats previsibles d’una tecnologia centralitzada i que no es pot adaptar a la demanda horària ni estacional del consum.
Macron pateix d’amnèsia deliberada. Dins del seu propi estat, a Normandia, la construcció del Reactor Europeu Pressuritzat, (EPR, per les seves sigles en anglès) de Flamanville 3, una central nuclear que acumula onze anys de retard en la construcció. Es va començar a construir l’any 2007 i ha patit defectes en sèrie i costos multiplicats com a mínim per quatre, tot i que algunes fonts parlen de sis. Dels 3.300 milions d’euros inicials pressupostats, l’última estimació dels promotors és que superi els 12.400 milions d’euros. El Tribunal de Comptes de l’Estat francès estima que el cost final podria superar els 19.100 milions d’euros.
L’Agència Internacional de l’Energia (AIE), una organització intergovernamental establerta a París, en el marc de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), va reconèixer que si la indústria nuclear fos capaç d’inaugurar un reactor nuclear cada quinze dies, 500 en vint anys, la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) no arribaria al 9 %.
Una reducció molt limitada a un cost molt astronòmic. Financerament i industrialment és impossible construir aquests 500 reactors. El primer dels quals, en cas de començar ara la construcció, tardaria quinze anys a ser inaugurat: l’any 2035.
Reduir l’escalfament no ha de ser una excusa per continuar amb les tecnologies d’impactes inacceptables pel planeta i la gent, com és el cas de la indústria nuclear o el gas canalitzat amb la contaminació de les mines d’urani i l’extracció, el risc d’accident nuclear i la generació de residus radioactius
Cal recordar que un dels objectius actuals de la Unió Europea és una reducció del 55 % de les emissions l’any 2030, en funció de les emissions del 1990. Cinc anys després s’estrenaria el primer dels 500 reactors. A més, l’opció nuclear és un abisme financer. Requereix una considerable inversió i grans subvencions públiques. Les societats d’inversors no s’equivoquen: només el 2 % de les seves inversions van al sector nuclear.
No és molt atractiu invertir ara i començar a tenir guanys crematístics dins de quinze o vint anys. És més eficient i lucratiu invertir en l’eficiència energètica i les energies renovables.
Per un costat, veiem les promeses de rellançament de la indústria nuclear; per l’altre, l’intent d’incloure’s sota el paraigua de les energies renovables o verdes com ho intenta l’electricitat negra de la incineració de residus.
S’ha de reconèixer, però, que la indústria nuclear emet menys GEH que el carbó, sempre que no s’incloguin les emissions associades a la construcció del reactor i el seu desmuntatge final, l’extracció d’urani, el transport i la fabricació de combustibles i la gestió dels residus radioactius… Amb el gas canalitzat el drama és el mateix. Les emissions ocultes de la seva extracció li han permès presentar-se com una “energia de la transició energètica”.
El cost de l’energia nuclear augmenta cada any, mentre que el cost de les energies renovables minva. La generació d’electricitat nuclear ara és tres vegades més cara que l’energia eòlica
Reduir l’escalfament no ha de ser una excusa per continuar amb les tecnologies d’impactes inacceptables pel planeta i la gent, com és el cas de la indústria nuclear o el gas canalitzat amb la contaminació de les mines d’urani i l’extracció, el risc d’accident nuclear i la generació de residus radioactius.
El cost de l’energia nuclear augmenta cada any, mentre que el cost de les energies renovables minva. La generació d’electricitat nuclear ara és tres vegades més cara que l’energia eòlica. Al territori francès, sense les subvencions agafades directament dels impostos i la tarifa regulada, l’electricitat nuclear és molt més costosa.
El sector de l’estalvi energètic i les energies renovables creen quinze vegades més llocs de treball que el sector nuclear. A Alemanya, el pla d’abandonar l’energia nuclear va crear més de 300.000 llocs de treball. Els sindicats li han donat suport sense ambigüitats. Aquests llocs de treball no amenacen la vida dels treballadors, a diferència dels treballs de la indústria nuclear.
La qüestió és clara: la indústria nuclear no ajudarà a minvar els efectes d’un clima degradat. Hem de recórrer a altres fonts de generació d’electricitat, una nova cultura de l’energia basada en l’eficiència, l’ecoefectivitat i la sobrietat. Faves contades o faves radioactives, aquesta és la qüestió.
