Hectàrees de terra fèrtil, ordenades en línies paral·leles i perpendiculars, plantades amb cura pels avantpassats familiars, que treballaven en una Palestina lliure, on l’aigua, l’adob i la possibilitat de cuidar els conreus era una rutina quotidiana i no un perill mortal. Avui, es considera que la meitat de la terra palestina cultivada està dedicada a l’olivera, un cultiu que estructura el paisatge mediterrani i que, entre octubre i novembre, es converteix en el motor de l’economia.
La Union of Agricultural Work Committees (UAWC) —una de les sis organitzacions palestines que Israel va designar com a “terrorista” l’any 2021— calcula que als territoris palestins ocupats hi ha prop de 10 milions d’oliveres. L’entitat va ser novament objecte d’un assalt dilluns 1 de desembre, quan forces d’ocupació israelianes van irrompre a les seves oficines a Ramallah i Hebron i van detenir diverses persones que s’hi trobaven a l’interior. L’operació militar, retransmesa en directe per un canal de televisió israelià, es va saldar amb set persones que continuen sota detenció i sotmeses a interrogatori militar. L’olivera és molt més que un pilar fonamental per a la vida i l’economia palestina; és identitat, patrimoni i història que ve de molt abans de l’ocupació israeliana. Hebron, al sud de Cisjordània —Al Khalil, “el meu germà”, en àrab— és especialment famosa per les seves oliveres mil·lenàries, especialment al barri de Tel Rumeida, a la zona B, on colons israelians s’han establert dins de la ciutat. L’olivicultura és essencial per a més de 100.000 famílies palestines: en un bon any, pot generar entre 200 i 70 milions d’euros en oli, sabó i, ocasionalment, combustible.
L’olivera és molt més que un pilar fonamental per a la vida i l’economia palestina; és identitat, patrimoni i història que ve de molt abans de l’ocupació israeliana
L’arribada del mes d’octubre dona pas a un dels moments més esperats, quan els camps esdevenen el centre de reunió habitual, tot substituint temporalment els menjadors de les cases. Però, cada any que passa, aquesta tradició de treball col·lectiu es veu més amenaçada per les restriccions imposades per l’ocupació —burocràtiques i físiques— que condicionen la vida arreu del territori palestí ocupat. L’expansió contínua d’assentaments il·legals, juntament amb carreteres i ponts exclusius per a colons israelians, fragmenta el paisatge palestí sense aturador. A això s’hi afegeixen les limitacions de mobilitat amb tanques metàl·liques de color groc que dificulten l’accés als camps, majoritàriament situats en àrea C.
La divisió del territori palestí ocupat en àrees A, B i C és fruit dels Acords d’Oslo de 1993 —teòricament provisionals, però encara vigents— i simbolitza el robatori diari de terres palestines. Les portes d’accés als camps, normalment tancades, s’obren de manera excepcional durant la collita. Les famílies han de sol·licitar permisos a les autoritats israelianes, sovint limitats a uns pocs dies, que són insuficients per recollir tota la producció d’olives.
L’expansió contínua d’assentaments il·legals, juntament amb carreteres i ponts exclusius per a colons israelians, fragmenta el paisatge palestí sense aturador
A aquesta violència estructural s’hi suma la violència directa: atacs organitzats de colons israelians, protegits i armats per Israel. La UAWC ha documentat que, des de 1967, els colons israelians han destruït més de 800.000 oliveres. Les imatges de l’actual ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, repartint armes als colons el novembre de 2023, exemplifiquen la impunitat i la normalitat amb què actuen. Des del 7 d’octubre, els atacs s’han intensificat fins a convertir-se en pràctica gairebé diària, comunament invisibilitzada per la premsa internacional. En els darrers dos anys, els colons han perpetrat 7.154 atacs, que han provocat l’assassinat de 33 persones —majoritàriament palestines, però també activistes internacionals— i han generat danys a llars, vehicles, granges i infraestructures bàsiques.
Només durant la collita de 2023, es van destruir 278.000 oliveres en un mes, amb pèrdues que van arribar als 10 milions de dòlars. Però res no és comparable amb la temporada d’enguany. Segons l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de les Nacions Unides (OCHA) i amb dades del Ministeri d’Agricultura palestí, la collita de 2025 ha estat una de les més violentes documentades fins al moment: més de 167 atacs en 87 pobles.
S’ha documentat que, des de 1967, els colons israelians han destruït més de 800.000 oliveres. Les imatges de l’actual ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, repartint armes als colons el novembre de 2023, exemplifiquen la impunitat i la normalitat amb què actuen
L’inici de la collita ha coincidit amb l’anunci de l’alto el foc a Gaza —incomplert centenars de vegades— que no ha alterat la realitat a Cisjordània, on l’ocupació, el colonialisme i l’apartheid continuen. Els mesos d’octubre i novembre han estat marcats per un augment sense precedents dels atacs en zones rurals de nord a sud, especialment a prop dels assentaments o darrere del mur il·legal de separació, en les anomenades “zones d’aïllament”. Els atacs inclouen pallisses, destrucció d’arbres i conreus, robatori d’eines i d’olives. Mitjans locals i canals de Telegram palestins han difós diàriament avisos sobre carreteres tallades (obligant a fer rutes més llargues per a accedir-hi o posant en evidència la impossibilitat total d’accés) o controls militars mòbils, sobretot a Nablus, Ramal·lah i Qalqilia. Les llargues jornades de collita —de l’alba a la posta de sol— continuen reflectint la urgència per aprofitar cada hora davant la manca de dies de permís.
L’objectiu no és només impedir l’accés a la terra, sinó destruir l’arrel d’una vida comunitària. Entre octubre i novembre, més de 5.700 oliveres han estat arrencades, cremades o ruixades amb substàncies químiques. S’han documentat robatoris constants de material—escales, llençols i sacs d’olives— i, fins i tot, de la collita. En alguns casos, soldats israelians han estat enregistrats mentre collien olives d’arbres palestins.
L’objectiu d’Israel no és només impedir l’accés a la terra, sinó destruir l’arrel d’una vida comunitària. Entre octubre i novembre, més de 5.700 oliveres han estat arrencades, cremades o ruixades amb substàncies químiques
Les pèrdues econòmiques d’enguany són enormes. La disminució de la producció —afectada per l’estat dels arbres, la sequera de l’últim any i les restriccions d’accés— ha impossibilitat treballar en zones que s’han quedat sense collir. Només entre el 5 i el 12 de novembre, el Ministeri d’Agricultura estima pèrdues de 4,3 milions de dòlars pels atacs dels colons. La producció d’oli podria caure de 22.500 tones a unes 7.000, una davallada sense precedents, que il·lustra la magnitud del dany sobre el sector agrícola.
Els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes deixen al descobert una temporada marcada per atacs sistemàtics i restriccions greus, que afecten tant els arbres com les persones i el seu dret legítim a treballar la terra. També evidencien la voluntat del pla colonial d’Israel de destruir, usurpar i ocupar tota la terra palestina possible. L’alto el foc, lluny d’aturar l’ocupació, el colonialisme i l’apartheid a Palestina, n’ha tornat a mostrar la persistència.
Allò que durant generacions ha estat una tradició comunitària, s’ha convertit en un malson per a moltes famílies, que han reduït la seva participació en la collita per por a les agressions i intimidacions. Tot i això, iniciatives impulsades pels comitès populars, emmarcades en la campanya Baqūn mā baqiya al-za‘tar wa-l-zaytūn (“Ens quedarem mentre quedin el zàtar i l’olivera”), activa des del 2010, han permès oferir suport directe a les famílies, documentar vulneracions i coordinar esforços per cobrir les zones més amenaçades durant els pocs dies de collita autoritzats. Les brigades internacionals de persones voluntàries han estat clau per reforçar aquesta tasca.
La realitat, però, també deixa una lliçó: la terra continua donant fruit i milers de famílies palestines persisteixen en la defensa i el treball dels seus camps, hereus d’un llegat familiar que acredita la seva propietat en un territori ocupat.
