Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les campiones de la Mina: lluitar contra els estereotips des de la perifèria

Una jove del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs s’ha alçat amb el títol de campiona de l’Estat espanyol de lluita olímpica d’enguany. Ariadna Iborra és protagonista d’una lluita no només al tapís, sinó  per trencar amb els estereotips de gènere en una modalitat esportiva altament masculinitzada i per vèncer les desigualtats socials d’aquesta barriada situada als marges de la Barcelona marca turística

 

Clara Macau | @ClaraMacau
Fotografies de Miguel López Mallach | @MallachPhoto

Al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, el club de lluita olímpica local celebrava recentment la primera posició d’Ariadna Iborra Quiñones (Barcelona, 11 de desembre del 2002) al Campionat de l’Estat espanyol de lluita olímpica, en la categoria de Cadet de 69 quilos. La trajectòria esportiva d’Iborra, de només quinze anys, és una lluita compartida amb tres companyes més, Naiara TomásMaría Moreno i Nerea Martínez, per introduir-se en un esport eminentment masculí, des d’un barriada que pateix dèficits socials i econòmics importants

Per a l’historiador, escolapi i pedagog Josep Maria Monferrer, veí del barri, la Mina és “paradigma de la marginalitat”. Però no tant perquè nasqués amb més marginalitat que la resta de barris, sinó perquè va quedar “abandonada a la seva sort”. “Aquí s’hi ha volgut situar tot allò que no vol la ciutat. La geografia del barri té una estructura que no afavoreix la creació d’una comunitat. Hi ha blocs verticals de fins a 200 persones, degradats, i carrers que no comuniquen entre si. El barri s’arriba a segmentar en, almenys, tres o quatre Mines diferents”, s’exclama.

El nucli habitacional de la Mina es va construir entre 1969 i 1970 com un “polígon d’absorció”, a corre-cuita, per reallotjar famílies de barraquistes dels poblats del Somorrostro, Pequín, la Perona, el Camp de la Bóta, Can Tunis i Montjuïc. Als prop de noranta habitatges inicials se’n van afegir més fins a completar, cap al 1972, el nombre de 1.871 blocs d’una mitjana de dotze plantes d’alçada que es retallen a l’horitzó i es poden contemplar en sortir de la ronda Litoral. Componen “una mena de barraquisme vertical”, diu Daniel Martínez Heredia, director del Casal Cívic del barri.

El 2016, les dades proporcionades pel Consorci de la Mina continuaven apuntant una comunitat veïnal jove. Tot i que gairebé el 50% de la població té el graduat escolar, vora un 30% no ha acabat els estudis bàsics, només un 18% ha fet el batxillerat i un 7% té estudis universitaris. La taxa d’analfabetisme és del 6,8% i se situa entre la franja de més edat

La Mina ha passat d’una població de 15.000 habitants a baixar fins als prop de 10.000, malgrat l’arribada, els darrers anys, de força persones originàries de fora de l’Estat espanyol. Cap a l’any 2000, mostrava els indicadors següents, segons un estudi de la Fundació Pere Tarrés, citat per Monferrer: una piràmide d’edat molt jove, una renda bruta per família inferior a més del 60% del conjunt de Catalunya, una taxa d’analfabetisme del 18% i problemes relacionats amb les drogues. El 2016, les dades proporcionades pel Consorci de la Mina continuen apuntant una comunitat veïnal jove. Tot i que gairebé el 50% de la població té el graduat escolar, vora un 30% no ha acabat els estudis bàsics, només un 18% ha fet el batxillerat i un 7% té estudis universitaris. La taxa d’analfabetisme és del 6,8% i se situa entre la franja de més edat.

“No sé si, quan es parla d’absentisme escolar a la Mina, es reflecteix la realitat: hi ha veïns del barri que estudien en altres barris. Sembla que si neixes a la Mina, has de morir a la Mina, però no hauria de ser així”, afirma, Martínez, desimbolt. Martínez és el primer titulat gitano del barri i assenyala la “manca d’igualtat d’accés al món educatiu i laboral” d’un gruix important de la població del barri. De mà dels prejudicis ètnics (“els gitanos som la cortina de fum per amagar moltes coses”, diu), també s’hi afegeix el fet que, durant dècades, la Mina ha viscut reclosa en si mateixa.

“Mira la Mina com canvia”, proclama un antic rètol col·locat a la sortida de la ronda Litoral. El pla de transformació del barri de l’any 2000 prometia reformes urbanístiques i socials. Avui, la Mina compta amb una rambla central, el nou institut escola Sant Adrià de Besòs, un Centre d’Atenció Primària que es va renovar l’any passat, un centre cultural i enllaç amb la línia del tramvia. El Consorci destinarà, enguany, 938.000 euros al pla d’actuació social, que prioritzarà la inserció laboral. Malgrat tot, la transformació és lenta. Veïns del bloc Venus, un dels més degradats del barri, continuen pendents de l’enderroc de l’edifici i del seu reallotjament en habitatges públics des de fa uns quants anys.

Ariadna Iborra, confirma que el bon ambient és un element més per la seva aposta per aquest esport que, a l’Estat espanyol, es va obrir a les dones el 1998 | Miguel López Mallach

 

Com a rerefons, damunt la Mina planeja l’ombra d’un poder que no és l’Administració, ni el teixit associatiu veïnal. Es parla de negocis foscos, de màfies. L’any passat, una quarantena d’habitatges de protecció oficial, buits des de fa anys, van ser ocupats massivament. L’acció s’ha vinculat amb el desviament de fons del Consorci de la Mina a tasques de vigilància executades per clans actualment en investigació judicial. El regidor del PSC, Juan Carlos Ramos, vicepresident del Consorci i, també, responsable de la direcció del Club de Lluita de la Mina, va ser detingut i deixat en llibertat amb càrrecs arran de la operació policial que va destapar aquest cas.

 

Només el 10% de fitxes de lluita lliure catalanes són de dones

Quan arribem al Club de Lluita de la Mina, situat en una sala del segon pis del poliesportiu municipal del barri, ens reben les quatre joves que, des de fa tres anys, constitueixen la secció femenina d’un equipament que compta amb 70 lluitadors professionals acreditats. Ens asseiem al tapís de lluita i, ràpidament, les joves i els seus companys s’asseuen en cercle. Tots volen aportar la seva visió sobre un esport que, a Catalunya, practiquen unes 400 persones, segons les dades de la Federació Catalana de Lluita. D’aquestes, només 39 són dones. No arriba al 10%. D’altra banda, els centres dedicats a la lluita olímpica al territori català no arriben a la desena i, d’aquests, el que acumula més triomfs és el de la Mina, amb quinze medalles internacionals i prop d’una seixantena en l’àmbit estatal.

A Catalunya, unes 400 persones practiquen la lluita, segons les dades de la Federació Catalana de Lluita. D’aquestes, només 39 són dones. No arriba al 10%. D’altra banda, els centres dedicats a la lluita olímpica al territori català no arriben a la desena i, d’aquests, el que acumula més triomfs és el de la Mina, amb quinze medalles internacionals i prop d’una seixantena en l’àmbit estatal

Naiara Tomás, també campiona d’Espanya d’enguany, però en la categoria de Cadet de 46 quilos, va començar a entrenar-se fa set anys i aleshores, era l’única noia. Anava al club a buscar el seu germà, i s’asseia prop del tapís a esperar que acabés la sessió. Un dia, un entrenador li va proposar practicar algunes claus per passar el temps. I li va agradar. “Quan vaig començar, m’entrenava només amb nois perquè no hi havia noies. En els campionats passava el mateix: eren tots nois. Així que jo lluitava contra ells. Em feia una mica de vergonya. Però sempre m’han tractat i m’he sentit com una més”, exposa.

Ariadna Iborra, confirma que el bon ambient és un element més per la seva aposta per aquest esport que, a l’Estat espanyol, es va obrir a les dones en l’àmb el 1998. Com la seva companya, Iborra va començar a fixar-se en la lluita quan anava a veure el seu germà, que jugava a futbol. “Jo havia fet ball i fitness”, diu, “però res m’acabava de convèncer. Vaig veure joves que lluitaven al club i em va cridar l’atenció. Mai em va semblar un esport de nois i ho vaig voler provar, com una nova experiència”. El pare d’Iborra també havia practicat la lluita al club i li va donar suport.

 

Lluita olímpica: força, velocitat i intel·ligència

La disciplina és l’aspecte que Iborra destaca de la lluita olímpica. Tant ella com Tomás, coincideixen a assenyalar que és un esport molt tècnic que també implica força, velocitat i intel·ligència. “Aquí no ens fem mal”, apunta Tomás, “és un esport de contacte, però que no es basa a aplicar l’agressivitat, sinó a dominar una sèrie de tècniques amb molt de cap. A diferència d’altres esports de contacte, aquí no hi ha cops de puny ni puntades de peu”. La lluita olímpica és un enfrontament d’un contra un en què l’esportista empra claus de lluita, anomenades agarres, per detectar l’oportunitat d’aconseguir que el contrincant toqui amb l’esquena a terra i s’hi estigui uns segons. Això, que es coneix com a touch, atorga una victòria automàtica sobre l’oponent. Si no s’arriba a produir, cada clau executada computa per punts i el qui té més punts, fins a un màxim de deu, guanya per superioritat.

“Aquí no ens fem mal”, apunta Tomás, “és un esport de contacte, però que no es basa a aplicar l’agressivitat, sinó a dominar una sèrie de tècniques amb molt de cap.” |  Miguel López Mallach

 

“Més que força”, diu Iborra, “el que és més important en la lluita olímpica és ser llest, palpar la situació i identificar el moment en què cal aplicar una tècnica o una altra, atacar o defensar. S’hi ha de posar atenció, també, perquè l’oponent no detecti l’oportunitat abans que tu”, conclou. Cada combat es compon de dos períodes de dos minuts cadascun. La rapidesa de reflexos és, per tant, essencial.

 

“Sense bones notes, no hi ha lluita”

“Cal molta preparació física”, puntualitza Iborra, “i sacrifici. Sovint, les meves amigues em diuen que, mentre elles surten, jo m’haig de quedar entrenant i que hi ha aspectes de la meva infància que m’estic perdent. Però, a mi, això em satisfà i, encara que sóc conscient que visc un altre tipus d’infància, és la que jo he escollit”.

Però, com es compagina la pràctica de la lluita olímpica amb l’escola? Cal organització i els centres educatius ho posen fàcil. A l’escola del Sagrat Cor estan satisfets dels èxits esportius de les seves alumnes i són flexibles quan han d’assistir a concentracions o campionats. “A nosaltres”, apunta un company de les noies., “el director de l’escola ens ha arribat a felicitar quan hem guanyat un campionat i han arribat a ressenyar-ho a la pàgina web del centre”.

“Si no vas bé als estudis, poden sancionar-te sense anar a un campionat. Ens demanen les notes i que superem els exàmens per poder lluitar”, afirmen les lluitadores. Un any, diuen, el club va suspendre hores d’entrenament per introduir classes de reforç escolar

“Però sense estudis i unes bones notes”, avisa Tomás, “no hi ha lluita”. “És que així no ens guanyarem el pa!”, s’exclama un dels joves lluitadors. Tots els joves tenen clar que, de la lluita olímpica, no és fàcil subsistir-ne, i apunten que els entrenadors els exigeixen complir amb les seves obligacions acadèmiques per poder entrenar: “Si no vas bé als estudis, poden sancionar-te sense anar a un campionat. Ens demanen les notes i que superem els exàmens per poder lluitar”, afirmen totes. Un any, diuen, el club va suspendre hores d’entrenament per introduir classes de reforç escolar entre els joves.

Víctor Ferrándiz, entrenador del club, a més de lluitador, puntualitza que l’objectiu del centre és, eminentment, esportiu. Quan ha fet falta, però, els entrenadors han fet esforços per parlar amb els centres escolars i supervisar el rendiment acadèmic d’alguna estudiant: “Volem ser seriosos i donar exemple, és un club per a esportistes i no una banda informal de lluita”.

 

Lluita olímpica i gènere

El fet de ser noies mai no ha estat un hàndicap per a les lluitadores. Motiu de discriminació, tampoc, asseguren. Diuen que els seus companys masculins les elogien i no han patit tractes diferencials negatius per qüestió de gènere. Però sí que, alguna vegada, fora del club, s’han vist assenyalades per poc femenines: “marimacho, m’he sentit dir en alguna ocasió”, diu Iborra. Això, expliquen, els ho diuen més altres noies que nois, en veure-les vestir el xandall quan surten de classe. “Nosaltres vestim així quan anem a entrenar-nos, però també ens arreglem quan hem de sortir!”, se’n riu Tomás. Afirma, això sí, que l’actitud i les habilitats per a la lluita són diferents entre nois i noies: “Els nois són més agressius i nosaltres, més ràpides i amb més flexibilitat”, declara convençuda.

“Marimacho, m’he sentit dir en alguna ocasió”, diu Iborra. Això, expliquen les lluitadors, els ho diuen més altres noies que nois, en veure-les vestir el xandall quan surten de classe | Miguel López Mallach

 

Fins avui, l’Estat espanyol només compta amb una lluitadora que hagi triomfat en l’àmbit internacional. És vasca, es diu Maider Unda González i va aconseguir una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Londres el 2012. Les joves lluitadores de la Mina no creuen que la presència femenina en la lluita olímpica arribi a normalitzar-se. “Vaig fer una petita recerca a la meva classe”, exposa Iborra, “i els meus companys eren de l’opinió que, en aquest esport, veien més possibilitats d’èxit en els nois”.

Malgrat tot, per a les quatre joves de la Mina, la lluita olímpica ha arribat a ser, com diuen, “un estil de vida” i, també, un pla per al seu futur. Ara, les joves van concentrades amb la selecció espanyola de lluita i es preparen per participar en competicions d’àmbit internacional. Com es veuen d’aquí cinc o deu anys? Tomás vol ser entrenadora i Iborra, estudiar Psicologia per aplicar-la a l’esport. “Ja no m’imagino la meva vida sense aquest esport”, conclou Tomás.