Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La manada com a icona

L'autor es qüestiona el tractament audiovisual que des de certs programes de televisió s'ha donat al cas de 'la manada' i, concretament, es pregunta fins a quin la profusió d'imatges de to festiu desimbolt dels membres del grup d'agressors sexuals, ha contribuït a fer-ne un relat complaent en certs entorns masculinitzats

L’industria audiovisual és una factoria de producció permanent de símbols, un treball gens innocent i travessat per la seva matèria primera fonamental: una violència simbòlica i psicològica que es converteix en material, en la mesura que es grava al cos, en el que vivim i el que sentim, tal i com assenyala Nerea Barjola en Microfísica sexista del poder.  Aquesta producció de violència —en forma de sexisme, racisme, classisme… des de la publicitat fins als mateixos informatius— neda amb notable facilitat en la contradicció. Per exemple, en certs mitjans es pot fer una interpretació filofeminista de la violència de gènere —fis i tot com a línia editorial— alhora que es manté una programació plagada de representacions que sostenen i reprodueixen els valors que fan possible la violència contra les dónes.

En el cas de la manada, mereix una atenció especial un aspecte concret del tractament tant dels informatius com dels espais de tertúlia. Concretament la profusió de fotos i vídeos dels violadors per il·lustrar —que és molt diferent de contextualitzar— tant les notícies com els debats relacionats amb l’agressió dels sanfermins. Hem conegut «la manada» ballant, bevent, viatjant en bicicleta, mirant l’horitzó, confraternitzant… en  una narració visual que, per sí mateixa, estava construint un relat sobre el grup. En part, aquest ús diari d’imatges comptava amb certa complicitat social, per una necessitat compartida de trencar l’impunitat que ofereix l’anonimat.

Però cal preguntar-se què expliquen del context de la violació i la seva gravetat, uns vídeos i fotografies que, a la llarga, s’han convertit en un publireportatge en sessió contínua. Entenem quelcom més, estem més informats, coneixem millor el que empara aquesta violació i la resta de les violacions i agressions, amb la imatge dels homes de la manada contoneándose,  ballant, bevent i somrient a la càmera? A un, a vegades li fa l’efecte que, mentre es relatava la gravetat dels fets, els violadors apareixen com una burla permanet a les paraules d’indignació. Qualsevol entrevistada compartia pantalla amb una seqüència en cadena d’imatges de farra, les quals pretesament volien explicar els fets, però la farra no explica ni la motivació ni el que empara una violació, per més que en aquest cas sigui un espai —com podria ser un altre qualsevol— on ells despleguen una estratègia. Mentre es criticava el vot particular de Ricardo Javier González, s’oferien imatges de la manada en «ambiente de jolgorio y regocijo», tal i com va descriure el jutge l’escena de la violació.

Entenem quelcom més, estem més informats, coneixem millor el que empara aquesta violació i la resta de les violacions i agressions, amb la imatge dels homes de ‘la manada’  ballant, bevent i somrient a la càmera?

Dosificades, com una noticia puntual o per explicar un aspecte determinat dels fets, aquestes imatges simplement haguessin evidenciat que no estem davant d’una banda de sociòpates sinó, com afirma el feminisme, davant de “fils sans del patriarcat” que en les seves vides normals exerceixen violència sexual com quelcom normal. Però, convertida en fons de pantalla permanent i utilitzada fins la sacietat, la representació de les gestes festeres i les escenes rituals masculines que conté, coneixent els contextos masculins reactius enfront del feminisme, ha contribuït a una mitificació dels personatges.

La quantitat importa, sobretot quan parlem d’informació i de comunicació audiovisual. La pràctica totalitat de l’espectre audiovisual maimstream ha decidit que els símbols amb els quals haurem d’associar la violació de manera reiterada, han de ser les farres dels violadors. Encara que, afortunadament, en determinats moments les mobilitzacions feministes han aconseguit ser la imatge de la notícia, el gruix de dels recursos utilitzats al llarg del temps ha sigut la col·lecció de selfies produïda per ells mateixos. Per damunt de totes les línies informatives, aquesta estructura ha estat un comú denominador de totes les televisions, gràcies a la fam permanent d’imatges exigida per l’estructura televisiva, pel general absolutament alienada de la necessitat informativa reial: el temps i la pantalla són un Deu al qui cal alimentar permanentment.

La narració visual —que, en última instància, és el que construeix el discurs en aquest àmbit—, ha edificat un relat sobre la manada complaent i afirmatiu, gairebé exemplar, si ens atenem als valors compartits en les dinàmiques de grup masculines

Els membres de la manada són avui estrelles del prime time; les càmeres a les portes de casa seva, gravant l’entrada i la sortida de les famílies, convertint en notícia quan el prenda  surt de casa seva o entra en un cotxe, estan desplaçant l’informació d’allò rellevant al reality show. El moment en qual les càmeres registraven les visites de familiars i amics, l’àudio dels crits d’alegria, les declaracions del seu advocat descrivint el retrobament familiar, estaven també recollint un moment de suport social, que conté un missatge, que funciona com a discurs. Sabem que, desprès que sortissin en llibertat sota fiança, únicament l’actual força del moviment feminista, ha evitat que les principals cadenes televisives s’hagin llançat a la competició per la primícia de la manada en viu i en directe. Però aquesta temptativa que va estar a punt de portar-los als platós, és una mostra, no només de la pulsió sensacionalista dels mitjans, sinó de com ja no se’ls tracta solament com a violadors sinó com famosos, i de fins a quin punt en l’escena audiovisual una categoria pot acabar desplaçant l’altra.

La narració visual —que, en última instància, és el que construeix el discurs en aquest àmbit—, ha edificat un relat sobre la manada complaent i afirmatiu, gairebé exemplar, si ens atenem als valors compartits en les dinàmiques de grup masculines. Mentre les paraules deien una cosa, el discurs visual, el relat de la seva vida en imatges, em temo que ha acabat fent de la manada una icona.

 

L’autor és redactor de la revista Masala’ i coeditor a Virus editorial.