D’uns anys ençà, els feminismes han canviat la forma com mirem, entenem i dissenyem l’espai públic i els edificis. L’arquitectura i l’urbanisme amb perspectiva de gènere analitzen com les ciutats occidentals s’han construït des de l’hegemonia blanca, masculina i acabalada. Aquesta forma imperant de fer ha deixat de banda tot sovint les necessitats de les dones, que històricament han estat les que assumien la responsabilitat de les cures, però també les de tots aquells col·lectius que majoritàriament les han rebut, és a dir, la infància, les persones grans o les persones amb diversitat funcional. Des del punt de vista feminista, es proposen formes de dissenyar i, per tant, d’habitar els espais, que posen al centre aquestes cures.
Però això no és pas res nou. Encara que de forma teòrica i conscient la relació entre feminismes i arquitectura i urbanisme és recent, els protofeminismes –és a dir, les idees i accions que seguien conceptes feministes abans que aquests existissin com a tals– construïen espais per les dones i per a les dones i les cures des de ja fa segles. Fet i fet, les característiques d’espais com els beguinatges del segle XIII, els safaretjos del XIX o els carrers i places on seuen les dones a molts pobles del nostre entorn es veuen reflectides avui en la construcció de llocs feministes.
Els beguinatges
Segons l’historiador Walter Simons, al voltant del segle XIII, a les ciutats medievals europees neix l’únic moviment d’aquell temps creat per dones i per a les dones. Van començar als Països Baixos, però es van acabar estenent per tot Europa. Són les beguines, grups organitzats que van trencar amb la seva forma tradicional de vida, és a dir, la família nuclear o la vida eclesiàstica. Eren dones organitzades amb jerarquies molt lleugeres, de manera que cadascuna tenia les seves tasques i aquestes eren complementàries: mentre algunes llegien, teixien o estudiaven, altres cuinaven, netejaven o sortien a fer activitats remunerades. Aquests grups es van mantenir durant set segles, generant entorns únics de suport per a dones solteres o vídues de totes les edats, classes i ambicions intel·lectuals, amb criatures o sense. Eren comunitats que van arribar a tenir fins a mil habitants i que no eren tancades, ja que elles en sortien i la gent de fora hi podia entrar. Els governs van permetre la seva existència per la necessitat d’atreure mà d’obra barata a les ciutats per fer tasques considerades adequades per a dones, com determinades feines a les fàbriques o tasques de caritat i serveis socials. D’acord amb Daphne Spain, ocupar-se d’aquestes tasques de cura de persones malaltes, grans i pobres els va fer guanyar importància pública i els va ajudar a mantenir-se econòmicament.
Els espais on vivien, anomenats beguinatges, eren petites ciutats dins de les ciutats. Estaven compostos per habitatges de la tipologia de l’època, un edifici de culte i espais oberts i enjardinats que tenien la funció de carrers i places comunitàries. Aquests espais interiors estaven acotats pels mateixos habitatges o per murs, segons el cas, de manera que les comunitats es connectaven amb l’exterior de manera controlada. La relació entre l’interior de la llar i l’exterior del carrer, el que és públic, el que és comunitari i el que és privat, es desdibuixava en aquestes comunitats on el fet domèstic traspassava les fronteres dels habitatges i impregnava tot l’espai. A més, segons l’arquitecta Elena Martínez-Millana, aquests complexos arquitectònics eren flexibles i podien créixer o reduir-se, adaptant-se a les necessitats i la mida de la comunitat del moment.
Els beguinatges són un exemple de com l’arquitectura pot representar un espai segur per a dones que busquen suport mutu per viure-hi com a treballadores i estudioses, i no com a mares, esposes o monges. Les beguines van entendre la importància del fet que l’arquitectura no fos immutable i canviés amb l’ús, cosa que se segueix cercant en la construcció d’edificis amb perspectiva de gènere. Els espais eren vitals, perquè es duien a terme activitats a qualsevol hora del dia. Eren mixtos i densos, perquè en un espai reduït hi havia edificis de culte, infermeries, horts, centres de formació per a dones, habitatges… que és el que es busca a l’urbanisme feminista. Es gestionaven des de la comunitat i permetien organitzar i col·lectivitzar cures pròpies i alienes, sense deixar de banda el creixement i els interessos personals.
Els beguinatges van néixer de la necessitat de les dones de crear llocs propis que fins aquell moment no existien, cobrint els buits que hi havia als marges del que les societats n’esperaven. Ho van haver de fer de forma controlada, perquè es van haver de protegir d’acusacions per heretgia, d’atacs per organitzar-se en comunitat sense ser religioses o pel caràcter irregular de la vida que havien aconseguit construir. Que les dones haguessin de crear espais propis per obligació va continuar passant al llarg de la història.
Els safaretjos
Un altre exemple el podem trobar al segle XIX. En aquelles dates, es va començar a prohibir rentar la roba a les fonts dels pobles sota pena de multa. Aquesta amenaça requeia sobre les dones, que eren les que duien a terme la tasca, i segons la filòsofa i historiadora de l’art Isabel Mellén, hi havia diversos motius. Per una banda, era un tema higienista: els sabons passaven a l’abeurador, i això podia generar problemes de salubritat. L’altre motiu, no menys important i molt significatiu, és que les dones, en ajupir-se a rentar, s’arremangaven faldilles i mànigues, ensenyant les cames i els braços. Que això passés al centre d’una vila va ser considerat immoral, perquè corrompia els homes.
Això va fer que els espais de rentatge se segreguessin dels nuclis urbans, i es construïssin els safaretjos. Es va expulsar la tasca de rentar al marge i es va contribuir a la seva invisibilització, però, a canvi, les dones van construir llocs més adequats i adaptats a la tasca que es veien obligades a fer. Eren espais que sovint tenien una sostrada, que permetia protegir-se de la pluja i tenir ombra durant els mesos calorosos. En ells, la pedra estava composta per facilitar la dura tasca. No tenien parets, per la qual cosa, encara que elles estiguessin protegides, permetien que poguessin veure i ser vistes. Aquests llocs eren d’ús exclusiu de les dones i de les criatures que cuidaven, per la qual cosa, s’hi teixien xarxes i es van convertir en llocs segurs de socialització i suport mutu per a les dones, on treballaven, però també es cuidaven, explicaven remeis, xafarderies o històries. D’aquests treballs encara ens queden expressions com “fer safareig”, en referència als relats que acompanyaven la feina.
De l’arquitectura dels safaretjos podem extreure dues reflexions. D’una banda, com les tasques de cura han continuat expulsant-se als marges, i de l’altra, la importància de no segregar aquestes tasques de la socialització. Que en una casa actual no hi hagi safareig o, si n’hi ha, sigui en un espai residual, o que no hi hagi espais per estendre, és tot plegat herència d’aquella segregació que apartava de la vista la tasca de rentar, que l’invisibilitza per a qui no la fa. A més, en ser estances petites i situades dins de l’habitatge privat, rentar roba es converteix en una tasca solitària o difícil de compartir. Això es pot extrapolar a l’acte de cuinar. Que les cuines estiguin separades i no tinguin connexió visual amb el lloc on es menja implica que la persona que fa la tasca s’ha d’aïllar i se li dificulta la socialització. L’arquitectura feminista cerca visibilitzar aquestes tasques als habitatges i donar-les la importància que mereixen per mitjà d’espais dignes, a més de facilitar la socialització. Això es veu, per exemple, als edificis d’habitatge cooperatiu que han anat sorgint en els darrers anys, on els espais de rentar i estendre se centralitzen i les tasques de cura es poden realitzar en comunitat.
Seure al carrer
Però les interaccions de dones no només s’han donat en espais especialment dissenyats amb aquesta finalitat. La bona arquitectura, aquella funcional i que acull totes les persones i activitats, és feminista. Un exemple d’això el podríem trobar si traiem el cap al carrer. La típica estampa d’un grup de dones grans assegudes, reunides al carrer, xerrant, ens prova que el lloc on seuen probablement sumarà un gran nombre de qualitats feministes, ja que el resultat ho és.
Probablement, perquè les dones hagin decidit reunir-s’hi, serà un lloc amb un cert confort, fresc a l’estiu o càlid a l’hivern, amb vegetació; serà proper a casa, a no més de quinze minuts caminant; i en el camí no trobaran cap gran obstacle per accedir-hi, grans pendents, escalinates impossibles, vies ràpides per al vehicle privat o zones sense visibilitat nocturna. No hi haurà a prop fonts de soroll que no els permetin xerrar. A més, si el lloc no té el mobiliari adequat, permetrà l’apropiació i col·locar elements que el facin més còmode. Permetrà desplegar cadires o una taula. Serà un lloc que els permetrà veure i ser vistes, on tindran percepció de seguretat i se sentiran còmodes. A més, l’espai estarà equipat amb elements com fonts i fanals, és probable que tinguin un bany a prop disponible i podran tenir cura de les seves netes disposant d’espais diversos que permetin diverses activitats alhora.
L’arquitectura i l’urbanisme feministes busquen que les cures traspassin les parets dels habitatges i es col·lectivitzin
El fet que hi siguin no només és símptoma de bones qualitats de l’espai, sinó que, a més, afavoreix usos que facilitin el sosteniment de la vida i la socialització de les cures, que és el que busca l’urbanisme feminista. La presència d’aquest grup de dones converteix l’espai en un lloc vital, de reunió, que possibilita, a més a més, la socialització de les cures (una assistent porta la seva neta, aquesta a les seves amigues…), amb diversitat d’edats. A més, crea vigilància informal, que és aquella sota la qual et sents segura perquè saps que si ho necessitessis, podries demanar ajuda i rebre-la.
L’arquitectura i l’urbanisme feministes busquen que les cures traspassin les parets dels habitatges i es col·lectivitzin. I anomenar-los feministes no implica perpetuar aquests sobre les dones, sinó que reivindica la seva experiència i la de tots aquells col·lectius que des dels marges habiten i construeixen espais. Per posar-los avui al centre com un pilar fonamental amb què construir les ciutats i els edificis perquè totes les persones, independentment de les seves condicions, els puguin viure de forma justa, igualitària i segura.
